Eh! L’has vist? M’han dit que ha arribat al nostre país pel nord, doncs els meus avis, que viuen a Barcelona, em van dir fa uns dies que l’havien vist passar per allí. Diuen que anava corrent d’ací cap allà, sense tindre on caure mort. Tots li fugien, entraven dins de casa quan el veien arrimar-se al carrer. I si conseguia fer-se algun amic, la resta de la gent el deixava de costat, a l’amic. I si algú el deixava entrar a casa, ja ningun veí ni familiar passava per eixa casa fins que ell se n’anara, doncs la gent comentava que era perillós. També diuen que si oblides tancar la porta 5 segons, ell es fica dins de seguida, i costa déu i ajuda fer-lo ixir de casa.
Poc a poc ha anat baixant cap al sud, i fa uns 4 o 5 dies que ha arribat a la nostra comarca. El dimecres, quan vaig ixir de casa per anar cap a l’institut, em vaig creuar amb ell de cara, i em va entrar un tremolor… encara se me posen els pèls de punta quan ho recorde. Ell de seguida se’n va adonar de la meua reacció, i va vindre corrent fins a mi. Jo li fugia, li deia que no, que em deixara en pau, que jo no volia ser la seua amiga. Ell, amb cara trista em mirava i em deia que no tenia amics, que necessitava algú que l’acollira a casa, algú que li donara estima, carinyo… i em va fer tanta pena que el vaig deixar vindre amb mi. Però quan encara no havien passat ni 2 hores, ja estava penedint-me’n d’haver-me fet un amic tan extrany: el dichós costipat, que desde dimecres m’acompanya a tot arreu i em lleva les ganes d’anar enlloc!!
Ves-te’n!!
About the author