Activity

Dos setmanes enrere. Biblioteca particular del Departament d’Enginyeria Química de la UA. Conversa pel guàsap.

– Què fas en la biblioteca, pendejo?, diu el Mànager.
– Quina biblioteca? Estic en la del meu […]

Tal vez una de las razones por las que tenga pocas ganas de continuar en mi puesto de trabajo es que, aquí, cada vez queda menos gente. Por suerte, todavía se mantienen dos de las “veteranas”, amigas desde el […]

Una de les coses que, moltes vegades, em sol costar més a l’hora d’escriure una entrada és posar-li el títol. Perquè pretendre que siga original, inteligent i al mateix temps explicatiu, no és tarea […]

La perdiu, en la seua gàbia, comença a moure’s compassadament, insinuant-se davant d’un hipotètic perdigot proper. Mou el cap avant i arrere i camina tesa dins del breu espai de la gàbia, però també para de tant […]

Per circumstàncies que no vénen al cas, fa uns dies revisava uns papers d’unes companyes de treball, concretament les seues contribucions a Congressos científics. Llavors, un, que sempre ha sigut molt perepunyetes […]

És el primer dia i vols arribar prompte. Agafes el Tram amb temps de sobra i en menys de quaranta minuts ja estàs en el saló d’actes. Busques un lloc ni massa prop ni massa lluny on seure (ni massa pilota ni massa passota, penses) i on es puga veure bé la pantalla del projector. Traus el mòbil i repasses el feedly mentre esperes pacientment a que comencen les xarrades.

Al poc, un grup de tres xiques seuen en la fila de davant. Tenen pinta de jovenetes, d’estudiants, com la majoria de gent que hi ha acudit. La que tens justament davant té el monyo ros, abundant, llarg i arrissat. El que es sol dir una monyassa.
Fa molta calor en la sala i, quan la primera ponència acaba de començar, la xica alça els braços i s’arreplega el monyo en una cua senzilla i desmanegada. El gest deixa a la teua vista el perfil d’un coll i uns muscles fins i atractius, igual com la pell, bruna i aparentment suau com el borrissol de la bresquilla. El panorama és encara millor perquè, a més, l’últim botó del vestit que porta el té descordat i deixa veure poc més d’esquena.

No tardes ni dos segons en desconnectar de la conferència i t’imagines en la platja del Postiguet, de bon matí, amb la jove gitada al teu costat, d’esquenes i prenent el sol. Aleshores estires el braç i intentes practicar allò que vas llegir un dia i jugues amb la velocitat i la pressió dels dits.
Quan portes uns minuts passejant per la seua esquena, braços i coll, li preguntes: “t’agrada?”, però la xica no contesta. S’ha quedat adormida.

En eixe precís moment, despertes del teu somni un poc esglaiat amb la sensaciò de que tota la sala està mirant-te. No estàs segur però una espantosa sospita assalta el teu interior. No estàs segur però creus que aquella frase que li has dit a la xica, li l’has dita en veu alta.

[SWF]http://grooveshark.com/songWidget.swf?songID=27534502,400,42[/SWF]

Sopava fa unes setmanes amb el meu cosí City i parlàvem de tot un poc, com sempre. De tot un poc però sempre amb un aire sofisticat, com ens agrada fer. Personalment, m’agrada aprofitar-me un poc d’eixos moments amb ell; és un tio molt llegit (igual massa) i té una cultura immensa, de forma que pot opinar sobre qualsevol cosa i, a més, mostrant un criteri ben fonamentat. A més, com que treballa investigant la ciència des del punt de vista sociològic, al remat, el treball i la ciència acaba sent el centre de la conversa.

Perquè el treball, la nostra faena, és part central de la nostra vida i és importantíssim tindre una faena que ens interesse, que ens agrade i que siga adequada a les nostres expectatives.
I açò últim és ben important perquè tu pots treballar en un lloc on faces una faena mecànica, repetitiva i (relativament) avorrida, però si les teues expectatives del treball són de tindre una ocupació, qualsevol, que et permeta guanyar uns dinerets i tornar a casa a fer la teua vida, aleshores no tindràs un problema amb eixa faena.
Però i què passa quan les teues expectatives són d’implicar-te més en la teua faena, de pensar en com millorar el que fas? Doncs si el treball és com aquell que deia un tant repetitiu i rutinari, malament; però si és dels creatius, fantàstic.

I això passa en la investigació, que en veritat és un treball molt creatiu: has de tindre la curiositat sempre a punt, les ganes de saber al màxim, la capacitat de pensar contínuament llesta i la implicació per avançar en la faena sempre ben present perquè si no, no faries res. És un gust tot i que molts temes d’investigació (inclòs el meu) han arribat a tal punt d’especificitat que són difícils de “digerir”.
Amb açò podria dir que estic molt a gust amb el que faig. Però no. Perquè, pegant-li una volta més a les preguntes, i què passa si tens l’oportunitat de tindre una faena creativa però has perdut les ganes de fer-la? Aleshores és una putada doble, perquè saps que pots i que t’agradaria implicar-te més, però per les raons que siguen, has perdut les ganes.

Aquell dia m’ho va dir el meu cosí City, parlant de la falta de ganes, més o menys: “pues sí, en un trabajo como el tuyo todavía es más problema, porque necesitas implicarte”. Però no, no t’apeteix. Aleshores, només pots fer una cosa que siga sincera i coherent: anar-te’n.

El divendres passat acabava el curs “La ciència pren la paraula“, realitzat en la Universitat d’Alacant en la que ja és la seua segona edició; i pel que pareix (i jo vaig poder veure), amb un èxit de públic […]