Author Archive laia

Bylaia

Un dissabte de matí

Són les 8:45 del matí d’un  dissabte qualsevol.

-Pepicaaa al teléfono!!

-Què dius??

-Que al teléfono, la xiqueta está al teléfono, posa’t!!

-Què dius, Pasqual??No sent el que dius!!

Els habituals crits dels meus veïns em desperten de bon matí, i la mala llet m’envaeix. “Serà possible? Que alguns volem dormir!!”, pense.

-Xsssssssssssssst!!!!! -cride amb recoxineo

-Pepica estic dien-te que agafes el teléfono

-Ai Pasqual que no et sentia. Si estic sorda no és la meua culpa!!

“No, si no callaran… I ara damunt es posaran a discutir qui està més sord dels dos, i qui té la raó. I mentre tant, pense jo, la xiqueta seguirà al teléfono.

No vull mirar quina hora és. Anit vaig posar el despertador a les 9, i m’agradaria pensar que encara són les 7 i que quan callen podré adormir-me novament i despertar -me després més descansada i tranquil·la, i no amb aquest mal humor.

-Pi pi pi pi pi pi pi pi pi pi! -“noo!ja són les 9!!”

Després de varies repeticions de l’alarma, decidisc alçar-me del llit. La idea de la proximitat del simulacre de selectivitat no em deixa la consciència tranquil·la, i d’un bot m’alce i mire amb un ullada el desastre d’habitació que tinc. El meu excessiu perfeccionisme pel que fa a l’ordre m’augmenta la mala llet que Pepica i Pasqual m’han proporcionat fa uns minuts, i intente amuntonar les coses cap ací i cap allà, sabent que en poques hores tot tornarà a estar igual. Però bé, hui no hi ha temps per ordenar res, la prioritat és estudiar i estudiar.

M’aprope al balcó i obric els portons, i per acabar d’arreglar el fabulós despertar, el cel està totalment nuvolat i els carrers ben mullats i plens de tolls. La veritat és que ja m’he acostumat a estos dies, fa mesos que és difícil veure el sol un dissabte.

Baixe a la cuina, em faig el got de llet amb colacao i galetes príncipe, i mentre desdejune comença a ploure. El gos està trist, sembla que els dies de pluja l’afecten. Però ja fa temps que vam esbrinar que la pena del gos té fàcil solució: amb un quart de galeta tot se li’n passa. Content, agafa el trosset que li done, i se’n va corrent al seu “llit” per assegurar-se que la galeta ja és seua i ningú li la llevarà. És tan petita que abans d’arribar al llit ja se l’ha jalada, però té eixa curiosa costum de protegir el que li donen.

Acabe d’esmorzar, acarície el gos, m’asee i m’asente a la taula de l’escriptori. Ara si que si, toca estudiar. Mentre prepare els llibres pense en lo callaets que estan ara els meus veïns: ja podien haver estat tan tranquils també a les 9 del matí!!

 Ara porte ja una bona estona amb el llibre d’història entre mans, i m’he cansat. A més l’oculista (que em va detectar una vista perfecta) em va dir la setmana passada que per no cansar la vista, he de parar de llegir cada hora. Li faré cas, encara que últimament tot el que faig es basa en escriure o llegir unes coses o altres. Ja ho veus, pare de llegir història i comence a escriure al blog. Per descansar-la un poc de veritat, la vista, mire per la finestra per veure com va la pluja. Ha apretat, i plou més fort. Mire els bancals d’enfront, l’escola, un costat del carrer, l’altre, i entre mirada i mirada, apareixien a la meua vista Marta i Quimet, el gos, absolutament xopats de dalt a baix. No puc evitar un cruel somriure, doncs Quimet mullat té una pinta de rateta…pobre gos!! I pobra Marta, que segur que agafa un bon constipat d’eixos que em visiten a mi freqüentment.

Bylaia

Raó o Sentits

   És aleshores quan et venen els dubtes. Tremoles i no pots ni alçar la mirada, no t’atreveixes. Ho has fet bé? És això el que volies? Estàs per fi contenta? Ja pots estar-ho, ja…després de tot si no ho estigueres seria per matar-te. Però realment no saps si ho estàs. Esperes algun dia poder saber-ho. No, no t’equivoques; no esperes poder saber si estàs feliç o no, l’única cosa que esperes és poder afirmar que si que ho estàs. Si no, tot aquest esforç no es veurà recompensat i quedarà en un intent d’aconseguir el que volies.

   El cor et convida a fer allò que realment vols, el que t’abellix en eixe moment, allò que llençaria a perdre tot el que la raó t’ha portat a fer fins el moment. Si una cosa és certa, és que els últims mesos ha hagut una cruel lluita entre els sentiments i l’enteniment. Sembla que aquestes dues parts del teu cos no s’acaben d’entendre massa bé. I tu, mai saps per on decantar-te. Sempre has sigut bastant racionalista i has donat mil voltes als problemes fins averiguar què és el millor, el que deus fer i no el que vols, creent que la raó et portaria a saber-ho. Ignorant… Ara te n’adones de les vegades que aquesta t’ha enganyat. I ara que has estudiat Hume, creus que potser és ell el que estava en lo cert i no Plató, doncs tal i com va passant el temp i tens més experiència de les coses vas coneixent millor el que et convé i el que no. No ho saps, la veritat és que cap dels dos t’acaba de convéncer. Tu confies més bé en una mescla de raó i experiència. Tot i això, aquesta vegada et toca fer cas a la raó de ple, no pots deixar-te guiar pels sentiments i llençar tot aquest esforç a la brossa. T’has de prometre ser freda, mantenir la cara ferma i la mirada amunt. Després, quan arribes a casa, ja podràs posar-te sentimental i no et caldrà utilitzar la màscara que amaga els teus sentiments. Fes un esforç, l’últim esforç dins d’aquesta història, escriu l’última pàgina, i segur que tot anirà bé.

Bylaia

Te has cansado, ya lo sé…

«Te has cansado, ya lo sé.
de leyes y prohibiciones;
la manía racional de poner limitaciones

Pero ya no aguantas más que te ordenen con desorden;
el rebaño ya va a entrar, bájense los pantalones,
¡bájense, bájense!

Da otro paso no debes parar,
rompe los cristales si quieres entrar.
Grita al aire aunque no quiera oír
y escribe el principio donde pone fin.»

Bylaia

No m’abandones

   Necessitava sentir el seu calor, saber-lo ben a prop per sentir-se segura. No podia donar ni un sol pas en aquell enorme món si no tenia la seua confiança, la certesa que ell estava allí, al seu costat, com sempre ho havia estat. Cada camallada era eterna i inacabable, i en lloc d’avançar endavant anava cap enrere: caminar sense ell significava retrocedir. No sabia mirar el present i enfrontar-se al dia a dia, no sabia anar anant si no sentia les seues mans circumdant la seua cintura, ni pensar en un futur sense ell. Només aconseguia mirar el passat, recordar tots aquells moments en què ell encara era allí, i fer tremolar el cos i eriçonar la pell amb cada record. Eren únics, tots els moments que havien viscut junts. Únics i màgics, doncs les sensacions eren pròpies d’altres espècies, d’altres móns diferents als seus, segons ells creien, impossibles de sentir per la resta de la humanitat. Eren les seues sensacions: aquella ràpida acceleració del cor quan es tocaven, la respiració compassada quan mantenien la mirada fixa en l’altre, la calentor pujant pel cos quan s’apropaven, la tranquil·litat que li proporcionava murmurar-li paraules tendres sigil·losament, el poder de les mirades…de les paraules dolces, que feien retòrcer el seu cos de plaer…
   Sentiments que sabia que no tornaria a sentir amb ell, doncs l’havia abandonada. Mira que ella li havia demanat amb ànsia que no se n’anara, li havia murmurat tantes vegades aquelles paraules…”no m’abandones”, li deia cada matí quan el visitava. Però no li havia fet cas, o més bé no havia pogut fer-ho. Havia marxat uns dies enrere ben lluny, a un món que no estava al seu abast, per viure una vida ben diferent a la seua. Abans d’anar-se’n havia reflexionat sobre el seu destí, i havia deixat per escrit on volia anar a parar. Encara que sa mare era partidària de que tinguera una vida fosca i estreta prop de tots aquells que abans ja havien marxat, i que compartira devoradors amb els seus familiars, ell va escriure que volia seguir al seu món, al seu poble. Va decidir que quedaria repartit pels llocs més significatius de la seua vida: la penya que cada matí el saludava quan pujava les persianes, i el mar on cada vesprada surava mentre s’oblidava de tot.
   Ara, l’única cosa que li quedava era anar allà on habitava ell, a la penya i el mar, un món paral·lel al seu, però alhora ben llunyà. No el podia veure, ni acariciar, ni oir la seua veu…però podia sentir-lo, era capaç de percebre la seua presència allà, i estava ben segura  que ell l’escoltaria com sempre ho havia fet, amb els ulls de mel mirant-la fixament, i amb els llavis inferiors queixalats pels de dalt, simulant reflexionar sobre les cabòries que ella explicava…

Laia

Bylaia

Les dones que hi ha en mi

<< Ell era dins ella; o ella el prenia. No importava. Onades càlides s’escampaven arreu, mentre l’habitació es tintava del color dels arbres del jardí. Es movien alhora, en una combinació de pressa i ganes de fer durar el plaer. Els llençols s’obscurien, com s’enfosquia l’aire. Feia olor de pells que es troben, que es palpen, que es reconeixen. El desig, convertit en criatura volàtil, no s’assaciava mai. S’agafaven les mans, entrellaçats els dits que estrenyien amb força. Mormolaven paraules d’amor, mots que tornaven nous perquè ells els pronunciaven. De sobte, l’esclat dels cossos.
   Es perllongava el plaer. Haurien volgut que duràs una eternitat, perquè l’eternitat existeix, precisament, en l’abraçada. Tornaven a besar-se i els llavis tenien un punt sangonós, amarg. Entrellaçats els cossos, pensaven que no podia ser, que era impossible. La felicitat costa de reconèixer, quan ens ofereix el rostre de ple. En el primer moment, no ens ho acabam de creure. Ells es miraven als ulls i es preguntaven on era la poca fe d’abans. S’havia fos en l’aire. Entre els llençols humits d’efluvis, constataven que tot succeïa d’una manera molt elemental. El desig s’imposava als pensaments, a les paraules, a les normes. No hi havia res al món que tengués aquella força. […]
   Descobriren que estimar-se era una forma d’existir distinta. Ja no tenien un cos que els delimitava, amb el qual es reconeixien en un mirall, o en les pupil·les de la gent, sinó que el seu cos era el de l’altre. […] Estimar-se era sentir amb la pròpia pell i amb la pell de l’altre. Cobdiciar els instants, perquè no hi havia temps a perdre en el no-res. […] Tot es deturava, quan es trobaven. Els semblava que el món existia només perquè s’hi estimassin. >>

Les dones que hi ha en mi, Maria de la Pau Janer.

Després d’una delectosa setmana de lectura intensa, he acabat el llibre. El final no m’ha entusiasmat, però potser és que sempre espere finals espectaculars que m’emocionen. La resta del llibre m’ha agradat moltíssim, i el llenguatge clarament expressiu i descriptiu (com es pot veure al fragment que he copiat dalt) m’ha capficat dins la història com si fóra la de la meua vida.

Vos el recomane!!

Bylaia

Per fi el sol

Per fi les boires ens van abandonar (temporalment, doncs hui tornen a estar ací) i ens van permetre gaudir d’un luxós dia de sol amb el cel ben ras. Sessió d’escalada; l’arc a rebentar de cotxes i gent gaudint del bon dia, imatge que es repetirà d’ara en avant amb prou freqüència. Els ametlers florits omplin el camí d’anada i tornada, i també la mateixa zona. Quan estàs dalt d’una via d’escalada, mires avall i sembla que pots deixar-te caure damunt del llit blanc que s’estén sota els teus peus. El dia allarga, però no suficientment com per estar-hi tota la vesprada. Comença a enfosquir i a gelar i, fatigats, cal recollir i tornar cap al poble. El viatge de tornada és silenciós: l’esgotament es fa amb nosaltres, i decidim reposar suaument el cap sobre el seient, sense  dir res més.

Per la nit toca ball. Primer a un bar, i a l’altre, per no patir fred i deixar córrer les hores parlant mentre tot es prepara per la festa. Entrem, i em toca “Alaska”. “Pegamoides” em troba i nyas! Xupito d’aigua. Cupido ens ha destinat a passar una nit absenta d’alcohol, o potser a sigut “Pegamoides”, que no tenia massa ganes de beure i me l’ha pegada.

Balls, riures, mirades, tristor, més beguda, més parelles, peus cansats, demà cal estudiar…cap a casa, ja està bé.

Esta nit les boires han esborrat el càlid dia anterior, doncs m’he alçat i des de la finestra veig el carrer mullat i puc sentir l’olor a terra banyada.

Un dia més, un dia menys.

Bylaia

La plenitud de la lectura

Absorbida per les lectures de l’institut, feia mesos que no tenia temps per llegir per gust, per simple plaer. Normalment intentem aplicar aquest goig a tots els llibres, encara que siguen obligats, per fer-los més amens i agradables i gaudir de les obligacions escolars. Desgraciadament no sempre és possible. De vegades ens toca llegir alguna història que no ens motiva gens i ens fa passar estones avorrides, encara que ens esforcem molt perquè no siga així. A més, quan ja has descobert que el llibre no t’agrada gens o que simplement romans indiferent davant les paraules que et saluden amb poca gana des de les seues pàgines, encara costa més posar-s’hi, i la lectura resulta eterna i horrible. 

   Bé, això és el que m’està passant a mi amb l’Eneida, un llibre de Virgilio, un poeta llatí que va escriure moltes obres de les quals aquesta és la més coneguda. Sortosament la traducció no és en vers (si ho fóra ja hagués donat per impossible poder acabar de llegir-lo),sinó en prosa. Però està resultant-me inacabable i extremadament pesat, i això que encara em queda la meitat.

   Cansada de llegir el fotut llibre, avorrida en casa a causa d’un altre constipat que ha vingut a fer-me la visita i amb la sort d’haver-me deixat l’Eneida a Sella, vaig començar a escodrinyar entre els pocs llibres que ocupen els estants de la casa vilera. En vaig trobar molts que ja havien passat per les meues mans, i altres que no. D’aquest últims em va cridar l’atenció un de Maria de la Pau Janer, Les dones que hi ha en mi, situat al costat de Lola, obra de la mateixa autora que em va captivar fa un any. Així doncs, el vaig agafar, vaig llegir el resum, i em vaig sumir en una intensa lectura.

   El contrari del que em passa amb l’Eneida, aquest llibre m’ha embruixat. Com bé es pot endevinar pel títol, parla de les dones, un tema que sempre m’ha interessat, pel fet de pertànyer a aquest grup de la societat, supose. El vaig començar i no me’l podia treure de les mans: llibre per amunt, llibre per avall, llibre a l’habitació, etc. Ni tan sols vaig respondre al crit habitualment efectiu de ma mare quan va dir  “Laia, vols una magdalena de xocolate?” Ni berenar, ni mirar la tele, ni fer feina, ni res de res. Només llegir. Quan ho vaig deixar de fer un moment, em preguntava com un llibre pot arribar a causar les sensacions que ens provoca, com et pots introduir tan dins de la història que et conten unes simples lletres ben enllaçades, com pots crear-te el teu propi món on situes allò que t’expliquen, i com aconsegueix fer-te fins i tot mantenir la respiració en els moments més fascinants. Això és el que acabava de sentir un instant abans, capficada totalment dins l’escena que Maria de la Pau Janer em narrava. Quan vaig despertar de la imaginació, em vaig adonar de com n’és d’estranya i juganera la ment, doncs l’escenari mental on havia desenvolupat aquesta preciosa història era el mateix on vaig situar Lola el dia que vaig llegir la seua. Potser és perquè l’autora és la mateixa, o perquè ambdues es situen a Mallorca. No ho sé, però m’ha fascinat, imaginar de nou una casa tal i com l’havia concebut una altra vegada, i que a més no havia passat per la meua ment des d’aquell moment.

   Tot açò m’ha fet reflexionar sobre com és d’important la lectura a la meua vida i tot el que em proporciona.  Com em plena llegir, com em plau i com disfrute fent-ho. I m’agrada poder ser feliç amb una cosa tan insignificant per a molta gent com és un llibre.

Bylaia

Gràcies amiga

Ens coneixem des de fa temps, i això implica conéixer-nos molt bé. Des de ben petites sempre juntes d’ací cap allà, moments que desgraciadament no recorde molt bé pel temps que ja ha passat des d’aleshores. Si que recorde que a menut ens confonien, i això que tampoc ens assemblàvem tant… Segurament era perquè sempre ens veien juntes. Fins i tot de més majors han seguit confonent-nos. I això que ara si que som ben diferents!! Tant per dins com per fora.
El temps i les circumstàncies van fer que poc a poc ens separàrem i la nostra relació fora menys intensa. Però sortosament compartíem (i compartim) aficions i això ens feia continuar ben a prop els dies que podíem estar-hi. Quan alguna tenia un problema sabia que allí estava l’altra per escoltar-la i consellar-li el que havia de fer i el que no, com havia dactuar i com no. Però tot això eren petits obstacles insignificants en les nostres vides que sempre acabaven resolent-se amb facilitat i alegria, i ens feien compartir bons somriures quan trobàvem la solució perfecta al dilema.
Però últimament sent que ens anem fent grans, que ja no som aquelles xiquetes que corrien d’un lloc a un altre. El temps ja ha passat i les nostres vides han anat evolucionant, amb els seus contratemps però també els seus meravellosos moments, alguns que hem compartit i altres que no, doncs cal dir que amb el temps anem fent-nos individualistes.
I sent que després de tot el que hem passat, la confiança s’ha esfumat temporalment per tonteries, estupideses com aquelles que ens preocupaven de petites; i em dol pensar-ho. Perquè després de tot, sempre ens hem tingut, i és un error creure que no pot continuar sent així. Perquè encara que cada vegada som més i més diferents, pense que continuem entenent-nos molt bé. I és que fa tants anys que ens coneixem, que hem vist com una i l’altra hem anat desenvolupant-nos. I tu em coneixes, i jo et conec. I saps que vull dir-te amb tot açò. Feia temps que no parlàvem, i havia una petita cosa cremant-me per dins quan ens veiem. Ja saps com sóc, saps que, a pesar del que m’agrada escriure, moltes vegades no trobe les paraules en el moment que les he de dir, i moltes vegades les trobe i no les dic fins que passa un temps, un temps potser massa llunyà. Trobe que les lletres són la meua major arma, la millor forma d’expressar-me que tinc. Espere que aquesta no siga eixa vegada en què no arribe a l’hora de dir les paraules que cal.
Només em queda donar-te les gràcies per tots eixos moments que hem passat juntes, que cada vegada que recorde ric; o per eixos moments que has fet que plorara perquè realment sabies que ho necessitava; o per aquells altres que m’has aconsellat, no t’he fet cas i me n’he adonat tard de que tenies raó. Gràcies per obrir-me els ulls quan m’ha fet falta, i per tancar-me’ls quan era millor somniar que observar la realitat.
Ja ho saps, t’estime.
Bylaia

Envermellir-se

Fa temps que em passa, i cada vegada estic més convençuda que no deixarà de passar-me mai.I és que tinc una aguda tendència a ruboritzar-me a menut, per qualsevol raó i en qualsevol situació.

Quan va començar a passar-me, farà uns 4 anys (doncs cal dir que encara que sempre he sigut vergonyosa abans podia controlar els meus colorets naturals), creia que era per la timidesa que em caracteritza. Em passava en moments de tensió: als exàmens d’orquestra, si havia d’exposar alguna cosa a classe o en una situació realment compromesa. Però amb el temps va començar a passar-me a tort i a dret, de vegades sense cap raó evident. Em passa cada vegada que parle a classe, encara que no tinga cap raó per avergonyir-me del que dic; em passa quan toque, evidenment; quan em trobe amb algú pel carrer i el salude, encara que no tinga res que amagar-li a eixa persona ni siga ningú especial, i també quan algú m’afalaga.

En resum, em passa molt sovint, com a mínim una vegada al dia, i puc assegurar-vos que no és un fet gratificant això de sentir com la calentor va pujant dels peus fins al cap, que és el que més patix les conseqüències, i notar que el cos t’arriba a una temperatura tan elevada que sents que explotaràs. A més, el fet d’enrojolar-se és una cadena: alguna cosa et provoca l’envermelliment, i tu sents la calorada a les galtes. Pensar que estàs vermella, encara et posa més nerviosa i et provoca un tremolor incotrolable, i fins i tot et fa suar. A més no pots pensar en altra cosa més que en el color de la teua pell, cosa que no et deixa articular bé ni una sola paraula, empitjora la situació i et deixa en evidència. Això et fa posar-te de nou vermella, i ara amb raó. I bé, així continua la roda inacabable que només cesa quan pares de parlar o tocar o el que estigues fent. Aleshores sents una petita relaxació, que no acabarà de completar-se fins que passe una estona, doncs no pots parar de pensar el ridícul que has fet. En eixe moment la temperatura del teu cos baixa ràpidament i, sumada a la suor que corre cara avall, sents fred i tremoles de nou. Els qp1010081_800x600ue estan al teu voltant et miren extranyats, sense acabar d’entendre massa bé la teua naturalesa, però sense dir-te res per no acabar d’apanyar la situació. Tu els mires amb cara de ” Què passa? És que tu no ets humà o què? Hauries d’extranyar-te si em pose verda, o groga, però no faces eixa cara perquè AÇÒ és ben normal!!”

Així que ja sabeu: si algun dia coincidiu amb mi i em pose vermella ( que segurament alguna vegada ja vos ha passat) no vos preocupeu, sóc així i, a pesar de les ganes que tinc, no puc controlar-ho.

Bylaia

Somnis

Ningú t’havia dit que seria fàcil, però tu ho vas suposar…vas suposar que només havies de tancar els ulls i deixar-te dur, permetre que les emocions i els sentiments et guiaren,i volar i volar fins arribar a l’infinit i aconseguir tocar el cel amb els teus dits… Vas imaginar que el cor t’aniria a mil per hora cada dia, que estaries contenta notant cada sentiment a flor de pell, que cada època de l’any seria per a tu primavera i que el sol ixiria fins i tot els dies més foscos per fer-te feliç. Que cada bufit del vent s’enduria amb ell els records de temps passats i la pluja, escassa al teu gloriós món, esborraria els pijors moments. Vas creure que les llàgrimes que banyarien la teua cara serien sempre d’alegria, i que desitjaries dia rere dia abraçar el món i agrair-li haver-te fet viure en una realitat tan tendra i càlida.
Però va resultar que no, que estaves ben equivocada. Que cada vegada que tancaves els ulls desitjaves que quan els tornares a obrir aparegueres en un altre món, que les emocions i els sentiments només et portaven a fer actes incorrectes i inexplicables que abaven fente mal. Que cada època de l’any era com un hivern trist i fosc, fred i pesarós que es feia inacabable, que quan pensaves que anava a donar pas a la verda,dolça i acollidora primavera dels teus somnis, aquesta passava volant per davant dels teus nassos en un minut, i de nou tornaven els núvols i la foscor. Al contrari del que havies imaginat, el vent només s’enduia lo bo, i amb la pluja caien milers i milers d’obstacles que et feien més difícil l’existència. Cada llàgrima que va caure rodolant galta avall feia veure la falta d’alegria de la teua ànima, i els ulls, plorosos, no podien ni amb el pes de les teues pròpies parpelles. I tu, esgotada i avorrida, només vas desitjar cridar als quatre vents amb molta força…cridar per deshofegar-te, per dir-li al món que allò era un injustícia, per treure’t de damunt tot el t’escanyava. Però et vas estrangular amb els teus propis crits, i et vas quedar sense veu, I ja mai més vas poder cridar, ni emocionar, ni riure, ni tampoc plorar. Ja mai més vas poder sentir, perquè aquell sentiment que amb tanta ànsia havies desitjat havia acabat amb tots els altres.
I vas saber que ja mai podries tornar-te a enamorar.