"articles" - *olora la pluja*

Bylaia

de poble, música, poesia, Sella, sentiments

Paraules i música

El dia 4 de gener del 2008 ens vam reunir algunes personetes de Sella per presentar l’experiment artístic que havíem preparat. Vam unir música, poesia, pintura, fotografia i creativitat per a expressar-nos. La veritat és que a pesar dels dubtes i els escassos assajos, l’experiment va tindre èxit i va aconseguir emocionar a molts dels presents en l’Acadèmia aquell 4 de gener (tant al públic com als intèrprets). Per a aquells que no pogueren vindre, o aquells que van vindre però volen tornar-ho a veure, ho poden fer a http://www.tu.tv/videos/paraules-i-musica

Aquests són alguns fragments dels textos i poesies escrites per a “paraules i música”, que van ser representades amb música, llums i, sobretot, un fort sentiment.

PACHAMAMA, escrit per Lara.

“Andaba Pachamama deseosa de tener un hijo con el que poder compartir los misterios más sublimes de su cuerpo. De sus recientes creaciones obtuvo árboles de frutos exquisitos, narcisos y crisantemos de inmejorables olores, la calma del trigo con la que dotó de color al oro, ríos de vida que desembocaban en el mar y en su paso refrescaban cuidadosamente a las criaturas de los valles. […] Cuando Pachamama volvió de su letargo descubrió la soledad del ser que debía haber sido su máxima perfección. Aquel ser abandonado en el exilio, con la rabia como única compañía, había sido gestado entre tristezas. Queriendo ofrecer el ser más perfecto había engendrado un ser abominable, que la maltrataba y la hacía responsable de su desdicha […] Entonces, Pachamama descubrió que había dado a luz un ser muerto. El Humano, ocupó su tiempo en construir máquinas demoledoras que revientan el vientre de Pachamama. Ahora, el humano no hace más que olvidar a su hacedora de vida y construir tanques que la destruyen […] Aquél trágico ritual fue el inicio del caos que reina hoy en toda Europa y en la América europeizada. Esa barbarie que la modernidad inauguró como progreso, que lleva por bandera el alejamiento de la tierra y por esencia la desanimación, que no es otra cosa que la falta de alma”.

Una metàfora i una personificació del món amb la qual Lara aconseguix fer-nos veure què estem fent amb aquell que ens ha creat i ens ha donat la vida. La lletra està molt ben cuidada i és preciosa, i la música (composada per Miquel) i les llums (ideades per Glòria) li donen un sentiment especial, que en el seu moment va fer que la intèrpret i autora, Lara, no pogués acabar sense que 4 llàgrimes caigueren dels seus ulls, i li termolara la veu.

LA FORÇA DEL SENTIMENT, escrit per Consol.

“[…]Aún te quiero con fuego delirante/por ti batallo, venzo y me valido/en ti me guardo, vivo y en ti anido/y para ti me dono como amante […]”

“Me dices que te vas y desespero/mi anhelo de vivir se desmorona/me asfixio en el dolor que me aprisiona/y me seco como agua en el alero […]”

“Yo, que le di sentimiento enamorado,/ahora contemplo con pena y asombro /como cruel me deshecha como escombro/porque por otra mujer me ha reemplazado./Yo, que por él tengo el corazón preñado/de tanto que le amo y que le nombro,/hoy ni siquiera deja que en su hombro/llore el amor que con saña me ha abortado[…]”.

3 poemes d’amor de Consol que Eva, la intèrpret, i Miquel, el pianista, ens expressen amb un fort sentiment que ens transmet el dolor que Consol va voler plasmar als seus poemes.

EL CERCLE TEMPORAL, escrit per Luis Vicente.

“Abans, l’hivern era llarg i fred.El llebeig arrissava ones en la mari el cel, gris, semblava caure de pur trist[…]”

“[…]Arrapa el vent la pell de l’arbre,i la despulla de la darrer fulla.[…]”

“[…]Cançons de Pasqua,berenars damunt d’un taper blanc,correres fins esgotar l’alè,mirades que els ulls encenen i a l’instantcaptiven el jove cor enamorat[…]”

“A l’estiu tot el món viu,com diu l’acudit popular,i sota la calenta atmosfera ambientalplantes i animalsculminen el procés vital[…]”

4 poemes curts, un d’ells per a cada època de l’any, amb els quals Luis Vicente plasma clarament els moments més importants i representatius per a la gent valenciana de cada una de les estacions en què dividim l’any. Sergi dóna amb la seua veu el to que cada època mereix, i la música flueix d’estació en estació, adaptant-se en cada moment per expressar millor allò que la lletra ens vol dir.

UN PAISATGE MÀGIC, SELLA, escrit per Josep.

“Baix de la penya, protegit dels vents,apareix el meu poble envoltat de vents.Al nord Aitana, al sud el mar,vent de Tramuntana, vent de Voramar.Lloc de muntanyes, creuar de rius,costals de canyes, pinars plens de nius[…]”

Un poema mitjançant el qual Josep ens resumix com és Sella, on està i com és la vida al nostre poble. I qui millor per a explicar-nos tot açò que una autèntica sellarda, Aurora. L’oboè, imitant la xirimita, i el tabal, ens recorden a les festes, les quals tots esperem amb ànsia durant la resta de l’any.

Gràcies a tots els que van dur avant aquest projecte i el van fer possible: David, Fede, Pere, Consòl, Josep, Luis Vicente, Miquel, Lara, Eva, Sergi, Aurora, Glòria, Salvador, Dani,Vicent, Jose Miguel, Tòfol, Jordi i Laia

Bylaia

injustícies, institut, sentiments, societat

Odi

És ben sabut per tots que l’odi, el racisme i la violència són aspectes negatius que trobem freqüentment a aquest món al qual vivim. Un món on cada dia hi ha algú fent un petit esforç perquè funcione amb més pau i igualtat, per eliminar tot allò que causa problemes, per conseguir un món millor. Però, desgraciadament, aquests són ben pocs, i els resultats són mínims.

Tots parlem d’igualtat, tots volem els nostres drets, tots volem ser pacifistes, molts demanen llibertats. A més, moltes d’aquestes coses són els somnis de la gent de la meua edat, adolescent, potser massa somniadora, que creem que podrem canviar el món amb aquestos pensaments. O això és el que creia jo, que la nova generació, els que farem funcionar el món en un futur no molt llunyà, creem en la igualtat, la pau i totes aquestes quimeres que alguna vegada en la vida a tots se’ns passen pel cap. Però avuí he pogut comprovar a l’institut que no és així. Una actuació totalment racista i violenta m’ha provocat un odi impressionant cap a tots aquells que la duien a terme.

Mentre em menjava tranquilament el meu entrepà de formatge a les 10:30 del matí (l’únic moment per relaxar-te un poc entre classes i classes) he pogut observar des de les grades del patí com un cúmul de gent anava formant-se cap a l’altre costat de la pista. Havia molta gent, la majoria d’ells sudamericans, i estaven jugant. Jugaven a “mosca”, un joc en el qual es formen dos files de gent amb les mans alçades, i una personeta desgraciada i normalment feble, passa corrent entre les dos files, mentre la resta de “companys” li peguen manotades. El joc, que sempre m’havia semblat una mica violent, no és sol fer per a pegar amb gana i deshofegar-se…simplement per pegar algun calvotet que altre (fet injustificable també, però bé). Però la “mosca” de hui era diferent. Els xiquets pegaven fort, tant com la força dels seus braços els ho permitia. Un d’ells (d’aquestos dèbils i apagats) no ha volgut passar, tenia por i, com és lògic, no li apetia que li pegaren una manta de bara. Aleshores la resta han començat a xillar-li i a dir-li que havia de passar, que si no era un cagat, i tot això que és sol dir per fer que un es senta inferior. Però no acaba ahí la “bomba”: a més, molts alumnes aliens al joc, que estaven sentats amb mi o algun altre lloc del patí han anat apopant-se cap allí al veure que s’estava armant bulla. Quan ho veus, pots pensar que aniran a ajudar al pobre xiquet, a salvar la situació, a eliminar la violència. Però no; van a animar la brega i, si pot ser, a pegar-li ells també. Finalment, el pobre xiquet (sudamericà, per cert) s’ha vist obligat a passar per enmig d’aquelles 30 i pico violentes mans (si no ho feia segur que “l’esperaven a l’eixida”).

M’he quedat alucinada de veure que tant braços com cames anaven amun i avall en direcció al cos del menut, que ha caigut a terra i ha continuat sent colpejat. Però encara he flipat més quan s’ha apropat un company i ben orgullós ens ha dit:

-Li hem pegat unes patades al xiquet!total com és un matxupitxu no li fa mal.

INCREÏBLE. Un company d’eixos que criden llibertat als quatre vents. I com ell, unes desenes més d’alumnes de l’institut. M’ha semblat un acte tan repugnant, xenòfob i injust, que no podia entendre com la resta de la gent podia estar rient-li la gràcia a aquells que venien contents d’haver-li “espolsat” quatre òsties a un company. He sentit vertader odi.

No sé si es que visc a un món de fades, però em sembla molt injust que es produïsquen aquests tipus d’espectacles, i més a un intitut, lloc on es suposa que anem a educar-nos. I em sembla encara pijor que la gent que formarà el futur del nostre país tinga aquesta mentalitat. On anirem a parar?

Bylaia

dones, injustícies, institut, LAIA, periodisme, societat

Indesició

Mai he tingut clar que volia estudiar. De xicoteta, com tot el món, vaig pensar en 10.000 professions: que si metge, que si mestra, que si modelo (això deia m’auela Remedios), perruquera, veterinaria…de tot!! És normal. Aleshores no em preocupava tindre-ho clar, pensava que un dia o un altre vindria la inspiració divina a dir-me a què em tenia que dedicar la resta de la meua vida. Però ara, a 6 mesos de “selectivititzar-me”, em preocupa més.

Els últims anys m’havia decantat pel periodisme: la veritat és que sempre m’ha agradat. Però ahi venen les pegues: que si això no te ixides, que si no eres molt bo no podràs viure d’això, que si estaràs limitat a escriure el que et diguen els demés i no el que tu penses…Però a la fi és el que a mi m’agrada, i després de reflexionar i reflexionar, i si la nota m’arriba (un 8’3!!!), estudiaré periodisme.

A l’institut, els alumnes de sociologia han creat un periòdic digital (http://www.elmundoatravesdelospasillos.blogspot.com/), una bona iniciativa on se’ns dóna la oportunitat (tant als de sociologia com als que no som d’aquesta assignatura) d’escriure i expressar-nos, imaginant per un moment que som periodistes importants a qui tot el món llegirà. Una il·lusió, però no està mal il·lusionar-se un poc.

Aquest és el primer i únic article que jo he escrit, de moment. Pot ser el principi d’un fracàs, o el principi d’una bona “opinadora”:

El darrer dimecres dia 3 ens era anunciada a tots la mort d’un empresari basc l’empresa del qual participava en la construcció de l’AVE al País Basc. La notícia arribava a tota velocitat als mitjans de comunicació i se’ns feia saber a través dels avanços informatius: ETA n’era l’assassí. Quan Ignacio Uría s’encaminava cap al local on habitualment jugava a les cartes, tres bales a l’esquena van acabar amb la seua vida. Seguidament, familiars, amics, polítics bascs i, fins i tot, els líders del govern d’Espanya, van guardar silenci i es van reunir en manifestacions per recordar una nova víctima que havia causat el terrorisme basc, i deixar ben clar que ningun tipus de terrorisme podrà amb la població espanyola. I així és, cada vegada es fa més evident que amb la violència i les armes no arribaran a cap lloc, igual que qualsevol persona que en faça ús per aconseguir el que vol.

D’altra banda, casualment, 3 dies abans morien a Pontevedra i a València dos dones a mans dels seus companys, i encara que tots els polítics ens han deixat sempre molt clar que així tampoc arribaran a cap lloc, els únics que aquell dia van guardar silenci o es van manifestar interiorment van ser els familiars i amics de les víctimes, desfets, o potser contents de veure que aquestes dones havien acabat amb l’ ”infern” que les perseguia feia temps. Per què aquestes diferències? Per què és més important per a l’Estat un empresari que una dona? Aquest any han mort ja 69 dones per la violència masclista, i 5 persones han sigut víctimes de ETA. No vull dir amb això que els morts dels terroristes bascs es puguen justificar perquè són pocs al costat de les mortes de la violència de gènere, al contrari, cap mort és justificable, i tots hem de lluitar per acabar amb qualsevol tipus de terrorisme. Però hem de donar la mateixa importància a la mort d’una persona rica i relacionada amb el govern, assassinada a mans d’un grup terrorista que va en contra d’aquest, que a una dona qualsevol que mor a mans del seu marit. Com a dona que sóc, aquesta preferència em sembla indignant, doncs em fa sentir que eixa completa igualtat de sexes (i també de classes socials) de la qual fa temps es parla i es fa entendre que s’ha aconseguit, encara no ha arribat a la totalitat, ni molt menys.

Potser haurem de ser nosaltres, les dones, les que donem eixe pas final i fem sentir, una vegada més, les nostres veus, tan o més potents que les de qualsevol empresari.

olora la pluja

Category Archive “articles”

Paraules i música

Odi

Indesició

Recent Posts

Recent Comments

Tags

Categories