El mestre Àngel Alemany

On 29 novembre, 2020 by arxiver
Spread the love

Aquest estiu vam col·laborar amb Wilson Ferrus, professor de la Universitat de València i especialista en l’educació en temps de la República, que es trobava investigant sobre el mestre de Sella Àngel Alemany. Un veritable desconegut per a molts de nosaltres que, gràcies a la recerca de Wilson, ara recuperem per a l’Arxiu i la memòria del nostre poble. Moltes gràcies per aquesta xicoteta biografia que Wilson ens ha regalat. Quedem a l’espera de nous treballs seus, que ens ajuden a clarificar la trajectòria d’aquests mestres represaliats per la dictadura.

Mestre. Nascut a Sella, el 23 de gener de 1912, era fill de José Tomás i María, amb els quals vivia al Trosset, on continuà residint després de casar-se amb Alejandra García Llorca.
Allí impartia classes particulars fins que, el 5 d’octubre de 1936, una vegada iniciada la guerra civil, es va incorporar a l’Exèrcit Popular. Destinat en primera instància al regiment de Biscaia núm. 5, a la guarnició d’Alcoi, l’abandonà, en gener de 1937, per a ingressar a l’Escola Popular de Guerra d’Infanteria. D’ací isqué uns mesos després amb el grau de tinent per a ingressar en la 66a Brigada Mixta del front del Guadarrama, amb destí a Colmenar de Oreja, pròxim a Madrid.

Soldats i milicians de Sella a València, entre 1936 i 1937.
Àngel Alemany (dalt, a l’esquerra) junt amb Vicent Cerdà (Vicent de Justo) i Juan Luis Pérez (Batiste Dionisio), visiten als voluntaris de la “Columna de Hierro”. Alguns d’ells són Salvador Garcia (amb fussell), Pep Pérez (germà de Batiste) o Ramon Soler “la Flaca”.

En el mes de maig va sofrir un accident de cotxe i ingressà a l’hospital de Madrid. Tornà a incorporar-se a la seua unitat, destinat a tasques administratives, però al poc de temps ingressà de nou en l’hospital. En desembre de 1938, abandonà definitivament l’exèrcit i tornà al Sella. El 13 de febrer de 1939, com a cursetista de 1936, aconseguí una plaça com a mestre interí en l’escola unitària de xiquets núm. 4 de Benissa.
Finalitzada la guerra, es va presentar en la caserna de la guàrdia civil de Benalua el 23 d’abril de 1939 i va ser retingut fins el 4 de maig, moment en què el Jutge Militar de la Vila Joiosa resolgué el seu ingrés al Castell de Santa Bàrbara a l’espera de ser jutjat en Consell de Guerra. A la fi, el 23 d’octubre de 1939 va ser condemnat a sis mesos i un dia de presó, una pena que ja havia estat complida. El 3 de novembre recuperà la llibertat i tornà a Sella, on, el 24 de desembre, nasqué la seua filla Maruja.
De manera provisional aconseguí una plaça com a mestre interí a la unitària de xiquets de Teulada, a l’espera que es resolguera el seu expedient de depuració. En abril de 1941 la Comissió Depuradora Provincial proposà la seua inhabilitació per a exercir en la província d’Alacant, tot i que, des de Madrid, la Comissió Superior Dictaminadora, esmenà aquesta proposta i en juny de 1941 proposà al Ministeri la inhabilitació per a exercir càrrecs directius i de confiança i per a exercir la docència durant un període de 6 mesos.
En 1943 va aconseguir una plaça com a interí a terres asturianes i allí es va desplaçar amb la seua dona i la seua filla Maruja. Exercí a La Pola Siero, una parròquia del concejo asturià de Siero, al qual li´n seguirien altres durant els aproximadament tres o quatre anys que va restar a Astúries. En 1947 tornaren a terres valencianes per a prendre possessió d’una plaça d’interí a Alcoi. Després li seguirien Castell de Castells i Elx. En abril de 1949 nasqué el seu fill Ángel.
El 17 de novembre de 1952, aconseguí una plaça com a mestre interí a la unitària de xiquets núm. 1 de Sella, on s’establí, amb la seua dona i els seus dos fills, ara a l’Hort de la Font, la casa de la mare d’Alejandra. En aquest destí exercí de manera intermitent fins al 23 de maig de 1957 que hagué d’abandonar l’escola. En aquell moment, va aconseguir una nova plaça de mestre interí a Albatera i decidiren abandonar Sella i establir-se definitivament a la ciutat d’Alacant.
En 1960 es va presentar a les oposicions restringides convocades per les autoritats educatives franquistes. Les va superar i obtingué el núm. 3 per la província d’Alacant. En juliol de 1961 obtingué una plaça en propietat a la unitària de xics de La Bodega de la població de Daya Nueva (la Vega Baixa). Aquest va ser el seu últim destí. Morí el 12 de setembre de 1971, amb només 58 anys.

Wilson Ferrús Peris

Comments are closed.

Aneu a la barra d'eines