Cada dia estic més segura que llegir aporta molt, sobretot molt sobre la realitat i la veritat, ens ajuda a afirmar que les coses són com ja sabíem o a descobrir coses noves. Hui m’ha passat una barreja d’això: he descobert una cosa nova que m’ha ajudat a reafirmar un fet que creia vertader. I és que llegint, me n’he assabentat d’una més de les bestieses de l’Església.
El 1941 el mexicà Marcial Maciel va fundar Los Legionarios de Cristo, una ordre religiosa, i pocs anys després es va fer sacerdot. Actualment pertanyen a aquesta ordre 800 sacerdots i 2500 seminaristes, alguns dels quals han estat formats i “educats” per Maciel, si al que feia ell se li pot dir educació. No hi ha dubte que segurament els introduïa el valors de l’Església i els ensenyava a ser bons cristians, amb les variants pròpies de l’ordre. El que si que es dubta és una part més fosca d’aquesta educació, que no se sap ni es donaria com a matèria típica de Los Legionarios o és matèria comuna per a totes les ordres: abusos sexuals i pederàstia. I és que el bon catòlic Marcial Maciel, que va estar a punt de ser nomenat sant, mantenia relacions amb molts dels seminaristes, alguns d’ells menors d’edat.
No massa anys després de la fundació de l’ordre, l’any 1956, ja es sabia alguna cosa sobre els actes del sacerdot, doncs es van fer algunes investigacions. Fins 1959 a Maciel se li va negar el càrrec de superior general i va ser expulsat de Roma, però no va tardar en tornar-hi. Anys després, el 1999, quan molts dels abusos van eixir a la llum per part d’algunes de les víctimes i tot i les evidències, tampoc en va fer res el cardenal Ratzinger, al·legant que ell i Maciel eren molt amics i que no es podia procesar a un amic tan proper al Papa. Aquesta complicitat que trenca les lleis és un error imperdonable a l’Església, i a aquells que ho van permetre (si es que hi havia alguna forma de evitar-ho). Sembla que els sacerdots i els “bons” catòlics estan per damunt de qualsevol norma social o veritat indubtable, com per exemple l’efectivitat dels anticonceptius.
Com la història de Marcial Maciel, estic ben segura que se n’amaguen sota clau moltíssimes més que no han eixit a la llum i que estan per sobre de tota moralitat i religió.
Quan he llegit l’article m’ha vingut al cap una pel·lícula que vaig veure fa poc, Los Hijos del Diablo, de Claude Timon Gaignaire, que es desenvolupa a un internat catòlic masculí a Irlanda sobre els anys 40. La història dels abusos i la tossuda costum de callar als que saben més del que l’Església vol saber es reflexa molt bé i acaba amb un final ben trist, trist sobretot pel fet de pensar tot el dolor que s’ha patit en nom de Déu.