I can’t remember anything
Can’t tell if this is true or dream
Deep down inside I feel to scream
This terrible silence stops me
Bylaia
Deep down inside I feel to scream
Bylaia
L’estima és quelcom que no s’aprén
Cada dia aprenc, a poc a poc, a estimar-te. Cada dia m’aprope més a tu, et conec, amb paciència, millor que a ningú. Et valore. Aprenc el valor de valorar, i el valor de no ser valorat, i valore molt que em valores com ho fas. M’agrada molt que em valoren, que m’exalten, que m’adoren. Em fa enrogir i somriure tèbiament, d’eixa manera que tu tan bé saps descriure, així. Cada dia me n’adone que cada minut em coneixes més, i m’esbalaeixo de veure com saps tan de mi en tan poc temps. M’agrada que em conegues, que m’espies, que m’inventes i, a sobre, encertes. M’acontenta imaginar que m’inventes en la foscor, que penses en mi, i que et fa somriure el meu record. Em fa feliç pensar que en la llunyania també te’n recordes de mi, i que els nostres pensaments es troben al centre del planeta, entre hemisferi i hemisferi, equidistants a tu i a mi. Cada dia cerque en els teus ulls una nova mirada, i la trobe. La sinceritat és conforme passa el temps més grata.
Cada dia aprenc a estimar-te, i oblide que he d’aprendre a oblidar i que l’estima és quelcom que no s’aprén.
Bylaia
L’inici del nou camí
Per fi!!! Després d’anys d’indecisió, mesos de tips d’estudi i concentració, dies d’angoixa i nerviós i algun que altre viatget cap a València, per fi ho puc dir clarament i amb força: ja estic matriculada en Periodisme a la UV!!
El 21 de setembre començaré el que molts cataloguen com una de les millors etapes de la vida: la vida universitària. Aniré a estudiar a València, i per tant, també a viure allí. Tinc la sort de tindre tres amigues fantàstiques (de les millors que tinc) que també han triat la mateixa ciutat que jo, i amb les quals compartiré piset; tot un plaer embarcar-me en aquesta aventura amb vosaltres. A més d’elles, molts altres amics han decidit anar-se’n a València, i fins i tot amb algú compartiré facultat. A més, l’horari se m’ha quedat millor impossible: dijous a les 12 he acabat la setmana, i podré tornar al meu poblet abans del que m’imaginava. Em podrien anar millor les coses?
Ara recorde i rellig una de les primeres entrades amb sentit que vaig escriure a aquest bloc, a gener d’aquest any. Parlava sobre el meu futur incert, i sobre els estudis que m’agradaria cursar. Deia “Els últims anys m’havia decantat pel periodisme: la veritat és que sempre m’ha agradat. Però ahí venen les pegues: que si això no te eixides, que si no eres molt bo no podràs viure d’això, que si estaràs limitat a escriure el que et diguen els demés i no el que tu penses…Però a la fi és el que a mi m’agrada, i després de reflexionar i reflexionar, i si la nota m’arriba (un 8?3!!!), estudiaré periodisme”. Doncs bé, les meues expectatives s’han complit, i la nota m’ha arribat (un 9’27!!!). Només espere no haver-me equivocat i poder gaudir d’una carrera bonica i nodrir-me d’aprenentatge tant com puga.
La veritat és que estic desitjosa de començar aquesta nova etapa per veure que m’espera i com em va, però també m’angoixa pensar que les coses poden no anar bé. Però bé, pensarem que si, i avant!
Sort a tots aquells que com jo començareu dins d’uns mesos a cursar la carrera que heu triat, que no en som pocs.
Bylaia
Nous esports, noves sensacions.
Mai ho havia provat, ni una cosa ni l’altra, però promet que aquesta no serà la primera ni l’última vegada: psicoblog i busseig.
Arribes, seguint unes indicacions ben clares (“aparcas al lado de la valla, la saltas, i buscas un lugar por donde saltar al agua (la distancia es de 4 metros de altura)”), i aparques. Des de les altures ja pots ensumar l’olor salífera de la mar, i pots guaitar les persones que ocupen o abandonen la cala. Busques la zona per on t’hauràs de penjar dins d’uns minuts, i la trobes, ocupada per altres escaladors. Mentre els observes, veus com un d’ells cau a l’aigua des d’uns 3 metres, i t’entra el canguelo. Però bé, hui seràs valenta, perquè l’ocasió ho mereix. Per a qui no ho sàpiga, el psicobloc és un tipus d’escalada sense corda als penya-segats que donen a la mar, i a la Cala del Ti Ximo, a Benidorm, es pot practicar. Agafes els peus de gat, i avances poc a poc i amb cautela per tal de no trobar cap medusa, així com fugint dels peixos, fins on es troben les roques que t’esperen desitjoses de tindre’t a sobre. Mires amunt, i sospires. Anem allà.
–Tu primer, Vicente Luis!
Observes cada moviment, i tractes de quedar-te amb cada pas. Bé, no sembla molt difícil, encara que després te n’adonaràs que no val per a res comprovar la dificultat quan Vicente Luis escala, ell està a un altre nivell. I quan menys t’ho esperes: xof! A l’aigua! “Ara em toca a mi”. Mires mans, peus, i cap, per tal de no pegar-te ningun colp. Puges poc a poc, i avances cap a la dreta. Ups! Havies descuidat els genolls, i ja els portes xorrant sang. Força de braços, pressió amb els peus, contrau l’abdomen, el cul per a dins…xof!I a més tragallà que te crio. Ho intentes, una vegada i una altra, i perceps eixes noves sensacions que t’aporta el nou esport que hui has descobert. La veritat és que t’està costant Déu i ajuda, però t’agrada molt, i l’afany de superació és cada vegada major: vinga va, ara un passet més. Quan les feridetes ja són incomptables, l’aigua als peus de gat comença a pesar i la fam apreta, tornes cap a la costa.
Ara toca canviar de calçat, i posar-se les aletes. Amb la poca traça que et correspon, doncs és, aproximadament, la segona vegada que te les poses, fiques primer un peu i després l’altre, i seguidament et col·loques les ulleres de bussejar amb el tub corresponent, que ton pare t’ha recalcat que “va per fora de l’aigua, Laieta”. No saps segur si t’agradarà, la veritat és que li tens respecte a la mar, i els peixos mai t’han fet massa gràcia, però ho has de provar. I allà vas, torpe com tu soles, sentin-te més que mai un ànec, intentant caminar mar endins. Ara nades poc a poc, observant cada detall, cada moviment que sota tu es produeix, i la veritat és que t’agrada molt més del que t’imaginaves. Perds la por als peixos ara que els veus més a prop i més clarament, i fins t’atreveixes a aproximar-te a ells. Sentir, únicament, la remor que produeix la teua respiració bucal sota l’aigua, mesclada amb el murmuri d’aquesta; observar el fons marí com mai ho havies fet, i unir-te als bancs de peixos com si fores una d’ells; notar el refrec de la pell amb l’aigua, i de la pell amb la pell, que et fa sentir-te segura de que segueixes a aquest planeta i no has volat a una altra dimensió; actuar d’ecologista netejant l’hàbitat dels peixos; enfonsar-te fins tocar amb les mans la posidònia i sentir la pressió de l’aigua a les orelles; romandre tranquil·lament surant a l’aigua… Un cúmul de sensacions úniques, noves, i que desitges tornar a sentir prompte. El viatge marí t’ha apropat més a aquestes terres i els seus habitants, i estàs tan segura de tu mateixa i tan confiada en la mar, que acabes perseguint un peixet de colors cridaners que et fuig com fa unes hores li feies tu a ell.
Gràcies per aquest viatge per noves sensacions, i per l’oportunitat de gaudir de la perfecta combinació de la roca amb l’aigua. Tot pura natura!
Bylaia
Imaginació
Tractava d’imaginar-los, i fins podia concebre’ls surant en l’aigua. Com més endins fixava la mirada, més fàcil era deixar volar la imaginació i endevinar dos punts en la llunyania que li’ls recordaren. Havia de concentrar-se, oblidar-se de la resta, i només pensar en ells. Una vegada els tenia a la ment, podia jugar amb la imaginació i creure que la miraven, que apartaven la mirada tímidament, que la mantenien fixa fins que ella no l’aguantés més, que li llençaven una mirada fulminant, etc. Però el joc era efímer, instantani, s’acabava tan prompte com un petit peix sortia de l’aigua, o quan la remor de les ones era tan forta que li feia perdre la concentració. Aleshores maleïa els peixos i les ones, i la cridadissa dels nens que corrien per la platja; alçava el cap i tractava de concebre’ls, llavors, en el cel també blau, però resultava més difícil. Cansada d’intentar-ho, jugava a imaginar formes amb els núvols, la qual cosa li agradava des de ben petita, i en ells podia veure des del més significant arbust fins l’ocell més ben aconseguit, com si un il•lustre pintor hagués plasmat en aquell gran paper que era el cel les seues formes més delicades amb la finalitat que ella les veiés, perquè els dibuixos dels núvols eren, igual que les mirades a la mar, efímers i passatgers, i ningú podria veure’ls com ella si no era en aquell lloc i en aquell moment. Un dels núvols, el de la forma més complicada, s’aproximava ràpidament al sol mentre desfeia el seu dibuix, i intentava tapar-lo per llevar-li protagonisme. En la llunyania, altres boires fosques s’aproximaven ràpidament. La llum del dia començava a enrogir, i la proximitat del sol a les muntanyes, pràcticament impossible d’advertir pel núvol que l’amagava, anunciava l’arribada de la nit en una vesprada d’estiu com aquella.
Bylaia
La mar blava
Caminava tranquil·la, sense presa, mirant amb calma al seu voltant i sentint el pes de cada petjada: primer un peu, recolzat amb suavitat del taló a la punta, i després l’altre. Es fixava en els seus peus sota les sandàlies: la blancor de la pell ressaltava sota unes cames que començaven a mostrar el morè del sol de juny, i les ungles estaven perfectament retallades. Amb cada pas que feia, augmentava el dibuix d’una gran línia discontinua i desigual que marcava el camí que deixava enrere. Solia passar-li, allò, sempre que, com aquell dia, caminava per l’arena de la platja. Feia temps que no ho feia, però aquell matí no hi podia faltar a la cita amb les ones i la sorra, amb la remor tranquil·litzant de la mar Mediterrània, amb el cant de les gavines que passejaven a prop del port, amb l’olor a sal… Continuava avançant, i no pensava en res, només en cada pas que feia endavant i cada petjada que deixava enrere, oblidant tot allò que la retorcia per dintre. No podia, ni tan sols, percebre el pas del temps, ni tampoc volia. No existia el temps en aquell instant i en aquell món idíl·lic en què es trobava. Sentia a la perfecció els granets de sorra escolar-se entre els seus petits dits del peu, i li agradava la sensació. Alçava el cap i mirava en la llunyania com es confonien el límit de la mar i del cel, quasi imperceptible. I a l’horitzó, un vaixell que s’apropava. Les cames començaven a sentir la fatiga d’una caminata d’hores, i demanaven repòs. Les pedres grans i redones del port la convidaven a asseure’s i descansar, i el cos acceptava la invitació. Des d’allà, asseguda a aquella formosa pedra de pell grisa i brillant, podia oldre millor la mar, podia sentir perfectament el murmuri de les ones i el cant de les gavines, i podia imaginar en la llunyania de l’aigua aquells ulls blaus de mirada penetrant que tant desitjava acariciar amb el seu esguard.
Bylaia
Quina unió més estranya, una panderola i una cuca.
Ningú ens va dir que seria fàcil. Des del principi, des del primer any, la vida se’ns va complicar. Però no tinc cap dubte que la major força que ha fe que superem cada estrat de les dificultats, i que ha fet que finalment tot haja anat bé, ha sigut la nostra unió: sempre hem estat unides. Aquesta unió es va materialitzar per primera vegada més seriosament quan amb 8 anys em vas demanar que et guardara un secret, i no vaig ser capaç ni de contar-li’l a ma mare. Recordes?
Casualitats de la vida, els nostres pares es coneixien. Jo pense, i t’ho dic a tu en secret ara que no ens sent ningú, que el fet que es conegueren molts anys enrere a Catalunya va ser la primera senyal de la nostra unió. Ja saps, millor que ningú, que jo no crec en cap Déu ni religió, però estic segura que això és així. Uns vint anys després ens trobaríem a l’escola, i acabaries convertint-te en la millor amiga que podria arribar a tindre mai: com va a ser això casualitat? Jo crec que els aires de Siurana els van encantar. No és per a menys, Siurana és preciosa, i espere algun dia poder anar-hi amb tu, i compartir l’espai, encara que no el temps, que compartiren ton pare i el meu en la seua joventut.
Doncs si, allí estàvem, vint anys després, a la fila del Serra Gelada. Des del primer moment, ma mare ho recorda molt bé, em vas agafar pel braç amb força per guiar-me dins d’aquella escola, i encara no m’has soltat (ni espere que ho faces mai).
Ja saps que, ni per a tu ni per a mi, la vida ha sigut un camí de roses. Hem tingut complicacions, però això m’agrada. Entén-me: m’agrada perquè per sobre de totes les dificultats hem sabut buscar sempre la felicitat, la manera d’estar bé, les raons que ens feien veure que viure mereix la pena, i que ens han fet entendre que la vida és un regal. De vegades és un regal d’aquests en què ve tot preparat i muntat, només has de treure’l de la caixa; d’altres, un regal en què les peces van soltes, i tu l’has de construir. És aleshores quan depén de tu construir-lo bé o malament, tot esquivant les peces difícils que et trobes per dins la caixa. Aquest és el nostre cas, però aplicant la intel·ligència de què estem dotades, i sobretot, amb el sentit de la vida que hem anat aprenent poc a poc, hem construït un regal meravellós que ens ha fet gaudir de moment incomparables.
Ara acaba una etapa, una etapa molt important en la qual tu has sigut, sinó la més, una de les persones més importants de la meua vida: he contat amb tu per a tot i sempre. Quan em vas comunicar que potser vindries a viure a València amb nosaltres em van envair dos sensacions: la primera, de felicitat plena, per sentir que continuaria compartint amb tu cada moment de la meua vida; la segona, de seguretat, perquè tindre’t a prop em fa estar segura i ser jo mateixa.
I ara què vols que et diga? Que crec que eixa força que a Siurana es va ficar dins el cos dels nostres pares no ens abandonarà mai, i que sempre estarem unides, i que per això, com ja t’he dit, tot ha anat bé. Els esforços, abans o després, d’una manera o d’una altra, acaben eixint a la llum i sent recompensats. L’esforç que ens ha costat arribar fins ací és incomparable amb el d’altres, i sé que per això, tot ha anat bé.
Si hagués de ressaltar algun record d’aquesta etapa, sense cap dubte series tu. Saps que seguiré comptant amb tu, i et convide a que tu també continues fent-ho. I encara que aquestes paraules s’apeguen a la meua llengua i els coste tant eixir de la boca, ara si que t’ho diré: t’estime.
Bylaia
Als meus avis paterns
Quan vaig llegir a “Oyendo el silencio” les redaccions que Pep, el mestre de valencià, ens demanava escriure constantment a 2on d’ESO, em van vindre ganes de retrobar-me amb els meus escrits, i buscant pels calaixos em vaig trobar amb, possiblement, el millor que vaig escriure aquell any, una poesia dedicada als meus avis paterns que feia temps havien faltat. Allà va:
Ja sé que he passat pocs anys
amb cada ú de vosaltres
però han sigut bons moments
per a mi inoblidables.
Primer vas ser, avi, tu,
aquell que ens va dir adéu;
tan fumar no era bo
ja t’ho deia a tu la gent.
Envoltat de serps del camp
i entre bromes i bregues
has passat la teua vida
sense veure mai res negre;
tot en tu felicitat,
mai ets trist, sempre alegre.
Ja era jo un poc més gran
quan vas marxar d’aquí, àvia.
Llavors ja vaig “soltar” llàgrimes,
ja era més gran la ràbia.
Pensar que no tornaria a veure’t
ni a menjar aquell arròs…
arròs amb fesols i penques
que alimentava fins el cor.
Heu sigut fantàstics avis,
mai us oblidaré;
per molt que el vostre cos s’allunye
dins del cor us portaré.
No es una poesia massa aconseguida, tenia 14 anys, i la vaig escriure per obligació, per com el mestre em va apuntar al final de la pàgina, “és un molt bon record pels teus avis”.
Dos persones pobres, amb l’única funció que la de cuidar els seus fills i tirar endavant, i sense cap accés a la cultura, però dos persones molt humils i, sobretot, dos bones persones. No vaig poder passar molt de temps amb ells, sobretot amb m’auelo Pep, que va faltar quan jo tenia 7 anys, però tot el que recorde amb ells són somriures i bons moments, mai ni un sol crit, mai una mala cara.
Bylaia
La gran cadena, el selectiu.
“Vinga, vinga, últim esforç!! Ja quasi toques la cadena que t’obrirà la porta a la vida universitària. Ànims!! I recorda: per amunt.”
M’has fet reflexionar, i la veritat és que tot va començar als estudis d’una manera molt semblant a l’inici en l’escalada. No sabia ni quin era el nus huit, ni què era un arnés, ni per on havia de passar la corda, però poc a poc, professors i companys em van ensenyar a palpar la roca, a moure els peus d’un en un, a buscar els bons agarres que em portarien, a través de la paciència, la tranquil·litat i la tècnica, al final de la via, on m’esperava la prova final: fer la reunió, o en paraules estudiantils, la selectivitat.
Des del principi, la màxima fita era pujar de primer, tocar la cadena i fer la reunió, però costa aconseguir-ho. Pel camí, m’he trobat amb mil obstacles que m’han dificultat la pujada, però que alhora m’han enfortit i m’han fet gaudir d’una àmplia gamma de recursos eficients per a noves dificultats. Aquests obstacles, de vegades procedents de la mateixa via, de vegades derivats dels que m’envoltaven en el moment de la pujada i altres del medi natural, com una bufada de vent o una mosca en un moment crític, han quedat compensats pels bons moments, en què he vist que l’esforç dona fruits, i que confiant amb els que em recolzen des de l’altra banda de la corda, movent poc a poc primer els peus i després les mans i sobretot, amb molta constància i esforç , podré arribar tan lluny com em propose, fins i tot més enllà de la cadena.
Però encara no ho he comprovat. Dins de tres dies començaré la recta final de la via més difícil que he fet en la meua vida, 2on de batxiller, i tractaré de tocar amb la punta dels dits la part més alta de la cadena, la més difícil d’abastar; potser ho aconseguisc, o potser em conforme amb tocar el mosquetó rovellat que hi ha a la part baixa de la cadena, però el que sé segur és que arribaré i faré la reunió de la millor manera que puga, per poder descendir tranquil·lament a través de l’estiu mentre enlaire els peus com a mi m’agrada fins arribar a terra, on m’espera una altra realitat, també dura, però distinta: la universitat. Mentrestant, seguiré entrenant i esperant que arribe el moment de la gran pujada. Espere no caure en l’últim moment i no poder sentir el soroll de la cadena que desitge escoltar durant tot l’any.
Bylaia
A pesar de los pesares
Tu no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminableTe sentirás acorralada
te sentirás perdida y sola
tal vez querrás no haber nacidoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti
como ahora pienso.La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.Un hombre solo, una mujer
así tomados de uno en uno
son como polvo no son nadaEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.Todos esperan que resistas
que les ayude tu alegría
que les ayude tu canción
entre sus canciones.Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más aquí me quedoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.No sé decirte nada más
sólo tú debes comprender
que yo estoy solo en el caminoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.
La sent, i m’emocione de nou. Sembla mentida que després de tot haja sigut Palazón l’únic que em va fer plorar ahir a les orles. Ho va aconseguir, i és que quin encert de cançó! Només sentir el títol, “palabras para julia”, em van caure les llàgrimes. He mamat eixa música en casa, i sé que els meus pares se l’estimen molt. A més, no fa ni un any la vaig sentir tocada i cantada per un bohemi al Parc Güell. I per a més inri, Goytisolo, autor del poema, li’l dedica a la seua filla. La veritat és que l’elecció va ser molt encertada, quina millor manera de despedir-nos d’una etapa preciosa i plena de records que estic ben segura quedaran per sempre, i de donar-nos ànim per al que ara ens espera.
No sempre la vida ens depara allò que desitgem, o allò millor per a nosaltres, però a partir de les petites demostracions de com de difícil pot arribar a ser viure, ens fem forts i veem el món des d’un altre costat. A mi, els diferents entrebancs en aquesta etapa m’han fet entendre la vida com un regal. Ningú ens va dir que seria fàcil, quan vam vindre al món, i algun cop, com diu el poema “tal vez querrás no haber nacido”, però és aleshores quan hem de pensar en tot allò que ens envolta i ens estima, que ens intenta fer feliços, que ens fa la vida més agradable. I entre aquests, esteu tots vosaltres, els que durant aquests anys heu fet del meu pas per la vida tota una aventura, que, com a bona aventura que ha sigut, també ha tingut els seus moments durs, però que repetiria sense canviar ni un sol instant.
I recordeu, ” a pesar de los pesares tendrás amigos, tendrás amor”