Bylaia
Estava el mort dins el taüt, i feia
un fred de mil dimonis, diuen, i
tenia son i cansament, i veia
el mort a gust en el taüt i veia
el funerari i vellutat confort,
i ja pensava, com unes vacances,
aquell futur de muntonet de cendra,
una tovor, i es delità; i de sobte
mirà un costat i l’altre, i agafà
el mort i l’amagà sota la taula
i es va ficar en el taüt, feliç,
i la felicitat li donà al rostre
un complagut i arcaic color de cera
dins el caixó individual i còmode
Vicent Andrés Estellés, 44
Bylaia
Quan vaig llegir a “Oyendo el silencio” les redaccions que Pep, el mestre de valencià, ens demanava escriure constantment a 2on d’ESO, em van vindre ganes de retrobar-me amb els meus escrits, i buscant pels calaixos em vaig trobar amb, possiblement, el millor que vaig escriure aquell any, una poesia dedicada als meus avis paterns que feia temps havien faltat. Allà va:
Ja sé que he passat pocs anys
amb cada ú de vosaltres
però han sigut bons moments
per a mi inoblidables.
Primer vas ser, avi, tu,
aquell que ens va dir adéu;
tan fumar no era bo
ja t’ho deia a tu la gent.
Envoltat de serps del camp
i entre bromes i bregues
has passat la teua vida
sense veure mai res negre;
tot en tu felicitat,
mai ets trist, sempre alegre.
Ja era jo un poc més gran
quan vas marxar d’aquí, àvia.
Llavors ja vaig “soltar” llàgrimes,
ja era més gran la ràbia.
Pensar que no tornaria a veure’t
ni a menjar aquell arròs…
arròs amb fesols i penques
que alimentava fins el cor.
Heu sigut fantàstics avis,
mai us oblidaré;
per molt que el vostre cos s’allunye
dins del cor us portaré.
No es una poesia massa aconseguida, tenia 14 anys, i la vaig escriure per obligació, per com el mestre em va apuntar al final de la pàgina, “és un molt bon record pels teus avis”.
Dos persones pobres, amb l’única funció que la de cuidar els seus fills i tirar endavant, i sense cap accés a la cultura, però dos persones molt humils i, sobretot, dos bones persones. No vaig poder passar molt de temps amb ells, sobretot amb m’auelo Pep, que va faltar quan jo tenia 7 anys, però tot el que recorde amb ells són somriures i bons moments, mai ni un sol crit, mai una mala cara.
Bylaia
Tu no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminableTe sentirás acorralada
te sentirás perdida y sola
tal vez querrás no haber nacidoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti
como ahora pienso.La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.Un hombre solo, una mujer
así tomados de uno en uno
son como polvo no son nadaEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.Todos esperan que resistas
que les ayude tu alegría
que les ayude tu canción
entre sus canciones.Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más aquí me quedoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.No sé decirte nada más
sólo tú debes comprender
que yo estoy solo en el caminoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.
La sent, i m’emocione de nou. Sembla mentida que després de tot haja sigut Palazón l’únic que em va fer plorar ahir a les orles. Ho va aconseguir, i és que quin encert de cançó! Només sentir el títol, “palabras para julia”, em van caure les llàgrimes. He mamat eixa música en casa, i sé que els meus pares se l’estimen molt. A més, no fa ni un any la vaig sentir tocada i cantada per un bohemi al Parc Güell. I per a més inri, Goytisolo, autor del poema, li’l dedica a la seua filla. La veritat és que l’elecció va ser molt encertada, quina millor manera de despedir-nos d’una etapa preciosa i plena de records que estic ben segura quedaran per sempre, i de donar-nos ànim per al que ara ens espera.
No sempre la vida ens depara allò que desitgem, o allò millor per a nosaltres, però a partir de les petites demostracions de com de difícil pot arribar a ser viure, ens fem forts i veem el món des d’un altre costat. A mi, els diferents entrebancs en aquesta etapa m’han fet entendre la vida com un regal. Ningú ens va dir que seria fàcil, quan vam vindre al món, i algun cop, com diu el poema “tal vez querrás no haber nacido”, però és aleshores quan hem de pensar en tot allò que ens envolta i ens estima, que ens intenta fer feliços, que ens fa la vida més agradable. I entre aquests, esteu tots vosaltres, els que durant aquests anys heu fet del meu pas per la vida tota una aventura, que, com a bona aventura que ha sigut, també ha tingut els seus moments durs, però que repetiria sense canviar ni un sol instant.
I recordeu, ” a pesar de los pesares tendrás amigos, tendrás amor”
Bylaia
El dia 4 de gener del 2008 ens vam reunir algunes personetes de Sella per presentar l’experiment artístic que havíem preparat. Vam unir música, poesia, pintura, fotografia i creativitat per a expressar-nos. La veritat és que a pesar dels dubtes i els escassos assajos, l’experiment va tindre èxit i va aconseguir emocionar a molts dels presents en l’Acadèmia aquell 4 de gener (tant al públic com als intèrprets). Per a aquells que no pogueren vindre, o aquells que van vindre però volen tornar-ho a veure, ho poden fer a http://www.tu.tv/videos/paraules-i-musica
Aquests són alguns fragments dels textos i poesies escrites per a “paraules i música”, que van ser representades amb música, llums i, sobretot, un fort sentiment.
PACHAMAMA, escrit per Lara.
“Andaba Pachamama deseosa de tener un hijo con el que poder compartir los misterios más sublimes de su cuerpo. De sus recientes creaciones obtuvo árboles de frutos exquisitos, narcisos y crisantemos de inmejorables olores, la calma del trigo con la que dotó de color al oro, ríos de vida que desembocaban en el mar y en su paso refrescaban cuidadosamente a las criaturas de los valles. […] Cuando Pachamama volvió de su letargo descubrió la soledad del ser que debía haber sido su máxima perfección. Aquel ser abandonado en el exilio, con la rabia como única compañía, había sido gestado entre tristezas. Queriendo ofrecer el ser más perfecto había engendrado un ser abominable, que la maltrataba y la hacía responsable de su desdicha […] Entonces, Pachamama descubrió que había dado a luz un ser muerto. El Humano, ocupó su tiempo en construir máquinas demoledoras que revientan el vientre de Pachamama. Ahora, el humano no hace más que olvidar a su hacedora de vida y construir tanques que la destruyen […] Aquél trágico ritual fue el inicio del caos que reina hoy en toda Europa y en la América europeizada. Esa barbarie que la modernidad inauguró como progreso, que lleva por bandera el alejamiento de la tierra y por esencia la desanimación, que no es otra cosa que la falta de alma”.
Una metàfora i una personificació del món amb la qual Lara aconseguix fer-nos veure què estem fent amb aquell que ens ha creat i ens ha donat la vida. La lletra està molt ben cuidada i és preciosa, i la música (composada per Miquel) i les llums (ideades per Glòria) li donen un sentiment especial, que en el seu moment va fer que la intèrpret i autora, Lara, no pogués acabar sense que 4 llàgrimes caigueren dels seus ulls, i li termolara la veu.
LA FORÇA DEL SENTIMENT, escrit per Consol.
“[…]Aún te quiero con fuego delirante/por ti batallo, venzo y me valido/en ti me guardo, vivo y en ti anido/y para ti me dono como amante […]”
“Me dices que te vas y desespero/mi anhelo de vivir se desmorona/me asfixio en el dolor que me aprisiona/y me seco como agua en el alero […]”
“Yo, que le di sentimiento enamorado,/ahora contemplo con pena y asombro /como cruel me deshecha como escombro/porque por otra mujer me ha reemplazado./Yo, que por él tengo el corazón preñado/de tanto que le amo y que le nombro,/hoy ni siquiera deja que en su hombro/llore el amor que con saña me ha abortado[…]”.
3 poemes d’amor de Consol que Eva, la intèrpret, i Miquel, el pianista, ens expressen amb un fort sentiment que ens transmet el dolor que Consol va voler plasmar als seus poemes.
EL CERCLE TEMPORAL, escrit per Luis Vicente.
“Abans, l’hivern era llarg i fred.El llebeig arrissava ones en la mari el cel, gris, semblava caure de pur trist[…]”
“[…]Arrapa el vent la pell de l’arbre,i la despulla de la darrer fulla.[…]”
“[…]Cançons de Pasqua,berenars damunt d’un taper blanc,correres fins esgotar l’alè,mirades que els ulls encenen i a l’instantcaptiven el jove cor enamorat[…]”
“A l’estiu tot el món viu,com diu l’acudit popular,i sota la calenta atmosfera ambientalplantes i animalsculminen el procés vital[…]”
4 poemes curts, un d’ells per a cada època de l’any, amb els quals Luis Vicente plasma clarament els moments més importants i representatius per a la gent valenciana de cada una de les estacions en què dividim l’any. Sergi dóna amb la seua veu el to que cada època mereix, i la música flueix d’estació en estació, adaptant-se en cada moment per expressar millor allò que la lletra ens vol dir.
UN PAISATGE MÀGIC, SELLA, escrit per Josep.
“Baix de la penya, protegit dels vents,apareix el meu poble envoltat de vents.Al nord Aitana, al sud el mar,vent de Tramuntana, vent de Voramar.Lloc de muntanyes, creuar de rius,costals de canyes, pinars plens de nius[…]”
Un poema mitjançant el qual Josep ens resumix com és Sella, on està i com és la vida al nostre poble. I qui millor per a explicar-nos tot açò que una autèntica sellarda, Aurora. L’oboè, imitant la xirimita, i el tabal, ens recorden a les festes, les quals tots esperem amb ànsia durant la resta de l’any.
Gràcies a tots els que van dur avant aquest projecte i el van fer possible: David, Fede, Pere, Consòl, Josep, Luis Vicente, Miquel, Lara, Eva, Sergi, Aurora, Glòria, Salvador, Dani,Vicent, Jose Miguel, Tòfol, Jordi i Laia
Bylaia
El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen poc,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país
LLUIS LLACH