El Teular: què sabem dels forns on fabricàvem teules i rajoles?

Antigament, per a la subsistència d’una població era indispensable comptar amb una sèrie de recursos naturals. El primer i més bàsic era l’aigua, per a beure i regar, però també era necessària la disponibilitat de pastures per al ramat, llenya per a calfar-se i cuinar o, també, nombrosos elements fonamentals per a la construcció i manteniment de cases, com ara la fusta, la pedra, la calç, l’algeps o l’argila. Si els habitants d’una població no tenien algun d’estos elements de la natura, estaven condemnats a dependre d’importacions d’altres llocs, que podien ser costoses.

Sella disposava d’un jaciment d’argila prou important, que compartia amb Orxeta. Al sud del terme, entre l’Almussent i el Perè, a prop de la fita de terme, es troba el Teular, conegut pel color rogenc de les seues terres [1]. Fins fa poc va existir encara una cova que, en realitat, era una mina d’extracció d’argiles, col·lapsada en 2007 amb motiu d’unes pluges molt abundants [2]. I és què al paratge del Teular existia una zona amb, almenys, un forn que abastia de teules i rajoles a la població. El forn pertanyia al poble, ja que era un “bé de propis” que s’arrendava periòdicament a particulars. amb la fi d’obtenir ingressos a les arques municipals i garantir l’abastiment d’estos béns de primera necessitat.  

Però, tot i això, sembla que no era una activitat molt rendible i atractiva. Ara demostrarem el perquè.

Al llarg dels últims anys, a l’Arxiu hem anat recopilant documentació sobre aquesta qüestió, i volem presentar ací un resum del que saben ara per ara. Ben segur que encara trobarem nous documents, però pensem que és un bon moment per a posar en ordre una història de molts segles, pràcticament desconeguda en l’actualitat.

En 1613 apareix citada la “partida lo teularet” i en 1726 es nomena com “la teuleria”, a la qual s’accedia per un camí anomenat “camino de la Alfarerería”. En 1747 sabem que el seu arrendament li reportava a l’ajuntament només tres lliures a l’any [3].

En 1788, una venda judicial de l’ajuntament a Gregorio García de Mathias ens dona moltes dades interessants [4]. L’ajuntament havia tret a subhasta el teular, però no es va presentar ningú i la subhasta va quedar deserta. Això va generar moltes queixes per part del veïnat “por hallarse sin poder cubrir sus casas por falta de texas”, la qual cosa va motivar el trasllat del forn a un altre lloc amb millors condicions. El forn en aquell moment es trobava en terres de Fra Salvador Alberola i l’ajuntament va vendre un solar a Gregorio Garcia per a que fera un nou forn. Les terres per a la nova construcció fitaven, entre altres, amb el camí reial de València (és a dir, el camí de La Vila).

Aquesta informació ens demostra que el forn no sempre va estar al mateix lloc (tot i que sí al paratge del Teular) i que la falta de postors i l’obertura d’un nou teular indica que les vetes d’argila potser no eren massa bones o es trobaven esgotades.

En 1806 el forn es va arrendar a Josep Buades per poc més de 60 Reals [4], però a mitjan segle XIX l’arrendament desapareix dels comptes municipals. En 1855 apareix en l’inventari municipal com una “casita con una fábrica de ladrillos” que, amb la consolidació del nou estat lliberal, l’ajuntament pretén vendre per a recaptar diners i anar eliminant els béns comunals o de propis [6]. En un Boletín Oficial de la Provincia de 1859 hi ha una descripció detallada del forn i de la caseta “sin puerta, y reducida en parte”.

Finalment, en aquest any de 1859 s’aconsegueix vendre la fàbrica al relleuer Francisco Mira y Pan, posseïdor d’unes terres que fitaven amb el forn [6]. Amb posterioritat, apareix com a propietari del mas i terres del Teular Andrés Tomàs Martínez, segons l’avanç cadastral de 1917. En 1927 ho hereta la seua filla [7].

És molt probable que la família Tomàs llogarà el forn de teules, perquè sabem que la fabricació va continuar, tot i que desconeixem la freqüència. Als anuaris comercials de 1905 a 1915 [8] apareix Vicente Garcia com a responsable del “Horno de tejas y ladrillos”[9]. Després ja no tenim documentada més activitat.

Va ser Vicente Garcia l’últim teuler? A Orxeta, els forns de teules van perviure fins ben entrat el segle XX i, fins i tot, en les primeres dècades va funcionar la fàbrica vilera de la Robella. Va sucumbir l’activitat de teulera de Sella davant esta competència? Segurament, però no oblidem que les argiles de Sella potser no foren de bona qualitat, tal com es pot deduir dels problemes històrics per a arrendar el forn.

Com hem dit al principi, ací posem en ordre informació que hem anat descobrint durant anys diferents membres de l’Arxiu com Vicent Olcina, Albert Rubio i jo mateix. Però ens faltava alguna evidència material d’una activitat que havia durat molts segles.  

L’estiu de 2025, el nostre company Salvador Garcia Cerdà ens va posar sobre la pista. Propietari de terres enfront del teular, Salvador havia conviscut amb unes restes arqueològiques sense adonar-se’n. Gràcies a la seua troballa, vam poder, per fi, reconéixer un forn, molt a prop del mas del Teular. Un mas que, si ens atenim a la data que apareix a la volada de la casa, s’hauria construït en 1876. Pot ser sobre l’antiga caseta?

Les restes del forn coincidien amb la localització del cadastre de 1917, i es troba a prop d’una séquia, d’una bassa i d’una era ampla, tots ells elements imprescindibles per a la confecció i assecat de teules i rajoles.

Desconeixem quin de tots els forns que s’han citat des del segle XVII seria aquest monument del nostre patrimoni històric, que encara apareix mig soterrat en un ribàs. Segurament es conserva prou intacte baix les terres del bancal i un estudi arqueològic podria ajudar a datar-lo.

Sense dubte, es tracta del valuós testimoni d’una activitat multisecular, que es troba en cadascuna de les cases i masos que conformen el poble i terme de Sella.   

Pablo Giménez Font

Agraïments als companys de l’Arxiu, per compartir les troballes documental, les excursions al camp i les reflexions.

Notes:

[1] Giménez, P. (2008). Viatge al país de les terres roges. Llibre de Festes 2008, pp. 23-26

[2] Giménez, P. (2015). La Cova del teular. L’Arxiu de Sella, Anuari 2014, pp. 102-105.  

[3] Les dades de 1613 pertanyen als Establiments, que treballa Vicent Olcina; els de 1726 pertanyen al Capbreu (Arxiu Històric Provincial d’Alacant-AHPA). Sobre 1747: Giménez, P. (2022). L’agricultura en 1747. L’Arxiu de Sella, Anuari 2021, pp. 61-63.

[4] AHPA. Protocols notarials de Josef Llinares, 1788: Venta Judicial del Ajuntament de la Baronia de Sella a Gregorio García de Mathias, sobre el teular. Agraïments a Albert Rubio per la troballa.

[5] Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant (ADPA): GE-13130/4. Cuentas de propios y arbitrios correspondientes al año 1806

[6] ADPA, GE-11379/2. Cuentas de propios y arbitrios correspondientes a los ejercicios 1854-1870

[7] Arxiu Municipal de Sella. Rentas y Exacciones 280-10. Avance Catastral de la riqueza rústica y pecuaria, 1917

[8] Arxiu de Sella. Col·lecció d’anuaris comercials 1879-1929

[9] En 1917 hi ha un Vicente García Soler, propietari de terres amb una casa justament al sud de la parcel·la del Teular. Podria tractar-se de la mateixa persona que apareix als Anuaris en eixa època.