Eixir de les Forques…
José Climent, “Xaparro” amb altres treballadors, possiblement tots immigrants, en un lloc indeterminat d’Europa
Aquesta sorprenent imatge, conservada en el Fons temàtic de La Casa Nova, em porta la següent reflexió sobre la distorsionada mirada cap a la gent de poble pertanyent a una generació excepcional: la de la primera gran emigració que abastà des de finals del segle XIX fins a la dècada de 1920.
I es que, durant la segona meitat del segle XX, es va consolidar una mirada negativa, quasi depreciativa i burlesca, de l’home i la dóna “de poble”. Una mirada que provenia de la ciutat i que surava una superioritat de classe dels habitadors de les ciutats (la majoria descendents, però, del món rural) cap als habitants dels pobles.
Aquells homes amb boina i jupetí, que mataven el temps entre l’horta i el bar, semblava que no havien “eixit de les Forques”, que és com solem referir-nos en Sella al fet de no haver sortit mai del poble. Però res més lluny de la realitat.
Molts d’aquells homes menuts i vells que a la dècada de 1980 omplien el Casino els diumenges, amb la boira perfumada pel tabac Celta, amagaven una experiència vital increïble. Alguns d’ells havien estat, a penes amb quinze anys, treballant a la França d’entreguerres com a picapedrers o desactivant bombes de la primera guerra mundial; altres havien conegut i sobreviscut al Nova York dels anys 20 i 30, trepitjant amb l’alcohol en plena llei seca; la majoria havia lluitat a les trinxeres de la guerra Civil i alguns havien estat empresonats –en el millor dels casos- o amb treballs forçats al Marroc i altres indrets d’Espanya… Recorde, sent un xaval, com al café del Bar Paco Peret Català (pare) ens va comptar amb naturalitat com el van metrallar a Castelló i va salvar la vida en amagar-se dins d’una séquia mentre li queien les branques dels garrofers metrallts damunt. La taula, on la majoria érem adolescents, va emmudir amb la narració i amb la descomunal lliçó de vida.
Per no parlar de les dures faenes al camp i l’enorme coneixement ancestral que atresoraven al voltant d’un món que hui ha desaparegut per complet. Qui de nosaltres sap aparellar un matxo o sap llegir els vents més adients per a segar a l’era?
Eren, sí, “pueblerinos”. Alguns, encara, de boina i jupetí, com El Xaparro. Però amb més món que la majoria de nosaltres en ple segle XXI…
Pablo Giménez Font