Diumenge, 19 d’abril de 2009
Plou, com fa mesos que ho fa. Quin hivern més llarg, Déu meu! Sembla que no s’acabarà mai. A més de la pluja, el fred, i el Puig Campana que s’ha despertat mig nevat. Amb sort, ara les cases són calentes, i qualsevol té bones estufes o fins i tot calefacció per evadir-se de l’exterior i viure calent, com si de la porta cap a fora hi haguera un altre món. Quin plaer, alçar-se del llit i trobar la casa calenta i els ferros que la recorren cremant! Quin plaer apropar-se al radiador i sentir l’escalfor que emana, i posar-li les mans a sobre fins que la calor socarra els dits! Quin plaer, veure la pluja des del balcó i poder imaginar-te el fred que farà al carrer mentre tu vagues en pijama per casa tranquil·lament! Tot un plaer, la veritat, però un plaer incomparable, per a mi, amb el goig de veure la llenya cremant-se a la llar de foc.
Feia algun any que la llar restava apagada i bruta, sense usar. Aproximadament des que havíem posat la calefacció: el cable d’aquesta havia d’anar del terrat fins a la planta baixa, i quina millor manera de fer-lo recórrer tants metres que posar-lo per dins la xemeneia. Doncs així ho vam fer. L’única condició era, evidentment, no encendre el foc. “Bah, si el foc no ens farà falta! Total, ara tenim calefacció!”, pensàrem. Però han passat uns quants anys des que ens calfem per tubs i radiadors, i aquest hivern, fred i llarg, ens han vingut les ganes del foc tradicional, de la calentor que només escalfa si estàs ben a prop d’ella, de la llar que ens fa, per uns instants, compartir temps i espai, mentre ens apropem per sentir cruspir les rames i veure cremar la llenya. I sentir eixa olor…mm! Quina olor més característica i agradable que desprén la llenya cremada!
Hui hem encés de nou el foc, doncs el dia ho demanava: pluja, fred, núvols grisos que no deixen veure el sol i, per a mi, la melancolia d’unes vacances que marxen i un trimestre que es presenta dur. L’únic inconvenient de la llar és que no et pots calfar si no estàs ben a prop. I a ma casa, que es ben estreta i alta, és un problema: només a la planta baixa es manté la calor. A la meua habitació no arriba, i per això he decidit traslladar-me un moment al pis de baix amb un llibre i una manta, seure al sillonet que hi ha vora el foc i llegir Conflicte Lingüístic Valencià, de Rafael Ninyoles, mentre em menge una coca de molletes que mon pare m’ha dut del forn, com cada diumenge, observe al gos que està inquiet per les noves sensacions que li provoca el foc, a les quals s’ha anat acostumant durant l’hivern, i sent la remor que mon pare fa a la cuina mentre prepara un bon arròs caldós. Entre capítol i capítol descanse, alce el cap, i escolte mon pare, que s’ha apropat al foc per escalfar-se un poc les mans i remenar-lo amb un pal de ferro que té al costat, que pel que m’explica li’l va fer un amic ferrer per construir amb el pal i una roda també de ferro un joc al qual ell jugava quan era petit i que poc a poc havia anat desapareixent de la nostra cultura.
I igual que la llar, és veritat que les coses tradicionals i antigues de la nostra cultura van desapareixent poc a poc i sent substituïdes per altres: els jocs manuals o ben senzills com puga ser un pal i una roda de ferro s’esfumen en benefici d’altres més complexos com els videojocs; l’arròs caldós es menja cada vegada menys mentre que augmenta el consum de menjar ràpid o precuinat amb un contingut alimentari inferior, i sobretot amb un sabor incomparable amb el de l’arròs de casa; el mateix passa amb les coques fetes al forn de llenya, com la coca de molletes, que són substituïdes per pastissos industrials; la llar de foc perd valor i queda abandonada davant l’ús de maquinària més avançada que té millor solucions per al fred; etc. I així passa amb tot. Però no és la primera vegada que passa, durant tota la història de la humanitat s’han anant substituint uns objectes per altres, uns costums per altres, unes formes de vida per altres, etc. Així és la vida, i amb tot el que ens permet avançar tampoc estaria bé que ens quedarem estancats en l’edat de pedra per mantindre allò antic i propi de la cultura, però de vegades no ve mal recordar-ho i reviure-ho, sentir-se per un moment uns anys enrere i no oblidar mai les arrels de tot allò que tenim, fem, mengem, parlem, etc.
