És ben sabut per tots que l’odi, el racisme i la violència són aspectes negatius que trobem freqüentment a aquest món al qual vivim. Un món on cada dia hi ha algú fent un petit esforç perquè funcione amb més pau i igualtat, per eliminar tot allò que causa problemes, per conseguir un món millor. Però, desgraciadament, aquests són ben pocs, i els resultats són mínims.
Tots parlem d’igualtat, tots volem els nostres drets, tots volem ser pacifistes, molts demanen llibertats. A més, moltes d’aquestes coses són els somnis de la gent de la meua edat, adolescent, potser massa somniadora, que creem que podrem canviar el món amb aquestos pensaments. O això és el que creia jo, que la nova generació, els que farem funcionar el món en un futur no molt llunyà, creem en la igualtat, la pau i totes aquestes quimeres que alguna vegada en la vida a tots se’ns passen pel cap. Però avuí he pogut comprovar a l’institut que no és així. Una actuació totalment racista i violenta m’ha provocat un odi impressionant cap a tots aquells que la duien a terme.
Mentre em menjava tranquilament el meu entrepà de formatge a les 10:30 del matí (l’únic moment per relaxar-te un poc entre classes i classes) he pogut observar des de les grades del patí com un cúmul de gent anava formant-se cap a l’altre costat de la pista. Havia molta gent, la majoria d’ells sudamericans, i estaven jugant. Jugaven a “mosca”, un joc en el qual es formen dos files de gent amb les mans alçades, i una personeta desgraciada i normalment feble, passa corrent entre les dos files, mentre la resta de “companys” li peguen manotades. El joc, que sempre m’havia semblat una mica violent, no és sol fer per a pegar amb gana i deshofegar-se…simplement per pegar algun calvotet que altre (fet injustificable també, però bé). Però la “mosca” de hui era diferent. Els xiquets pegaven fort, tant com la força dels seus braços els ho permitia. Un d’ells (d’aquestos dèbils i apagats) no ha volgut passar, tenia por i, com és lògic, no li apetia que li pegaren una manta de bara. Aleshores la resta han començat a xillar-li i a dir-li que havia de passar, que si no era un cagat, i tot això que és sol dir per fer que un es senta inferior. Però no acaba ahí la “bomba”: a més, molts alumnes aliens al joc, que estaven sentats amb mi o algun altre lloc del patí han anat apopant-se cap allí al veure que s’estava armant bulla. Quan ho veus, pots pensar que aniran a ajudar al pobre xiquet, a salvar la situació, a eliminar la violència. Però no; van a animar la brega i, si pot ser, a pegar-li ells també. Finalment, el pobre xiquet (sudamericà, per cert) s’ha vist obligat a passar per enmig d’aquelles 30 i pico violentes mans (si no ho feia segur que “l’esperaven a l’eixida”).
M’he quedat alucinada de veure que tant braços com cames anaven amun i avall en direcció al cos del menut, que ha caigut a terra i ha continuat sent colpejat. Però encara he flipat més quan s’ha apropat un company i ben orgullós ens ha dit:
-Li hem pegat unes patades al xiquet!total com és un matxupitxu no li fa mal.
INCREÏBLE. Un company d’eixos que criden llibertat als quatre vents. I com ell, unes desenes més d’alumnes de l’institut. M’ha semblat un acte tan repugnant, xenòfob i injust, que no podia entendre com la resta de la gent podia estar rient-li la gràcia a aquells que venien contents d’haver-li “espolsat” quatre òsties a un company. He sentit vertader odi.
No sé si es que visc a un món de fades, però em sembla molt injust que es produïsquen aquests tipus d’espectacles, i més a un intitut, lloc on es suposa que anem a educar-nos. I em sembla encara pijor que la gent que formarà el futur del nostre país tinga aquesta mentalitat. On anirem a parar?
About the author