Hi ha mirades que maten, altres que agraden, mirades que et desfan com un bombó de xocolate al sol, mirades que transmeten complicitat, altres que inspiren desconfiança, vergonya, penediment, mirades que diuen “t’estime”, altres que diuen “t’odie”, i altres que diuen “ajuda’m”, mirades que miren sense veure res, mirades que penetren fins al fons de l’ànima, mirades que transmeten missatges sencers, mirades que no diuen res, mirades incomprensibles,etc. Hi ha tantes mirades…
Jo sóc d’eixes persones que els agrada dir molt amb la mirada. Potser és perquè sóc vergonyosa i com em costa dir algunes coses a la cara, preferisc explicar-les amb la mirada. És difícil de vegades comunicar allò que vols amb les pupil·les, però si que pots aproximar al que rep la mirada al que vols que endevine als teus ulls.
Utilitze les mirades per saludar la gent, alce el cap i alhora les celles mentre somric, normalment , en senyal de salutació. També utilitze les mirades quan estic a una conversa, per assabentar al que parla que pense com ell, si el mire amb sinceritat, o per transmetre-li que dubte de les seues paraules, si el mire amb els ulls ben oberts i les celles arrufades. També les utilitze per mirar als amics que estime, per fer-los veure que són una xiqueta enamorada de una petita part de cada amic, i que vull que ho sapien. També, per descomptat, en faig ús d’elles per mirar als que estime més que com amics. Eixes mirades són diferents, són eternament sinceres, molt càlides, directament al centre dels ulls, que foraden, que arriben fins a l’interior. Quan en rep alguna d’aquestes m’agrada tant…sent pessigolles a l’interior, i ràpidament m’entra la vergonya, que em fa amagar la mirada al terra o a la llunyania. Un altre ús de les mirades que utilitze amb freqüència és el de les mirades assassines, mirades que fan entendre que han hagut paraules que m’han fet mal, mirades que volen dir “silenci!”, que arriben a l’interior però no produeixen satisfacció, que transmeten dolor…
A part d’aquestos, també en faig molts altres usos, perquè m’agrada molt parlar amb la mirada, però el que més m’agrada és el de la mirada de complicitat, aquella en què els teus ulls s’encreuen amb una persona, normalment un amic o amiga, i que fan entendre a ambdós participants del joc de mirades molt més del que amb les paraules es podrien dir. En qualsevol situació pots mirar a eixes persones tan còmplices dels teus sentiments, i sabran què és el que els vols dir: si necessites que t’abracen, si necessites que et deixen sola, si necessites que et traguen de l’incòmoda situació en què et trobes (gràcies Rafa), si simplement vols recordar-los que els estimes i que mai deixaràs que res trenque el llaç que vos fa sentir-vos tan units, si vols donar-los les gràcies per alguna cosa en concret, o simplement per existir, per estar a prop quan ho necessites i quan no, i per deixar-te ser la seua amiga, per seguir apreciant-te després de saber-ho tot sobre tu. Amb poques persones tinc el privilegi de creuar aquest tipus de mirades, però amb les que ho faig és perquè les aprecie tantíssim, que de tant en tant necessite mirar-les i que em tornen la mirada, foradar-les amb els ulls i sentir que els toque el cor, que encara els produeix un efecte important la meua pupil·la, saber que encara som amics de veritat.
Moltes vegades m’han recomanat que hauria de tapar-me els ulls, perquè encara que calle hi ha mirades que descriuen massa bé el que pense, desvelen el meu interior i em deixen nueta, endevinen la veritat que m’agradaria amagar. Tu tens una gran facilitat per a deixar-me sense roba quan em mires. Hauré d’ensenyar a les mirades a no mirar-te com sempre t’han mirat, d’eixa manera tan dolça i franca, perquè no vull que et desvelen el meu interior. També hauré d’ensenyar-les a utilitzar un escut quan les teues mirades vagen directes als meus ulls, perquè no vull endevinar el que tu penses.
About the author