Category Archive el meu cap, el meu cor

Absorbida per les lectures de l’institut, feia mesos que no tenia temps per llegir per gust, per simple plaer. Normalment intentem aplicar aquest goig a tots els llibres, encara que siguen obligats, per fer-los més amens i agradables i gaudir de les obligacions escolars. Desgraciadament no sempre és possible. De vegades ens toca llegir alguna història que no ens motiva gens i ens fa passar estones avorrides, encara que ens esforcem molt perquè no siga així. A més, quan ja has descobert que el llibre no t’agrada gens o que simplement romans indiferent davant les paraules que et saluden amb poca gana des de les seues pàgines, encara costa més posar-s’hi, i la lectura resulta eterna i horrible. 

   Bé, això és el que m’està passant a mi amb l’Eneida, un llibre de Virgilio, un poeta llatí que va escriure moltes obres de les quals aquesta és la més coneguda. Sortosament la traducció no és en vers (si ho fóra ja hagués donat per impossible poder acabar de llegir-lo),sinó en prosa. Però està resultant-me inacabable i extremadament pesat, i això que encara em queda la meitat.

   Cansada de llegir el fotut llibre, avorrida en casa a causa d’un altre constipat que ha vingut a fer-me la visita i amb la sort d’haver-me deixat l’Eneida a Sella, vaig començar a escodrinyar entre els pocs llibres que ocupen els estants de la casa vilera. En vaig trobar molts que ja havien passat per les meues mans, i altres que no. D’aquest últims em va cridar l’atenció un de Maria de la Pau Janer, Les dones que hi ha en mi, situat al costat de Lola, obra de la mateixa autora que em va captivar fa un any. Així doncs, el vaig agafar, vaig llegir el resum, i em vaig sumir en una intensa lectura.

   El contrari del que em passa amb l’Eneida, aquest llibre m’ha embruixat. Com bé es pot endevinar pel títol, parla de les dones, un tema que sempre m’ha interessat, pel fet de pertànyer a aquest grup de la societat, supose. El vaig començar i no me’l podia treure de les mans: llibre per amunt, llibre per avall, llibre a l’habitació, etc. Ni tan sols vaig respondre al crit habitualment efectiu de ma mare quan va dir  “Laia, vols una magdalena de xocolate?” Ni berenar, ni mirar la tele, ni fer feina, ni res de res. Només llegir. Quan ho vaig deixar de fer un moment, em preguntava com un llibre pot arribar a causar les sensacions que ens provoca, com et pots introduir tan dins de la història que et conten unes simples lletres ben enllaçades, com pots crear-te el teu propi món on situes allò que t’expliquen, i com aconsegueix fer-te fins i tot mantenir la respiració en els moments més fascinants. Això és el que acabava de sentir un instant abans, capficada totalment dins l’escena que Maria de la Pau Janer em narrava. Quan vaig despertar de la imaginació, em vaig adonar de com n’és d’estranya i juganera la ment, doncs l’escenari mental on havia desenvolupat aquesta preciosa història era el mateix on vaig situar Lola el dia que vaig llegir la seua. Potser és perquè l’autora és la mateixa, o perquè ambdues es situen a Mallorca. No ho sé, però m’ha fascinat, imaginar de nou una casa tal i com l’havia concebut una altra vegada, i que a més no havia passat per la meua ment des d’aquell moment.

   Tot açò m’ha fet reflexionar sobre com és d’important la lectura a la meua vida i tot el que em proporciona.  Com em plena llegir, com em plau i com disfrute fent-ho. I m’agrada poder ser feliç amb una cosa tan insignificant per a molta gent com és un llibre.