Ja s’acaba. Dues setmanes i s’acabarà tot. Però, vull que s’acabe?
Està clar que vull acabar amb aquest curs, que vull deixar d’estudiar dia rere dia d’una vegada, que vull que arriben les vacances i poder gaudir d’elles de la millor manera possible, que vull passar la selectivitat i que la nota (un 8.28, mare meua!!!) m’arribe per a fer periodisme en València, que vull deixar de sentir la pressió del conservatori i el remordiment de les hores que no vaig, que necessites descansar… Però si em pare a pensar, em done compte que enguany acabarà una etapa molt important de la meua vida per començar-ne una altra bastant diferent. I és que no només deixe enrere hores d’estudi, d’ estrés, d’angoixa i de pressió, sinó també hores d’amistat, de somriures, d’aprendre, de mirades, d’un mateix institut i uns mateixos companys (fa 10 anys que us conec, i sou fantàstics), d’uns professors que són més bé amics, d’unes aules envaïdes pels records i, a més, infinites hores de música. Perquè si, enguany acabe l’institut per entrar l’any que ve a la universitat; però enguany també acabe el conservatori, i l’any que ve no serà substituït per ninguna altra entitat semblant.
Fa 10 anys que vaig arribar,aporegada i vergonyosa, com era jo, a les portes de la plaça de bous de Benidorm, amb la meua cosina Ana i Sergi Soler, per fer un examen que ens deixaria ben classificats i ens permetria entrar al Conservatori de Música Pérez Barceló de Benidorm. Dels primers anys no recorde massa, únicament alguns dels companys i professors, i poc més. Sobretot recorde el primer dia que vaig conéixer Manolo, el meu professor d’oboè des d’aleshores fins ara. Quan vaig sortir de l’aula on estava ell (la mateixa aula que m’ha vist créixer i rebre classe durant 10 anys) li vaig dir a ma mare: mama, té les mans com el tio Quelo. I ma mare rigué. Aleshores jo encara no sabia que eixes eren les mans d’un músic, d’algú que estima la música i viu per i amb ella. I des d’aquell dia fins hui mateix, Manolo ha sigut el que m’ha ensenyat tot sobre l’oboè, des de la posició del do fins al doble picat, des del lligat fins al vibrato. Tot. Tot el que sé li ho dec a ell, i per a mi sempre serà el meu mestre. I per altra banda està ell, l’altre gran mestre, mon tio Quelo, que tot i no tocar l’oboè també m’ha ensenyat molt sobre la música.
Amb el temps vaig anar coneixent als altres. Quatre anys cursant el grau elemental, i després d’aquest la prova tan temuda: la prova al grau mitjà! Ana i jo també la vam superar amb èxit, i Sergi ja ens havia adelantat algun curs mitjançant les ampliacions. Cada vegada érem menys: uns companys marxaven, altres desconeguts arribaven de nou, i alguns seguíem allí. Aleshores vaig conéixer nous professors dels que he aprés moltíssim i amb qui he passat molts bons moments.
I també vaig conéixer i em vaig relacionar amb companys fabulosos, únics, divertidíssims i amb qui d’un principi, curiosament, només em va unir una cosa: LA MÚSICA. La música ha fet molt per nosaltres. Ens ha fet conéixer-nos, estimar-nos, passar bones estones, riure, posar-nos nerviosos, unir-nos en els moments difícils d’abans de qualsevol actuació…la música ens ha fet sentir molt, i eixos sentiments, únics i irrepetibles, sé que no els oblidaré mai: mirar un company quan sona el fort, suspirar, i saber que ambdós estem pensant el mateix: quin plaer!; creuar els ulls amb un altre company que està a punt de fer un solo i transmetre-li tota la confiança del món, fent-lo sentir relaxat i tranquil, recordant-li que tots passem per moments així i que si falla ho celebrarem igualment més tard al Winston; escoltar la música dels amics, i gaudir…sobretot gaudir.
Ara em queda agrair-los-ho a aquells que realment han fet que açò fora possible: els meus pares. Sense vosaltres jo no hagués, ni tan sols, tocat l’oboè. Gràcies a vosaltres vaig arribar un dia perduda al llarg camí que és la música, gràcies a vosaltres vaig saber trobar el sender més agradable d’ella, i gràcies a vosaltres he arribat al final del camí on jo desitjava anar. GRÀCIES. I clar, papa, que podràs sentir-te orgullós quan arreplegue el títol que tants anys i tant d’esforç m’ha costat aconseguir, perquè sense tu haguera sigut impossible.
Sé que tot i que ara em quiexe de les hores que passe allà i del temps que em roba (o més bé el temps que em regala) la música, l’any que ve, quan arribe la vesprada i no tinga on anar, ho trobaré a faltar. Trobaré a faltar l’oboè, els companys, el bon ambient, els professors…en definitiva, trobaré a falta tot eixe món que per a mi ha sigut LA MÚSICA.
