Fa temps que em passa, i cada vegada estic més convençuda que no deixarà de passar-me mai.I és que tinc una aguda tendència a ruboritzar-me a menut, per qualsevol raó i en qualsevol situació.
Quan va començar a passar-me, farà uns 4 anys (doncs cal dir que encara que sempre he sigut vergonyosa abans podia controlar els meus colorets naturals), creia que era per la timidesa que em caracteritza. Em passava en moments de tensió: als exàmens d’orquestra, si havia d’exposar alguna cosa a classe o en una situació realment compromesa. Però amb el temps va començar a passar-me a tort i a dret, de vegades sense cap raó evident. Em passa cada vegada que parle a classe, encara que no tinga cap raó per avergonyir-me del que dic; em passa quan toque, evidenment; quan em trobe amb algú pel carrer i el salude, encara que no tinga res que amagar-li a eixa persona ni siga ningú especial, i també quan algú m’afalaga.
En resum, em passa molt sovint, com a mínim una vegada al dia, i puc assegurar-vos que no és un fet gratificant això de sentir com la calentor va pujant dels peus fins al cap, que és el que més patix les conseqüències, i notar que el cos t’arriba a una temperatura tan elevada que sents que explotaràs. A més, el fet d’enrojolar-se és una cadena: alguna cosa et provoca l’envermelliment, i tu sents la calorada a les galtes. Pensar que estàs vermella, encara et posa més nerviosa i et provoca un tremolor incotrolable, i fins i tot et fa suar. A més no pots pensar en altra cosa més que en el color de la teua pell, cosa que no et deixa articular bé ni una sola paraula, empitjora la situació i et deixa en evidència. Això et fa posar-te de nou vermella, i ara amb raó. I bé, així continua la roda inacabable que només cesa quan pares de parlar o tocar o el que estigues fent. Aleshores sents una petita relaxació, que no acabarà de completar-se fins que passe una estona, doncs no pots parar de pensar el ridícul que has fet. En eixe moment la temperatura del teu cos baixa ràpidament i, sumada a la suor que corre cara avall, sents fred i tremoles de nou. Els q
ue estan al teu voltant et miren extranyats, sense acabar d’entendre massa bé la teua naturalesa, però sense dir-te res per no acabar d’apanyar la situació. Tu els mires amb cara de ” Què passa? És que tu no ets humà o què? Hauries d’extranyar-te si em pose verda, o groga, però no faces eixa cara perquè AÇÒ és ben normal!!”
Així que ja sabeu: si algun dia coincidiu amb mi i em pose vermella ( que segurament alguna vegada ja vos ha passat) no vos preocupeu, sóc així i, a pesar de les ganes que tinc, no puc controlar-ho.
About the author