Un dia qualsevol a l’Alcàntara

Sota aquell sol abrasador, el tast d’aquella aigua fresca i transparent em va fer tancar els ulls, oblidar-ho tot per un instant, i somriure com si es tractara d’una broma de mal gust. Que bona l’aigua de l’Alcàntera! em repetia a mi mateix una i altra vegada.

A mesura que l’aigua esvarava per la meu cara, aquella humitat horrible i apegalosa tornava a impregnar de nou tot el meu cos… ¡Silvestre! ¡No vacíes toda la cantimplora! ¡Continuamos! Efectivament, em trobava a l’Alcàntara, però no a la font que tant trobava a faltar, sinó al Batallón Peninsular No 3 batejat com el Alcántara. El primer batalló enviat el 8 de Març de 1895 des de València al vaixell Antonio López, amb destí Santiago de Cuba (1). Començava la Guerra de la Independència de Cuba, el Desastre del 98.

Efectivament, jo, Silvestre Ortiz Soler com a part dels meus dotze anys de servici militar, vaig ser destinat durant tres anys, junt amb molts altres joves llauradors, a una guerra improvisada i com totes inútil, a milers de kilòmetres de la meua benvolguda Sella.

Després de setze dies de viatge, desembarcarem a Santiago de Cuba i ens destinaren a “la División de Manzanillo”, concretament a la brigada de Bayamo al sector Orient de l’Illa­­,  una de les zones amb més insurrectes de la revolució cubana.

Només quatre dies després, començaren les expedicions i per primera vegada en la meua vida, el 30 de març, vaig saber el que era disparar foc real a  l’enemic  “ en la noche del 30 en el encuentro habido con los insurrectos en el campamento de Juan Ver por haber sido hostilizado el Bon con nutridas descargas a las que contestó haciendo huir al enemigo” (2, 3). Aquell colp de realitat no va ser res comparat amb la primera ferida per arma de foc (6 octubre de 1895) o “la explosión de un torpedo de un kilo de dinamita al paso de su columna” (2, 3). Em tornarem a ferir al turmell per valentet i posar la bandera ( testimoni de la seua filla Manuela Ortiz, la meua àvia Manolita) aquell 2 de Abril de 1896 en l’acció de San José de Maffo i acció de Ventas de Jiguaní (2 condecoracions per “brillante comportamiento observado en el combate de Maffo: Cruz roja del merito militar pensionada con dos pesetas y  cincuenta céntimos por la herida”; “por otra real orden R.O de 16 de Mayo (D.O. n108) se le concede una cruz de igual clase y pensión no vitalicia” (2,3,4).

A mesura que passen els mesos, recorde més i més la meua gracieta de posar bunyols a les orelles i al “rabo” del burro per a celebrar el meu sant com si es tractara d’una cosa només per a privilegiats. Fins i tot, sembla que l’aigua dels rius estiga enverinada (testimonis de seua filla Manolita i els nets, Salvador el Pont i Vicente Manolita). La realitat és que la fam i les malalties estan emportant-se molts dels meus companys. El General Weyler va fer que el batalló Alcántara es retirara “por la mala situación sanitaria y de alimentación por falta de carne” (5). Entre 1895 i 1897, 45.000 espanyols moriren a la Guerra de Cuba, dels quals 13.000 van ser per febra groga, 2000 en combat i els altres 30.000 per diverses malalties (6).

Blasco Ibáñez  esclatava al veure que  “tenemos que mandar hombres a morir alli para que los negreros jubilados sigan recibiendo el dinero?” i es que a pesar de que Cuba era un territori molt volgut i considerat com un tros més d’Andalusia, en realitat s’havia convertit en niu de corrupció i esclavitud. Tant polítics com la premsa del moment, cegament desafiaren als Estat Units amb titulars ja famosos com  “El león Español liquidará al cerdo yanki” (7). La realitat fou la que alguns del almiralls de l’exèrcit venien advertint. Aquella guerra conduiria a una ruïna espantosa i una pau humiliant per a la societat espanyola. 

El 15 de Juliol de 1898 capitula Santiago de Cuba i el 10 de Desembre de 1898 es signa el Tractat de Paris pel qual Espanya cedeix les seues últimes possessions d’ultra mar. Espanya entra en una depressió econòmica i social. Sotmesos al pessimisme general, un grup d’intel·lectuals sorgeix i mitjançant la literatura, poesia, novel·la i molts cercles de discussió intenten fer que d’alguna manera, aquell vell imperi espanyol aïllat internacionalment comence a espavilar i mirar cap a Europa. Eixa “Generación del 98” es resumeix perfectament a les paraules de l’escriptor i diplomàtic Angel Ganivet, “sean la escuela y el taller y el surco los solos campos de batalla en donde tu razón y tus fuerzas ejercites”.

I així és com aquell 14 d’Agost de 1898 Silvestre Ortiz Soler junt amb un gran nombre de joves ferits i malalts va embarcar al vaixell “Isla de Luzón” a Santiago de Cuba amb destinació Vigo. Silvestre tornava a casa, a la seua benvolguda Sella on faria servir el seu particular “surco” com a llaurador la resta de la seua vida.

Aquesta és una història  que va succeir ara fa més de 100 anys. Tanmateix, i com li passa a la nissaga dels Buendía de García Márquez,  tinc la sensació de que tot es repeteix una i altra vegada. Que penseu?

Vicen(-tet) de Manolita

Referències bibliogràfiques

1. Fernández-Carranza EM, Izquierdo Canosa R, Navarro Chueca FJ. Batallón Alcántara Peninsular n^o 3 en la Guerra de Cuba (1895-1898).

2. Informe de situaciones, Servicios y vicisitudes, Silvestre Ortiz Soler.

3. Martínez Llorens Natividad. Sella, historia y costumbres (1987).

4. Diario Oficial del Ministerio de la Guerra. Año IX, tomo 3, n 156 (1896).

5. Weyler V. Mi mando en Cuba. Ed. Felipe González Rojas. Tomo V, pp144 y 215 (1911)

6. Díaz Martínez, Yolanda. La sanidad del ejercito Espanyol en la Guerra de 1895 en Cuba. Asclepio.revistas.csic.es.

7. Álvarez Jorge. La propaganda belicista en la prensa de España y Estados Unidos en la guerra de 1898. www.labrujulaverde.com.