“Vinga, vinga, últim esforç!! Ja quasi toques la cadena que t’obrirà la porta a la vida universitària. Ànims!! I recorda: per amunt.”
M’has fet reflexionar, i la veritat és que tot va començar als estudis d’una manera molt semblant a l’inici en l’escalada. No sabia ni quin era el nus huit, ni què era un arnés, ni per on havia de passar la corda, però poc a poc, professors i companys em van ensenyar a palpar la roca, a moure els peus d’un en un, a buscar els bons agarres que em portarien, a través de la paciència, la tranquil·litat i la tècnica, al final de la via, on m’esperava la prova final: fer la reunió, o en paraules estudiantils, la selectivitat.
Des del principi, la màxima fita era pujar de primer, tocar la cadena i fer la reunió, però costa aconseguir-ho. Pel camí, m’he trobat amb mil obstacles que m’han dificultat la pujada, però que alhora m’han enfortit i m’han fet gaudir d’una àmplia gamma de recursos eficients per a noves dificultats. Aquests obstacles, de vegades procedents de la mateixa via, de vegades derivats dels que m’envoltaven en el moment de la pujada i altres del medi natural, com una bufada de vent o una mosca en un moment crític, han quedat compensats pels bons moments, en què he vist que l’esforç dona fruits, i que confiant amb els que em recolzen des de l’altra banda de la corda, movent poc a poc primer els peus i després les mans i sobretot, amb molta constància i esforç , podré arribar tan lluny com em propose, fins i tot més enllà de la cadena.
Però encara no ho he comprovat. Dins de tres dies començaré la recta final de la via més difícil que he fet en la meua vida, 2on de batxiller, i tractaré de tocar amb la punta dels dits la part més alta de la cadena, la més difícil d’abastar; potser ho aconseguisc, o potser em conforme amb tocar el mosquetó rovellat que hi ha a la part baixa de la cadena, però el que sé segur és que arribaré i faré la reunió de la millor manera que puga, per poder descendir tranquil·lament a través de l’estiu mentre enlaire els peus com a mi m’agrada fins arribar a terra, on m’espera una altra realitat, també dura, però distinta: la universitat. Mentrestant, seguiré entrenant i esperant que arribe el moment de la gran pujada. Espere no caure en l’últim moment i no poder sentir el soroll de la cadena que desitge escoltar durant tot l’any.
About the author