Els malnoms del poble

On 16 Juliol, 2012 by pauet
Spread the love
Per: Josep V. Garcia

Ai tete, i tu de qui eres? 

 
La pregunta, posada en boca de la gent gran, se sent dia sí dia també pels carrers del nostre poble. El jove interrogat —que es veu obligat a respondre— no sol donar el nom oficial dels seus progenitors, sinó que, normalment, al·ludeix al malnom de son pare o de sa mare. Fins i tot, a l’interessat també li pot resultar vàlid el malnom de l’avi o de l’àvia —encara que, molt sovint, els renoms de pares i avis són coincidents—. Al capdavall, aquesta situació tan quotidiana s’adiu amb la realitat dels municipis menuts, com és el nostre cas. A Sella tothom es coneix i, com que sovintegen els mateixos noms de persona i els cognoms idèntics, l’ús dels malnoms (coneguts en la localitat com a apodos) és molt freqüent, car ajuda a distingir i individualitzar els vilatans, tot focalitzant-ne algun aspecte que es considera singular. 
 Però més enllà de la funció designativa, el malnom es caracteritza pel fet que en la seua formació intervenen una sèrie de factors que no solament apunten a una fita semàntica, sinó també estilística, susceptible de tenir un sentit metafòric, de vegades humorístic, i, en molts casos, acumulador d’una gran càrrega irònica i/o agreujant. Normalment, la ironia sol anar vinculada als malnoms que evoquen el caràcter o l’aspecte físic de les persones que els porten. D’altra banda, alguns d’aquests antropònims passen de pares a fills i esdevenen, així, tradicionals. És el cas, per exemple, del malnom Bou, que en ser heretat pel fill de la persona a què se li atribueix s’hi afig el sufix diminutiu -et(Bouet), per a diferenciar un individu de l’altre. Altres renoms, però, desapareixen quan falten les persones que els porten. N’hi ha, fins i tot, que poden quedar reduïts al coneixement i ús d’un petit nucli de persones, o bé que no resisteixen el pas dels anys i arriben a desaparéixer en vida del mateix individu a qui hom imposa aquest sobrenom. Els malnoms també ens faciliten un coneixement afinat del que podríem anomenar “l’ànima del poble”, en la mesura en què ens informen de la realitat sociocultural de la col·lectivitat que els genera. Només cal pensar, per exemple, en els malnoms que fan referència a oficis ja desapareguts (l’Espardenyera, l’Esquilaor, el Sereno, l’Aguasil). I, a més a més, aquests mots ens poden aportar dades sobre els trets lingüístics que caracteritzen la parla de la nostra localitat. En definitiva, açò ens mostra com els renoms esdevenen una eina d’estudi transversal.
Siga com siga, el cas és que fins ara no hi ha hagut ningú a Sella que s’haja interessat per indagar en aquesta part de l’onomàstica. És cert que trobem referències esparses de malnoms en diferents publicacions de caire local, però encara no s’ha fet cap treball monogràfic sobre el tema. 
 Davant d’aquestes circumstàncies, el que em plantege és, precisament, fer una primera replega dels malnoms de Sella, tot classificant-los en camps semàntics. Ara bé, aquesta publicació no és més que un resum, un tast, d’un treball molt més extens que publicaré pròximament en la revista Sarrià. Per al recull he tingut en compte tant els malnoms tradicionals –és a dir, malnoms familiars que passen d’una generació a una altra– com els individuals. Així mateix, no només contemple els sobrenoms antics, sinó que, a més a més, n’afegisc d’altres més actuals. Podríem dir que els renoms que presente en el treball són els que s’han fet servir en la localitat des d’una perspectiva diacrònica al llarg del segle XX. De més a més, classifique les diferents formes aplegades en funció del contingut semàntic (caràcter, aspecte físic, personatges famosos, menjar, arbres i plantes, animals, oficis, religió, aficions, esdeveniments episòdics, topònims, antropònims i jocs lingüístics) i extrac els percentatges de les categories més productives. 
Per a reflectir en la mesura del possible alguns trets de la parla de Sella, he mirat d’acostar la pronúncia local a la grafia. Ara bé, sempre que la variant no coincideix amb l’estàndard per una qüestió fonètica, presente la forma normativa entre parèntesi: el Sacristà(‘sagristà’), el Millonari(‘milionari’), Corna(‘cotna’), etc. I és que —adés ja ho apuntava— els malnoms aporten dades addicionals, com ara informació sobre els trets que caracteritzen el parlar de la localitat en qüestió (variants fonètiques i morfològiques, mots amb poca extensió, etc.). En aquest cas, però, corrobore que les característiques fonètiques i morfològiques no s’allunyen gaire dels trets que defineixen el parlar de la comarca —així com tampoc no difereixen significativament de la casuística del valencià general—. Fet i fet, des del punt de vista fonètic, els fenòmens més rellevants són:
  • la caiguda de la –d– intervocàlica: l’Espavilà, Faceüra, la Punyalà, l’Enterraor, etc.
  • algunes dissimilacions consonàntiques: l’Almarserer (‘almasserer’; dissimilació de ss>rs)
  • apòcopes: Elies>Lies
  • pronúncia de es– com a as–, tot i que en aquest cas he optat per escriure la forma normativa, ja que es tracta d’una realització fonètica previsible i general en valencià: l’Estanc (i no l’Astanc), l’Espardenyera (i no l’Aspardenyera).
Quant a la morfologia, destaquen:
  • ús del sufix –ero en alguns malnoms relacionats amb l’ofici (el Ventero, el Covero, el Borreguero, el Cartero i el Bombero; però el Ferrer, el Pescater, el Barber, l’Artiller i l’Obrer)
  • presència de –o àtona final, en malnoms com el Cego o el Coixo.
Finalment, pel que fa al lèxic, trobem alguns mots propis de la localitat, que tenen poca extensió en la resta del valencià. És el cas de Cúol(‘cúgol’)1i Caciera2(‘acàcia’).
 
1 El DCVB recull la forma cúgol, mot que s’empra en determinats parlars (el del Penedès, el del Maestrat, el de Gandia i el d’Alcoi) per a designar «la cua que trauen els alls tendres quan van a florir». El fet que aquest mot es documente a Sella potser tinga a veure amb la influència que exerceix el parlar de l’Alcoià-Comtat sobre la nostra localitat.
2 Cacieraparteix de la forma ‘acàcia’, a la qual se li afig el sufix –era, que és molt comú en els noms de plantes originats a partir del nom del fruit (‘llima’>’llimera’). Tot seguit, es produeix un fals tall sil·làbic en interpretar que la vocal inicial del mot forma part de l’article i no pas del lexema:l’Acaciera>la Caciera.


A continuació, adjunte a tall d’exemple dues de les tretze categories semàntiques que constitueixen el meu recull de malnoms. Són, precisament, les categories més productives, és a dir, les que compten amb un major nombre de renoms:

– Malnoms Referits a la dedicació familiar, oficis i professions. En el cas dels malnoms que tenen a veure amb un comerç hi ha molts exemples creats per metonímia, és a dir, que no fan al·lusió de manera directa al nom de l’ofici, sinó que donen compte de l’establiment o del producte que s’hi relaciona.
  • d’Abastos
  • l’Aguasil (‘agutzil’)
  • l’Alcaldet
  • l’Almarserer (‘almasserer’)
  • l’Artiller
  • el Baret
  • el Barber
  • el Borreguero
  • Bóta (venien vi, tenien un celler)
  • la Bruixa
  • els Cànters (venien estris de ceràmica)
  • el Cartero
  • el Casino
  • la Cordera (feia cordes)
  • el Covero (treballava el mas de la Cova)
  • l’Enterraor (‘enterrador’)
  • l’Esquilaor (l’esquilador’)
  • l’Espardenyera
  • l’Estanc
  • el Ferrer
  • Fonda
  • Formiguera (feien formiguers)
  • el Guàrdia
  • l’Hostal
  • els Jerseis
  • Llavor (tenien llavor per a sembrar)
  • la Llum (era electricista)
  • el Mecànic
  • la Modista
  • Molinera
  • la Panadera
  • la Peluquera (‘perruquera’)
  • el Pescater
  • el Sastre
  • el Sereno
  • la Unió
  • el Ventero
  • Vi (tenien un celler)
    – Malnoms relacionats amb un topònim

  • Gentilicis
  • l’Andalusa
  • el Belga
  • la Francesa
  • la Italiana
  • el Portugués
  • Topònims. Alguns fan referència a carrers del poble. No obstant, el més comú és que aquests malnoms deriven de noms de masos, partides i terres de conreu.
  • l’Aguilar
  • el Bolillo (carrer)
  • Cantacucos
  • Carabuena (mas)
  • la Carrasca (mas)
  • Carreró
  • el Cireret
  • el Conde
  • la Creu (viu a prop de la creu de terme)
  • el Fardatxo (mas)
  • l’Horta d’Irles
  • l’Horta Lluny
  • el Maset
  • Moèlem
  • Muletes
  • l’Ombria
  • el Pas
  • Pedaç
  • el Penyaret
  • el Perè
  • Porxí
  • la Punyalà (‘punyalada’)
  • el Pont
  • el Portet
  • el Raconet (viu en un carreró que fa racó)
  • la Rapella
  • la Real
  • Sacarest
  • Sagnon
  • Saleres
  • Sanxet
  • el Serrà
  • la Sequieta
  • la Solana
  • la Torreta
  • la Venta
  • el Vidrier
  • Vila-Serra
  • les Voltes (carrer)
  • Xarquer

15 Responses to “Els malnoms del poble”

  • Josep, genial!!!
    Qué intéressant llegir totes estes coses.

    (te n'apunte dos més referents a la meva família: el zurdo i el coronel. El zurdo perquè un avantpassat de mon pare("s'auelo"?) jugava a la pilota en la mà zurda. Sobre coronel no tinc ni idea.)

  • Anonymous

    Algu(no se qui)en va explicar que lo de coronel era perque algun avanpasat treballaba un troç de terra que es deia la coronela…..
    Maite

  • Amparo, el de Surdo el tinc, però l'he posat en l'apartat reservat a les característiques físiques… encara que, pel que em contes, també podria anar en oficis o, fins i tot, en aficions. El que no tenia era el de Coronel.

    Maite, gràcies per la informació! Investigaré a veure si trobe en algun lloc el topònim "Coronela" i inclouré el malnom en l'estudi.

    No, si encara ampliaré el llistat de malnoms gràcies a este bloc, hehehe.

    Gràcies.

  • En ma casa el més curiós que hi ha és que els meus tios siguen "Antonio les voltes" o "Revoltes", "Joaquín les voltes"o "Javalí", Mercedes Les voltes" i mon pare siga Pep de Florencia…tocat el nas.

    El teu treball és ímprobe, enhorabona Josep¡

  • És curiós, perque a la mateixa Alacant també passava quan jo era xicotet (i pense que ara també), però clar reduït a certs barris on el contacte veinal era més proper, més a peu de carrer. Jo vivia a Sant Roc (molt a prop del conegut Santa Creu) i allà també exisistien eixos malnoms.

  • Anonymous

    continuant en la meva familia esta el ¨salsero ¨(que feia salses de menjar??no se)pero el que mes m'agrada es ´frescales¨.Eixe no hi ha duptes
    Maite.

  • Anonymous

    Josep,la coronela,era n troset de terra..pero en Finestrat. Maite

  • Anonymous

    Molt bon treball Josep, a veure quan el podem llegir sencer! El millor d'aquest tema és que encara està molt viu i van apareixent nous malnoms, alguns d'ells molt originals i expressius. Hi han autèntics mestres en l'art de crear malnoms i de tant en tant ens peguem unes bones rises amb les novetats, eh?
    Pablo

  • Perfecte Josep,

    Els avantpassats de m'auelo Ramon "el Coronel" eren de Finestrat (d'ahí també el seu primer cognom, Climent)

  • Anonymous

    soc el fill, de " matraca" y Rosa La Flaca, els meus avis eren per part paterna, Carmelo "Giner" i Amparaos "Bravio" y per part materna, Juanito "pichoc" i Carmen "La Flaca". Lo de Matraca crec que es per un any en Semana Santa mon pare va traure una matraca de madera prou gran que estava en la esglesia, pero els Matraques de Benimantell son els que coneixem en Sella con Ramon de "Cantacucos"

  • Um, Josep, em sembla que no t'ho vaig dir, però m'han explicat que part de la meua família sellarda eren tots "Celestina"; per exemple, al meu oncle a Sella el coneixen per Paco Celestina. Pel que sembla, la meua besàvia Celestina era una dona amb molt de caràcter que ha acabat donant nom a tota la casta… que també és un mecanisme relativament freqüent de creació de malnoms.

  • Gràcies a tots pels vostres comentaris.

    Nòmada, no sabia que tenies relació amb "Celestina". Siga com siga, el malnom el tinc recollit i l'he classificat, com bé expliques, en la categoria de malnoms generats a partir d'antropònims.

  • Anonymous

    Hola Josep, molt bona feina. Per si no els tens t'aporte aquests dos José "Demetria" per sa mare i Pepica "la Sequieta" perquè va viure ella, crec, on ara viu Vicen i per allí passa una sequia. En la casa antiga la sequia anava per dins de casa.

    Sergio Garcia Climent

  • Hola Sergio, Pepica "la Sequieta" mai ha viscut a la casa de Vicen.

  • Quatre germans. El major Tomàs Mendoça, el segon Salvador Jorro, el tercer Pep Llavor i la germana Remedios Felip. És curiós o no?

Aneu a la barra d'eines