Category Archive inclassificable

Bylaia

No et predes la vida

No plores més, no et lamentes, ja n’hi ha prou. Obri bé els ulls i analitza la teua vida, el que era i el que és. Però per res del món plores pel que haja canviat, pel que hages perdut, pel que no hages pogut guanyar, no. Pensa en allò que has progressat, en allò que ha millorat, en tots els bons moments. Ara tanca’ls, i limita’t a escoltar. Escolta la remor de l’aigua, escolta el cant dels ocells que volen d’arbre en arbre buscant el niu, el soroll del vent, la fluïdesa de les meues paraules, el compàs de la teua respiració. Obri els ulls a poc a poc, i gaudeix de les vistes que t’ofereix el planeta, del cel blau que et cobreix, de la verdor escassa de les teues terres, del sol que t’il·lumina cada dia… Ara pensa-hi. Només per tot això, la vida paga la pena. I això és el mínim, per sobre estan les coses millors que ens ofereix.

Pensa-hi molt, pensa-hi…

Adona-te’n que la vida se te’n por anat de les mans en un tres i no res, que la pots llençar a perdre amb un simple gest, que pots acomiadar-te d’ella quan vulgues, i reflexiona. Jo et convide a viure-la al màxim, a recrear-te en ella tant com pugues, a gaudir de tot allò que la Mare Natura ha parit a aquest món, i a respectar-la. A ella i als que t’estimem.

No et lamentes, no plores, encara estàs a temps. O vas a perdre-t’ho?    

Bylaia

Just a temps

Seu rere la finestra. Escolta el soroll de la seua porta, i intenta no posar-te nerviós. Aixeca’t, i aproxima’t més a la finestra. En uns segons la podràs veure. Camina amb pas tranquil, com sempre, i porta eixos texans que tant t’agraden. Al coll, el penjoll d’or que li va regalar l’àvia, i al braç el braçalet que es va comprar fa uns anys a Eivissa. A les orelles ja no porta les teues arracades, ara les ha canviades per unes més llargues que, segons te n’has assabentat, són un detall de la seua millor amiga. Pots intuir, fins i tot, la seua respiració. Un poc a contratemps, conseqüència de l’operació que li van fer de petita. Però tan càlida com sempre, segur. Donaries el que fora per poder sentir de nou eixe aire a deshora que ix del seu nas; però ja no pots, has fet tard.

Corre, que marxa. Obri la porta quan estiga, aproximadament, a uns cinquanta metres de tu. No faces soroll, que no et senta. Segueix-la des de la llunyania, però tan a prop com pugues per no perdre-la de vista. On anirà? Penses en totes les opcions possibles. Vaja on vaja, la seguiràs, ho tens ben clar. I si segueix el camí que tu desitges, tot anirà bé. Quin cos que té! És únic. El desitges tant…Com t’agradaria tocar-lo amb les teues mans una vegada més; però ja no pots, has fet tard.

Afortunadament, segueix el camí que tu vols. A l’altra punta del carrer pel qual ara camineu tens el cotxe. El carrer és llarg. Si corres i agafes la drecera de baix podràs arribar abans que ella i esperar-la amb el cotxe a l’altra banda del Carrer Major. Corre tot el que pugues, per arribar, engegar el cotxe, i pujar uns quants metres fins arribar on és ella. Ho fas, i quan ella treu el cap amaneixes tu amb el teu vehicle i la música ben alta. Què oportú!

-On vas? Puja, que jo et porte.

I puja. I ja no tornarà a baixar. Li has robat la llibertat i el respecte una vegada més, però ara ja no els podrà recuperar. Només algun dia, si vos trobeu en el més enllà, li podràs demanar perdó, o bé la podràs tornar a tocar. Tu tries. Tens tot el temps del món, no faces tard.

Bylaia

El vols de xoriç, de mortadel·la o d’all?

   Hi ha costums, i costums. Cada cultura té les seues, unes bones, altres pitjors, però no deixen de formar part de cada nació. Al nostre país tenim una hàbit molt conegut i practicat per tots, lleig i irrespectuós de vegades, risible d’altres. Parle dels rots o eructes, “l’expulsió  amb soroll, per la boca, de gasos procedents de l’estómac”.

   D’aquestos en podríem fer una catalogació, perquè abunden en varietat de soroll, llargària, olor, afinació, forma d’expulsió i posició bucal.

   En primer lloc està el “rot típic”, eixe que el notes mentre et puja pel ventre i que aboques amb pura normalitat, obrint bé la boca perquè no es quede res dins i sentint com et tremola la gola mentre l’expulses. També estan els rots del tímids, que són els mateixos d’abans sense la fase d’expulsió. La gent modesta tanca la boca i apreta la gargamella per no deixar-lo eixir i tornar-lo cap endins. A aquesta gent cal dir-li que això es ben dolent, i que la ventositat eixirà encara que no ho vulguen, si no per la boca per un altre costat. Altres rots són els forçats, els que aquells més “machitos” i valents formen a propòsit per demostrar davant dels amics la seua gran habilitat: tirar-se eructes ben potents. Bé, una habilitat qüestionable, però que en teoria no deixa de ser-ho. Després estan els rots eterns, els que per molts que t’esforces no s’acaben, i també els rots excessivament pudents (doncs quasi tots ho són un poc), que provoquen el descontent i la molèstia dels que es troben al voltant de l'”eructador”.  En canvi, hi ha els rots silenciosos, eixos que els endevines a la boca de la resta perquè els veus obrir-la i que no molesten ningú. Quant a les olors, n’existeixen de tot tipus, però els més bons són els d’aroma de paté, mortadel·la, xoriç o all i oli. Fan fàstic, i provoquen la sensació de tindre la boca podrida. A més, quan prens algun d’estos aliments, necessites expulsar gasos freqüentment i et quedes més sol que la una.

   En definitiva, hi ha milers de rots i segur que a part dels catalogats cada u té el seu rot particular (fins i tot tinc un company que se’ls tira en fa sostingut, perfectament amb l’afinador a 442, i son pare recita mentre els expulsa). Encara que és una costum empallegosa, lletja i de mala educació a la vista de quasi tots la humanitat, és un dels hàbits més practicat per tots i fins i tot de vegades recomanable. Jo no rote massa, sóc més bé dels vergonyosos que els fan tornar cap a l’estómac mentre apreten bé la gola, però anime a tots aquells amb ganes d’eructar a que ho facen i reflexionen sobre la seua pròpia varietat “rotal”.

 

P.D: no sé si llegiràs açò, però si ho fas sabràs que ets tu qui m’ha inspirat a escriure l’entrada, els teus habituals rots, però sobretot l’últim, el de mortadel·la a l’hora del pati, que com em vas dir “és dels que t’agraden a tu, Laia”.

Bylaia

Carnestoltes invisibles

És curiós.

 Anit, amb una setmana de retràs respecte a la resta de pobles, a Sella vam celebrar carnestoltes. Feia temps que “Va de Bo” havíem decidit disfressar-nos de “majorets”. La idea estava, faltava la disfressa. Com som artesanes totals i ens agrada això de lluir coses que nosaltres mateixes hem fet, mai la comprem, sempre agafem arraps de tela d’ací i d’allà i confeccionem una bona disfressa  (cal dir que l’últim any vam guanyar el primer premi de carnestoltes i de les disfresses de festes).

Aquest any havíem de cosir una falda, feina que naturalment, tan artesanes com som, no fem nosaltres: mares i àvies se n’encarreguen. A algunes, com no tenim àvies al poble ni mares amb màquina de cosir, ens toca endorsar-li la feina a la mare d’alguna amiga (gràcies Dolores). A més calia fer un bon barret. A causa de la bona intuïció que tenim algunes per a la mesura i els diferents tamanys cranials de cadascuna, més d’una va eixir al carrer amb un barret que no li tapava ni la coronilla. Però bé, és carnestoltes! Per fer una bona disfressa, vam pensar que quedaria bé cosir-nos uns botons a la camisa. El poc temps que tenim últimament (conseqüència dels estudis, com tot) va fer que això de cosir ho deixarem per a última hora.

Ahir, a les 10, amb la meitat dels complements per acabar, vam sopar i ens vam decidir a cosir. Cosir?? Qui sap cosir?? Pobretes d’aquelles que sabien, perquè els va tocar brodar botons a tort i a dret. Altres, més valentes, ho van intentar sense estar massa segures de que el resultat seria bo. I la veritat és que no ho va ser massa, però ens va treure uns bons somriures a totes.

A la 1 de la matinada, després de posar les últimes grapes, eixíem al carrer. La 1, déu meu!! I les que demà tenim que estudiar, què? Vam anar al “Far West” (ball de Sella, per aquells que ho desconeixen) i allò estava atapeït de gent: no cabíem!! Mai ho havia vist així, era increïble: punks per ací, extraterrestres per allà, supermans, i fins i tot un goku!! Acotant el cap per evitar la vergonya que provoca anar disfressat i més encara amb eixa faldeta de majoret, vam anar fent lloc fins aconseguir-ne un on poder posar els peus i pegar-nos quatre bailoteos dels nostres.

Bé. I què és el curiós? Doncs que una hora més tard, després de punxades d’agulla, presses, cubates ràpids, mal de peu per les sabates de dos números inferiors al que tocava i mil i un imprevistos més, me’n vaig anar a casa. Mentre me n’anava em preguntava com era possible allò: dedicar hores i hores a fer una disfressa per lluir-la una simple hora! I és que en tot passa igual: dediquem el temps a fer coses que acabaran sent insignificants.

Bylaia

Un dissabte de matí

Són les 8:45 del matí d’un  dissabte qualsevol.

-Pepicaaa al teléfono!!

-Què dius??

-Que al teléfono, la xiqueta está al teléfono, posa’t!!

-Què dius, Pasqual??No sent el que dius!!

Els habituals crits dels meus veïns em desperten de bon matí, i la mala llet m’envaeix. “Serà possible? Que alguns volem dormir!!”, pense.

-Xsssssssssssssst!!!!! -cride amb recoxineo

-Pepica estic dien-te que agafes el teléfono

-Ai Pasqual que no et sentia. Si estic sorda no és la meua culpa!!

“No, si no callaran… I ara damunt es posaran a discutir qui està més sord dels dos, i qui té la raó. I mentre tant, pense jo, la xiqueta seguirà al teléfono.

No vull mirar quina hora és. Anit vaig posar el despertador a les 9, i m’agradaria pensar que encara són les 7 i que quan callen podré adormir-me novament i despertar -me després més descansada i tranquil·la, i no amb aquest mal humor.

-Pi pi pi pi pi pi pi pi pi pi! -“noo!ja són les 9!!”

Després de varies repeticions de l’alarma, decidisc alçar-me del llit. La idea de la proximitat del simulacre de selectivitat no em deixa la consciència tranquil·la, i d’un bot m’alce i mire amb un ullada el desastre d’habitació que tinc. El meu excessiu perfeccionisme pel que fa a l’ordre m’augmenta la mala llet que Pepica i Pasqual m’han proporcionat fa uns minuts, i intente amuntonar les coses cap ací i cap allà, sabent que en poques hores tot tornarà a estar igual. Però bé, hui no hi ha temps per ordenar res, la prioritat és estudiar i estudiar.

M’aprope al balcó i obric els portons, i per acabar d’arreglar el fabulós despertar, el cel està totalment nuvolat i els carrers ben mullats i plens de tolls. La veritat és que ja m’he acostumat a estos dies, fa mesos que és difícil veure el sol un dissabte.

Baixe a la cuina, em faig el got de llet amb colacao i galetes príncipe, i mentre desdejune comença a ploure. El gos està trist, sembla que els dies de pluja l’afecten. Però ja fa temps que vam esbrinar que la pena del gos té fàcil solució: amb un quart de galeta tot se li’n passa. Content, agafa el trosset que li done, i se’n va corrent al seu “llit” per assegurar-se que la galeta ja és seua i ningú li la llevarà. És tan petita que abans d’arribar al llit ja se l’ha jalada, però té eixa curiosa costum de protegir el que li donen.

Acabe d’esmorzar, acarície el gos, m’asee i m’asente a la taula de l’escriptori. Ara si que si, toca estudiar. Mentre prepare els llibres pense en lo callaets que estan ara els meus veïns: ja podien haver estat tan tranquils també a les 9 del matí!!

 Ara porte ja una bona estona amb el llibre d’història entre mans, i m’he cansat. A més l’oculista (que em va detectar una vista perfecta) em va dir la setmana passada que per no cansar la vista, he de parar de llegir cada hora. Li faré cas, encara que últimament tot el que faig es basa en escriure o llegir unes coses o altres. Ja ho veus, pare de llegir història i comence a escriure al blog. Per descansar-la un poc de veritat, la vista, mire per la finestra per veure com va la pluja. Ha apretat, i plou més fort. Mire els bancals d’enfront, l’escola, un costat del carrer, l’altre, i entre mirada i mirada, apareixien a la meua vista Marta i Quimet, el gos, absolutament xopats de dalt a baix. No puc evitar un cruel somriure, doncs Quimet mullat té una pinta de rateta…pobre gos!! I pobra Marta, que segur que agafa un bon constipat d’eixos que em visiten a mi freqüentment.