Els malnoms del poble

Publicada el per
Spread the love
Per: Josep V. Garcia

—Ai tete, i tu de qui eres? 

 
La pregunta, posada en boca de la gent gran, se sent dia sí dia també pels carrers del nostre poble. El jove interrogat —que es veu obligat a respondre— no sol donar el nom oficial dels seus progenitors, sinó que, normalment, al·ludeix al malnom de son pare o de sa mare. Fins i tot, a l’interessat també li pot resultar vàlid el malnom de l’avi o de l’àvia —encara que, molt sovint, els renoms de pares i avis són coincidents—. Al capdavall, aquesta situació tan quotidiana s’adiu amb la realitat dels municipis menuts, com és el nostre cas. A Sella tothom es coneix i, com que sovintegen els mateixos noms de persona i els cognoms idèntics, l’ús dels malnoms (coneguts en la localitat com a apodos) és molt freqüent, car ajuda a distingir i individualitzar els vilatans, tot focalitzant-ne algun aspecte que es considera singular. 
 Però més enllà de la funció designativa, el malnom es caracteritza pel fet que en la seua formació intervenen una sèrie de factors que no solament apunten a una fita semàntica, sinó també estilística, susceptible de tenir un sentit metafòric, de vegades humorístic, i, en molts casos, acumulador d’una gran càrrega irònica i/o agreujant. Normalment, la ironia sol anar vinculada als malnoms que evoquen el caràcter o l’aspecte físic de les persones que els porten. D’altra banda, alguns d’aquests antropònims passen de pares a fills i esdevenen, així, tradicionals. És el cas, per exemple, del malnom Bou, que en ser heretat pel fill de la persona a què se li atribueix s’hi afig el sufix diminutiu -et(Bouet), per a diferenciar un individu de l’altre. Altres renoms, però, desapareixen quan falten les persones que els porten. N’hi ha, fins i tot, que poden quedar reduïts al coneixement i ús d’un petit nucli de persones, o bé que no resisteixen el pas dels anys i arriben a desaparéixer en vida del mateix individu a qui hom imposa aquest sobrenom. Els malnoms també ens faciliten un coneixement afinat del que podríem anomenar “l’ànima del poble”, en la mesura en què ens informen de la realitat sociocultural de la col·lectivitat que els genera. Només cal pensar, per exemple, en els malnoms que fan referència a oficis ja desapareguts (l’Espardenyera, l’Esquilaor, el Sereno, l’Aguasil). I, a més a més, aquests mots ens poden aportar dades sobre els trets lingüístics que caracteritzen la parla de la nostra localitat. En definitiva, açò ens mostra com els renoms esdevenen una eina d’estudi transversal.
Siga com siga, el cas és que fins ara no hi ha hagut ningú a Sella que s’haja interessat per indagar en aquesta part de l’onomàstica. És cert que trobem referències esparses de malnoms en diferents publicacions de caire local, però encara no s’ha fet cap treball monogràfic sobre el tema. 
 Davant d’aquestes circumstàncies, el que em plantege és, precisament, fer una primera replega dels malnoms de Sella, tot classificant-los en camps semàntics. Ara bé, aquesta publicació no és més que un resum, un tast, d’un treball molt més extens que publicaré pròximament en la revista Sarrià. Per al recull he tingut en compte tant els malnoms tradicionals –és a dir, malnoms familiars que passen d’una generació a una altra– com els individuals. Així mateix, no només contemple els sobrenoms antics, sinó que, a més a més, n’afegisc d’altres més actuals. Podríem dir que els renoms que presente en el treball són els que s’han fet servir en la localitat des d’una perspectiva diacrònica al llarg del segle XX. De més a més, classifique les diferents formes aplegades en funció del contingut semàntic (caràcter, aspecte físic, personatges famosos, menjar, arbres i plantes, animals, oficis, religió, aficions, esdeveniments episòdics, topònims, antropònims i jocs lingüístics) i extrac els percentatges de les categories més productives. 
Per a reflectir en la mesura del possible alguns trets de la parla de Sella, he mirat d’acostar la pronúncia local a la grafia. Ara bé, sempre que la variant no coincideix amb l’estàndard per una qüestió fonètica, presente la forma normativa entre parèntesi: el Sacristà(‘sagristà’), el Millonari(‘milionari’), Corna(‘cotna’), etc. I és que —adés ja ho apuntava— els malnoms aporten dades addicionals, com ara informació sobre els trets que caracteritzen el parlar de la localitat en qüestió (variants fonètiques i morfològiques, mots amb poca extensió, etc.). En aquest cas, però, corrobore que les característiques fonètiques i morfològiques no s’allunyen gaire dels trets que defineixen el parlar de la comarca —així com tampoc no difereixen significativament de la casuística del valencià general—. Fet i fet, des del punt de vista fonètic, els fenòmens més rellevants són:
  • la caiguda de la –d– intervocàlica: l’Espavilà, Faceüra, la Punyalà, l’Enterraor, etc.
  • algunes dissimilacions consonàntiques: l’Almarserer (‘almasserer’; dissimilació de ss>rs)
  • apòcopes: Elies>Lies
  • pronúncia de es– com a as–, tot i que en aquest cas he optat per escriure la forma normativa, ja que es tracta d’una realització fonètica previsible i general en valencià: l’Estanc (i no l’Astanc), l’Espardenyera (i no l’Aspardenyera).
Quant a la morfologia, destaquen:
  • ús del sufix –ero en alguns malnoms relacionats amb l’ofici (el Ventero, el Covero, el Borreguero, el Cartero i el Bombero; però el Ferrer, el Pescater, el Barber, l’Artiller i l’Obrer)
  • presència de –o àtona final, en malnoms com el Cego o el Coixo.
Finalment, pel que fa al lèxic, trobem alguns mots propis de la localitat, que tenen poca extensió en la resta del valencià. És el cas de Cúol(‘cúgol’)1i Caciera2(‘acàcia’).
 
1 El DCVB recull la forma cúgol, mot que s’empra en determinats parlars (el del Penedès, el del Maestrat, el de Gandia i el d’Alcoi) per a designar «la cua que trauen els alls tendres quan van a florir». El fet que aquest mot es documente a Sella potser tinga a veure amb la influència que exerceix el parlar de l’Alcoià-Comtat sobre la nostra localitat.
2 Cacieraparteix de la forma ‘acàcia’, a la qual se li afig el sufix –era, que és molt comú en els noms de plantes originats a partir del nom del fruit (‘llima’>’llimera’). Tot seguit, es produeix un fals tall sil·làbic en interpretar que la vocal inicial del mot forma part de l’article i no pas del lexema:l’Acaciera>la Caciera.


A continuació, adjunte a tall d’exemple dues de les tretze categories semàntiques que constitueixen el meu recull de malnoms. Són, precisament, les categories més productives, és a dir, les que compten amb un major nombre de renoms:

– Malnoms Referits a la dedicació familiar, oficis i professions. En el cas dels malnoms que tenen a veure amb un comerç hi ha molts exemples creats per metonímia, és a dir, que no fan al·lusió de manera directa al nom de l’ofici, sinó que donen compte de l’establiment o del producte que s’hi relaciona.
  • d’Abastos
  • l’Aguasil (‘agutzil’)
  • l’Alcaldet
  • l’Almarserer (‘almasserer’)
  • l’Artiller
  • el Baret
  • el Barber
  • el Borreguero
  • Bóta (venien vi, tenien un celler)
  • la Bruixa
  • els Cànters (venien estris de ceràmica)
  • el Cartero
  • el Casino
  • la Cordera (feia cordes)
  • el Covero (treballava el mas de la Cova)
  • l’Enterraor (‘enterrador’)
  • l’Esquilaor (l’esquilador’)
  • l’Espardenyera
  • l’Estanc
  • el Ferrer
  • Fonda
  • Formiguera (feien formiguers)
  • el Guàrdia
  • l’Hostal
  • els Jerseis
  • Llavor (tenien llavor per a sembrar)
  • la Llum (era electricista)
  • el Mecànic
  • la Modista
  • Molinera
  • la Panadera
  • la Peluquera (‘perruquera’)
  • el Pescater
  • el Sastre
  • el Sereno
  • la Unió
  • el Ventero
  • Vi (tenien un celler)
    – Malnoms relacionats amb un topònim

  • Gentilicis
  • l’Andalusa
  • el Belga
  • la Francesa
  • la Italiana
  • el Portugués
  • Topònims. Alguns fan referència a carrers del poble. No obstant, el més comú és que aquests malnoms deriven de noms de masos, partides i terres de conreu.
  • l’Aguilar
  • el Bolillo (carrer)
  • Cantacucos
  • Carabuena (mas)
  • la Carrasca (mas)
  • Carreró
  • el Cireret
  • el Conde
  • la Creu (viu a prop de la creu de terme)
  • el Fardatxo (mas)
  • l’Horta d’Irles
  • l’Horta Lluny
  • el Maset
  • Moèlem
  • Muletes
  • l’Ombria
  • el Pas
  • Pedaç
  • el Penyaret
  • el Perè
  • Porxí
  • la Punyalà (‘punyalada’)
  • el Pont
  • el Portet
  • el Raconet (viu en un carreró que fa racó)
  • la Rapella
  • la Real
  • Sacarest
  • Sagnon
  • Saleres
  • Sanxet
  • el Serrà
  • la Sequieta
  • la Solana
  • la Torreta
  • la Venta
  • el Vidrier
  • Vila-Serra
  • les Voltes (carrer)
  • Xarquer