Home

Bylaia

Enhorabona campions!

Diumenge, 25 d’abril
sdc10457-300x2241

No en sé massa, de pilota valenciana, i mira que he vist partides i m’han explicat mil vegades com funcionen les diferents modalitats. Segurament no he posat l’atenció necessària, no crec que siga tan difícil. Però bé, la qüestió és que no en sé  massa, de pilota; però si que en sé d’emocions, i hui he pogut comprovar que la pilota i les emocions estan molt unides. He tingut el plaer de gaudir de la final on han competit pilotaris del nostre poble, que a més són amics i familiars meus: Pau, Pablo i Jesús. Tres figures de l’esport valencià que han aconseguit quedar primers de la comunitat valenciana en la Lliga de Caixa Popular.

Tot el matí ha sigut un joc d’emocions. Arribem al trinquet i el trobem ple de gent que no coneixem, però també d’altra que coneixem molt bé, tot i que estem tan lluny del nostre poble, i un sentiment de germanor ens envolta a tots. Lluny de casa i oblidant les diferències, que no són poques, entre uns i altres sellardos, tots ens unim per una mateixa causa: recolzar els tres joves que, nerviosos, estan ara calfant pegant pilotades contra la paret. Ells estan nerviosos, però no ho estem menys els que estem assentats, que comencem a veure apropar-se el moment en què es decidirà qui són els millors del País Valencià. Uns més nerviosos que altres (a Fermín ja no li queden ungles), confiem en els nostres jugadors, que sabem que, guanyen o perden, per a nosaltres ja són els millors, com es pot llegir a la pancarta que hem portat.

Arriba el moment: presentació d’ells i dels contrincants, que venen de Moncofa. Els que no els coneixíem, els observem de dalt a baix per veure, a simple vista, quines són les possibilitats del nostre equip. I a jutjar per la petitesa de dos dels contrincants, diríem que els tres “homes” ben plantats de Sella no ho tenen difícil. Però el que no sabem és que rere eixos cossets, petits però fornits, s’amaguen dos altres figures de la pilota que no els ho posaran del tot fàcil a Pablo, Jesús i Pau. Tots saluden a l’afició, que cada cop que presenten a un jugador del seu poble esclata en crits i, en el cas de Sella, fa sonar el tabal que Sergi ha tingut la bona idea d’embarcar cap Alcàsser.

Comença la partida, i des d’on seiem els animem, encara en una veu bastant baixa, perquè comencen amb bon peu. I ho fan, encara que també ho aconsegueixen els seus contrincants. A jutjar pels primers jocs, sembla que la partida no serà gens fàcil per als nostres benvolguts pilotaris, i la situació promet emoció. Cada cop que algun dels dos equips, Moncofa o Sella, fa quinze, tot el trinquet esclata en una mescla de crits d’ànim, xiulits, crits de felicitat, i alguna mala paraula com “em cague en Déu, va, que podeu!”. I encara que des de Sella hem anat molta gent, l’afició de l’equip contrincant és el doble que la nostra, i cada cop que Moncofa fa quinze el soroll duplica el nostre. Això, a alguns ens empetiteix i ens fa pensar en els pobres pilotaris de Sella, que es sentiran cohibits. A altres, els dona més força per xisclar més fort i donar-los tants ànims com siga possible. També, a la majoria, ens posa de mala llet. Com bé Fermín ha comentat amb cara dessoladora, anaven ‘tots contra un poblet’; però com bé Sergi li ha contestat, ‘no podran amb nosaltres’. Aleshores Sergi només ho suposava, perquè els marcadors encara no delataven res respecte al que deparava el final, però com bé ha suposat, no han pogut amb nosaltres. Des que Moncofa ha fet el segon joc ja no n’ha aconseguit fer cap més, mentre Sella avançava i avançava, davant una afició que s’alçava per aplaudir cada quinze, i ha deixat un marcador final de 60-25. Estava clar, una vegada més: sou els millors!

Després de fer l’últim joc ha començat el joc d’emocions més espectacular del matí: els tres jugadors, contents, s’han abraçat amb força i han cridat, mentre l’afició sellarda no deixava d’aplaudir, cridar-los i recordar-los, com tantes altres vegades, que són boníssims. Després d’açò, els dos Vidal petits han anat a abraçar a son pare, Fermín, a qui li deuen gran part de la victòria de hui, i els tres han esclatat el plor mentre es fonien en una abraçada col·lectiva: quina imatge més familiar i emotiva! Mentrestant, la resta felicitava Pau, i més tard també Pablo i Jesús. Abraçar-me a ells, i sentir al meu propi cos la suor que els ha costat ser campions, m’ha fet reflexionar sobre el gran esforç que duen a terme. Seguidament, una altra imatge realment commovedora ens ha fet soltar les llàgrimes a més de dos. I és que el petit Marc, que no entenia molt bé perquè molts ploraven si havíem guanyat, ha esclatat també el plor i s’ha abraçat a Jesús com un fill s’abraça a un pare, amb molt d’amor i alhora buscant protecció.

I com aquestes, moltes altres imatges, com la dels pares orgullosos, la dels avis plorosos, la dels amics contentíssims i la d’una afició altiva amb els caps ben alts i les palmes vermelles de tant aplaudir. I després de tot, una foto col·lectiva que immortalitza el moment i que quedarà, com tantes altres, per a la posteritat del poble i la pilota, pel record de tots aquells que s’impliquen dia rere dia perquè l’esport valencià es mantinga en peu i, sobretot, per commemorar de nou la victòria de tres fenòmens invencibles amb els que, estic ben segura, compartirem moltes finals més.

Enhorabona Jesús, Pau i Pablo, tot el poble de Sella està orgullós de vosaltres! Sou els millors!

Bylaia

25 d’abril, un dia que recordar

Toni Cucarella, 21 d’abril de 2009, L’accent.

300 anys sense full de ruta

«Sí, han passat tres segles d’ençà que ens posaren els grillons castellans i borbònics “por justo derecho de conquista”. Tres segles d’embotir-nos nacionalisme espanyol pels sets forats dels cos. Per tots els set. Compteu-los. Tres segles de dir-li “solidaridad” a allò que tothom sap que és vulgar extorsió i robatori. Tres segles d’obligar-nos a parlar “cristiano”. Tres segles d’ingomínia.

Però… tres segles de resistència?

Sí, hem resistit. D’aquella manera. No gaire col·lectivament. No pas com un sol poble que sap on té l’enemic i el combat i no se’n refia. Hem resistit a rogles, des de les trinxeres, en desbandada, amb múltiples i escampades excepcions que han confirmat la regla. La regla que diu que som un país sense política. Perquè la política és, al capdavall, la que dissenya els fulls de ruta. I què és per nosaltres un full de ruta sinó el trajecte planificat, conscient i conseqüent (sobretot conseqüent) cap a un horitzó de llibertat…

No hem tingut full de ruta ni consciència de poble sotmès que ha d’alliberar-se. Vull dir: en general i col·lectivament, cohesionadament, no hem tingut aqueixa consicència. Hem defugit, secularment, el conflicte. Aquest és el tret que millor ens defineix, dissortadament, com a catalans. Catalans del nord, del sud, de l’est i de l’oest: catalans pactistes. Pactar estatuts de pa sucat amb oli, pactar i estimar les banderes dels enemics, pactar la desmembració del català, pactar quants dels nostres diners ens tornaran els arrogants senyorets espanyols… Tot és susceptible de ser pactat. I no solament l’imaginari simbòlic, la llengua o la integritat del territori nacional, fins i tot es pot posar a pacte la pròpia supervivència, i assumir, definitivament, la derrota irreversible. Els espanyols ens tenen molt i molt ben apamats. Saben per quin clavill cal abocar el raig d’aigua perquè esdevinga badall, forat, avenc, abisme. Al contrari de nosaltres tenen perfectament dissenyat, de fa segles, el full de ruta que cal seguir per a diluir-nos en el no-res de les nacions. Poc se’n van ells del camí traçat. Saben, per exemple, que sempre defugim el conflicte. I ells en saben un fum, de moure conflictes. Els creen i els gestionen a la perfecció per al seu benefici. Davant els seus conflictes, els nostres polítics oficials i els seus intel·lectuals orgànics ofereixen de seguida el pacte. I el pacte imposa unes renúncies. Un cop aconseguit aquest pacte, els espanyols organitzen un altre conflicte, i tot seguit els nostres polítics oficials i seus intel·lectuals orgànics proposen un altre pacte i unes altres renúncies. Tot es renunciable. Així portem tres-cents anys: de pacte en pacte, de renúncia en renúncia, fins l’esvaïment irreparable.

Això hauria de canviar si volem tenir cap oportunitat. Caldria bandejar definitivament del nostre tarannà polític l’enganyifa del pactisme. No hem de pactar res amb els espanyols. Perquè, fet i fet, com ens advertia Joan Fuster, ara tan abominat per la mediocritat creixent, “pactar és perdre”. I la sort, a l’igual que la independència, cap buscar-la, cal arriscar-se a guanyar-la. Per a guanyar, cap apostar i jugar. Jugar a guanyar, és clar. O, com a mínim, jugar per a ficar la por al cos dels nostres enemics, sempre tan prepotents. De cap manera jugar a perdre. Jugar a perdre és acomodar-se a ser gestor d’autonomies espanyoles, i dir, com la rabosa deia al raïm aparentment tan alt, que la independència encara és verda i no paga la pena l’esforç d’intentar collir-la.

Aquest hauria de ser el missatge: el pactisme ha mort com a tret polític català. Ara fem política contra el nacionalisme espanyol supremacista i exterminacionista, contra els qui arranquen crostes catalanistes i tanquen televisions en català, contra els qui denominen solidaritat a l’extorsió, contra els corruptes que ofrenen “nuevas glorias a España”, contra els qui malmeten el nostre territori per a omplir-se impunement les butxaques, contra els qui ens volen espanyols “por justo derecho de conquista”, és a dir, contra els qui ens volen cornuts i pagant-los el beure.

Agranem per fi només cap a casa nostra. Planifiquem el nostre full de ruta. Encara que no siga un camí gens còmode, encara que tots els raïms ens semblen verds. El camí l’hem de fer nosaltres i de més verdes n’han madurat. Així doncs, el 25 d’abril a València amb l’esquerra que no oblida. Per la memòria. Per la dignitat. Per la llibertat dels Països Catalans.»

Hui, 25 d’abril de 2009, fa exactament 302 anys que l’exèrcit de Felip V es va fer amb la Corona d’Aragó, 302 anys des que, per mitjà dels decrets de Nova Planta, s’imposà al nostre país l’organització políticoadministrativa de Castella, arrebatant-nos molt més que una independència política: una llengua, una cultura i unes lleis que van haver de desaparéixer en favor de les castellanes. 302 anys després, havent passat per moltes i diferents situacions, encara és difícil de vegades parlar en la pròpia llengua sense ser menyspreat, enorgullir-se d’una cultura tan viva i plena com la resta sense que et facen sentir que és inferior, gaudir d’unes lleis que reconeguen i defensen la diversitat al País Valencià. 

En poder pujaré algunes fotos de la mani de l’any passat a Alacant que estan molt bé. Ho vam passar de luxe! Desgraciadament enguany l’estudi em prohibeix moure’m de casa el dia 9 de maig, que és quan es farà. Per als que aneu, que ho passeu molt bé! 

Bylaia

Les nostres arrels

Diumenge, 19 d’abril de 2009

   Plou, com fa mesos que ho fa. Quin hivern més llarg, Déu meu! Sembla que no s’acabarà mai. A més de la pluja, el fred, i el Puig Campana que s’ha despertat mig nevat. Amb sort, ara les cases són calentes, i qualsevol té bones estufes o fins i tot calefacció per evadir-se de l’exterior i viure calent, com si de la porta cap a fora hi haguera un altre món. Quin plaer, alçar-se del llit i trobar la casa calenta i els ferros que la recorren cremant! Quin plaer apropar-se al radiador i sentir l’escalfor que emana, i posar-li les mans a sobre fins que la calor socarra els dits! Quin plaer, veure la pluja des del balcó i poder imaginar-te el fred que farà al carrer mentre tu vagues en pijama per casa tranquil·lament! Tot un plaer, la veritat, però un plaer incomparable, per a mi, amb el goig de veure la llenya cremant-se a la llar de foc.

   Feia algun any que la llar restava apagada i bruta, sense usar. Aproximadament des que havíem posat la calefacció: el cable d’aquesta havia d’anar del terrat fins a la planta baixa, i quina millor manera de fer-lo recórrer tants metres que posar-lo per dins la xemeneia. Doncs així ho vam fer. L’única condició era, evidentment, no encendre el foc. “Bah, si el foc no ens farà falta! Total, ara tenim calefacció!”, pensàrem. Però han passat uns quants anys des que ens calfem per tubs i radiadors, i aquest hivern, fred i llarg, ens han vingut les ganes del foc tradicional, de la calentor que només escalfa si estàs ben a prop d’ella, de la llar que ens fa, per uns instants, compartir temps i espai, mentre ens apropem per sentir cruspir les rames i veure cremar la llenya. I sentir eixa olor…mm! Quina olor més característica i agradable que desprén la llenya cremada!

   Hui hem encés de nou el foc, doncs el dia ho demanava: pluja, fred, núvols grisos que no deixen veure el sol i, per a mi, la melancolia d’unes vacances que marxen i un trimestre que es presenta dur. L’únic inconvenient de la llar és que no et pots calfar si no estàs ben a prop. I a ma casa, que es ben estreta i alta, és un problema: només a la planta baixa es manté la calor. A la meua habitació no arriba, i per això he decidit traslladar-me un moment al pis de baix amb un llibre i una manta, seure al sillonet que hi ha vora el foc i llegir Conflicte Lingüístic Valencià, de Rafael Ninyoles, mentre em menge una coca de molletes que mon pare m’ha dut del forn, com cada diumenge, observe al gos que està inquiet per les noves sensacions que li provoca el foc, a les quals s’ha anat acostumant durant l’hivern, i sent la remor que mon pare fa a la cuina mentre prepara un bon arròs caldós. Entre capítol i capítol descanse, alce el cap, i escolte mon pare, que s’ha apropat al foc per escalfar-se un poc les mans i remenar-lo amb un pal de ferro que té al costat, que pel que m’explica li’l va fer un amic ferrer per construir amb el pal i una roda també de ferro un joc al qual ell jugava quan era petit i que poc a poc havia anat desapareixent de la nostra cultura.

   I igual que la llar, és veritat que les coses tradicionals i antigues de la nostra cultura van desapareixent poc a poc i sent substituïdes per altres: els jocs manuals o ben senzills com puga ser un pal i una roda de ferro s’esfumen en benefici d’altres més complexos com els videojocs; l’arròs caldós es menja cada vegada menys mentre que augmenta el consum de menjar ràpid o precuinat amb un contingut alimentari inferior, i sobretot amb un sabor incomparable amb el de l’arròs de casa; el mateix passa amb les coques fetes al forn de llenya, com la coca de molletes, que són substituïdes per pastissos industrials; la llar de foc perd valor i queda abandonada davant l’ús de maquinària més avançada que té millor solucions per al fred; etc. I així passa amb tot. Però no és la primera vegada que passa, durant tota la història de la humanitat s’han anant substituint uns objectes per altres, uns costums per altres, unes formes de vida per altres, etc. Així és la vida, i amb tot el que ens permet avançar tampoc estaria bé que ens quedarem estancats en l’edat de pedra per mantindre allò antic i propi de la cultura, però de vegades no ve mal recordar-ho i reviure-ho, sentir-se per un moment uns anys enrere i no oblidar mai les arrels de tot allò que tenim, fem, mengem, parlem, etc.

 

 

Bylaia

El joc de les mirades

   Hi ha mirades que maten, altres que agraden, mirades que et desfan com un bombó de xocolate al sol, mirades que transmeten complicitat, altres que inspiren desconfiança, vergonya, penediment, mirades que diuen “t’estime”, altres que diuen “t’odie”, i altres que diuen “ajuda’m”, mirades que miren sense veure res, mirades que penetren fins al fons de l’ànima, mirades que transmeten missatges sencers, mirades que no diuen res, mirades incomprensibles,etc. Hi ha tantes mirades…

   Jo sóc d’eixes persones que els agrada dir molt amb la mirada. Potser és perquè sóc vergonyosa i com em costa dir algunes coses a la cara, preferisc explicar-les amb la mirada. És difícil de vegades comunicar allò que vols amb les pupil·les, però si que pots aproximar al que rep la mirada al que vols que endevine als teus ulls.

   Utilitze les mirades per saludar la gent, alce el cap i alhora les celles mentre somric, normalment , en senyal de salutació. També utilitze les mirades quan estic a una conversa, per assabentar al que parla que pense com ell, si el mire amb sinceritat, o per transmetre-li que dubte de les seues paraules, si el mire amb els ulls ben oberts i les celles arrufades. També les utilitze per mirar als amics que estime, per fer-los veure que són una xiqueta enamorada de una petita part de cada amic, i que vull que ho sapien. També, per descomptat, en faig ús d’elles per mirar als que estime més que com amics. Eixes mirades són diferents, són eternament sinceres, molt càlides, directament al centre dels ulls, que foraden, que arriben fins a l’interior. Quan en rep alguna d’aquestes m’agrada tant…sent pessigolles a l’interior, i ràpidament m’entra la vergonya, que em fa amagar la mirada al terra o a la llunyania. Un altre ús de les mirades que utilitze amb freqüència és el de les mirades assassines, mirades que fan entendre que han hagut paraules que m’han fet mal, mirades que volen dir “silenci!”, que arriben a l’interior però no produeixen satisfacció, que transmeten dolor…

   A part d’aquestos, també en faig molts altres usos, perquè m’agrada molt parlar amb la mirada, però el que més m’agrada és el de la mirada de complicitat, aquella en què els teus ulls s’encreuen amb una persona, normalment un amic o amiga, i que fan entendre a ambdós participants del joc de mirades molt més del que amb les paraules es podrien dir. En qualsevol situació pots mirar a eixes persones tan còmplices dels teus sentiments, i sabran què és el que els vols dir: si necessites que t’abracen, si necessites que et deixen sola, si necessites que et traguen de l’incòmoda situació en què et trobes (gràcies Rafa), si simplement vols recordar-los que els estimes i que mai deixaràs que res trenque el llaç que vos fa sentir-vos tan units, si vols donar-los les gràcies per alguna cosa en concret, o simplement per existir, per estar a prop quan ho necessites i quan no, i per deixar-te ser la seua amiga, per seguir apreciant-te després de saber-ho tot sobre tu. Amb poques persones tinc el privilegi de creuar aquest tipus de mirades, però amb les que ho faig és perquè les aprecie tantíssim, que de tant en tant necessite mirar-les i que em tornen la mirada, foradar-les amb els ulls i sentir que els toque el cor, que encara els produeix un efecte important la meua pupil·la, saber que encara som amics de veritat.

   Moltes vegades m’han recomanat que hauria de tapar-me els ulls, perquè encara que calle hi ha mirades que descriuen massa bé el que pense, desvelen el meu interior i em deixen nueta, endevinen la veritat que m’agradaria amagar. Tu tens una gran facilitat per a deixar-me sense roba quan em mires. Hauré d’ensenyar a les mirades a no mirar-te com sempre t’han mirat, d’eixa manera tan dolça i franca, perquè no vull que et desvelen el meu interior. També hauré d’ensenyar-les a utilitzar un escut quan les teues mirades vagen directes als meus ulls, perquè no vull endevinar el que tu penses.

 

 

Bylaia

L’educació de Los Legionarios de Cristo

   Cada dia estic més segura que llegir aporta molt, sobretot molt sobre la realitat i la veritat, ens ajuda a afirmar que les coses són com ja sabíem o a descobrir coses noves. Hui m’ha passat una barreja d’això: he descobert una cosa nova que m’ha ajudat a reafirmar un fet que creia vertader. I és que llegint, me n’he assabentat d’una més de les bestieses de l’Església.

   El 1941 el mexicà Marcial Maciel va fundar Los Legionarios de Cristo, una ordre religiosa, i pocs anys després es va fer sacerdot. Actualment pertanyen a aquesta ordre 800 sacerdots i 2500 seminaristes, alguns dels quals han estat formats i “educats” per Maciel, si al que feia ell se li pot dir educació. No hi ha dubte que segurament els introduïa el valors de l’Església i els ensenyava a ser bons cristians, amb les variants pròpies de l’ordre. El que si que es dubta és una part més fosca d’aquesta educació, que no se sap ni es donaria com a matèria típica de Los Legionarios o és matèria comuna per a totes les ordres: abusos sexuals i pederàstia. I és que el bon catòlic Marcial Maciel, que va estar a punt de ser nomenat sant, mantenia relacions amb molts dels seminaristes, alguns d’ells menors d’edat.

   No massa anys després de la fundació de l’ordre, l’any 1956, ja es sabia alguna cosa sobre els actes del sacerdot, doncs es van fer algunes investigacions. Fins 1959 a Maciel se li va negar el càrrec de superior general i va ser expulsat de Roma, però no va tardar en tornar-hi. Anys després, el 1999, quan molts dels abusos van eixir a la llum per part d’algunes de les víctimes i tot i les evidències, tampoc en va fer res el cardenal Ratzinger, al·legant que ell i Maciel eren molt amics i que no es podia procesar a un amic tan proper al Papa. Aquesta complicitat que trenca les lleis és un error imperdonable a l’Església, i a aquells que ho van permetre (si es que hi havia alguna forma de evitar-ho). Sembla que els sacerdots i els “bons” catòlics estan per damunt de qualsevol norma social o veritat indubtable, com per exemple l’efectivitat dels anticonceptius.

Com la història de Marcial Maciel, estic ben segura que se n’amaguen sota clau moltíssimes més que no han eixit a la llum i que estan per sobre de tota moralitat i religió.

Quan he llegit l’article m’ha vingut al cap una pel·lícula que vaig veure fa poc, Los Hijos del Diablo, de Claude Timon Gaignaire, que es desenvolupa a un internat catòlic masculí a Irlanda sobre els anys 40. La història dels abusos i la tossuda costum de callar als que saben més del que l’Església vol saber es reflexa molt bé i acaba amb un final ben trist, trist sobretot pel fet de pensar tot el dolor que s’ha patit en nom de Déu.

 

Bylaia

Tranquila cosita, ya me voy…

   Puge a l’autobús, com quasi mai per a tornar cap a casa, i espere a que estiga ple per a poder sortir del recinte escolar. Quan s’ompli el conductor arranca, i allà anem. Espere que en menys de deu minut estiguem a la meua parada, perquè si no perdré el tren de les tres i huit. Costera avall, rotonda i cap a la dreta. Mentre l’autobús maniobra per girar, endevine la teua figura, com cada dia quan marxe en cotxe, caminant per la vorera dreta de la carretera. Cada vegada estàs més a prop, i puc veure clarament que ets tu. Tu sents la remor de l’autobús i et gires per veure si coneixes algú, o simplement per pura costum. D’un en un, vas recorrent tots els cabets que pots veure des d’on ets. Veus aquells que han assegut a la finestra dreta de l’autobús: uns que es conten com els ha anat el dia, altres que miren per la finestra melangiosos, dos jovenets enamorats que es fan petons, algú que et mira, altres que es llencen el tiquet del bus, … “Eh! Hi havia algú mirant-me!” Penses en eixe moment. I tornes a recórrer amb la mirada els seients que has deixat enrere fa un instant, i allà estic jo, mirant-te i movent la mà, esperant que em faces un senyal d’aprovació, un gest que em faça veure que m’has reconegut. Alces el cap i alhora les celles, i aleshores jo sé que m’has vist. I just en eixe moment la llunyania que ens separa ja no ens deixa veure’ns més. Tot açò ha passat en 20 segons. El viatge cap a l’avinguda Beniardà continua, i pel camí pense sobre tu.

   Fa anys que ens coneixem, molts anys, i la veritat és que ets un dels pocs companys que crec que conec prou bé. Tot i la distància que ens separa, ets del que sempre estan a prop quan ho necessites, dels que t’escolten, no només dels que et fan riure. I això s’agraeix. També pense que fa temps que no parlem, i que no sé com et van les coses últimament. A classe sempre estàs rient o dormint, fet que em fa pensar que ets feliç però estàs cansat, i que potser les classes t’avorreixen. Hauries de parar més atenció, que després passa el que passa!! Bé, de vegades estàs ben despert i establint llargues converses amb el teu company de la dreta, en les quals sols elevar el to de veu massa, molestant a la resta que intentem aprendre alguna cosa. Però he descobert que això té fàcil solució, no em cal ni parlar, i és que, com m’han dit mil vegades, “les mirades maten”. Amb una n’hi ha prou per silenciar-te una estona, perquè en passar mitja horeta oblidaràs la mirada i els crits de la meua companya de l’esquerra, que prefereix fer-te callar així, i continuaràs parlant.

   L’autobús para. Ja hem arribat. Mire el rellotge: les tres i tres minuts. Hauré de córrer prou si vull agafar el tren, que últimament va molt puntual. Amb la motxilla al coll comence a córrer mig ofegada, perquè es costera amunt, i finalment arribe a l’estació. “Tren con destino Alicante va a efectuar su salida por vía número 3. Tren con destino Alicante por vía número 3.” Corre Laieta, que tu pots! Un últim esforç, i arribe a temps per a pujar al tren i fins i tot per agafar un bon seient. Un minut després el tren marxa, i jo em perd a les meues cabòries mentre escolte música. Aquesta vegada no pense en tu, no. La música em fa pensar en una dimensió més llunyana, més complexa, més meua…la música em fa pensar massa…

Tranquila cosita, ya me voy,
quemado por dentro y lleno de espinas.
Me llevo colores que le robé al día
pa pintar mis noches que andan descolorías.

Sinkope.

Bylaia

T’estime, fill meu.

-Filla.
-Diga’m, pare.
-Alguna vegada t’he dit que t’estime?
-No, mai ho has fet.

    Aquesta conversa no és clàssica entre pares i fills,perquè si hi ha pocs pares que diguen als seus fills “t’estime”, encara n’existeixen menys que els pregunten si els ho han dit. I és que sembla que dir-se de pares a fills eixa paraula està prohibit. Estic segura que la majoria de vosaltres no els ho heu dit mai als vostres pares, i si ho heu fet ha sigut en contades vegades. Igualment, també estic segura que poques vegades ells us ho han dit a vosaltres, sobretot entre pare i fill de gènere masculí. Molts diuen que “això ja se sap, no cal dir-ho”. I si, es cert (o hauria de ser-ho) que tot pare/mare estima el seu fill/a però, per què costa tant recordar-li-ho de tant en tant?

   Des del meu punt de vista, hi ha diversos factors que afecten al fet de no sentir a menut paraules d’afecte entre membres d’una família.  El primer és la falta de comunicació que hi ha en algunes cases: pares i fills es parlen per dir-se “bon dia” i “bona nit”, i alguna vegada que altra per discutir sobre les males notes del nen o les males llengües que parlen de la nena. Segurament si hi haguera un grau superior de comunicació, els pares podrien comprendre millor els problemes dels seus fills, i no es resoldria tot amb quatre crits o dues hòsties. Però sembla que l’orgull del major per preguntar al fill què li passa o com li va tot, i la falta de confiança del menut per parlar amb el pare i explicar-li els seus problemes, exclouen la comprensió de l’àmbit familiar, i la falta d’aquesta deriva en violència.

    El segon factor és el que ja he dit abans, la falta de confiança. Ens eduquem de tal manera que no som capaços de veure que els nostres pares ho són per a tot, per a les coses bones i per a les dolentes (o almenys hauria de ser així), i som incapaços de preguntar com podem actuar davant una situació difícil o explicar que ens sentim malament per alguna cosa. A la majoria dels fills se’ls fa tot un món contar-li als pares les seues preocupacions, perquè no saben ni com han de fer-ho ni com reaccionaran quan ho facen. No confien en que hi haja una bona comprensió per part de l’adult. Tampoc, és clar, els pares conten els problemes als seus fills. No és necessari capficar als fills en els problemes dels adults, però potser confiar-los alguna preocupació o contar-los una història problemàtica del seu passat ajudaria a fomentar la confiança i a fer veure als fills que els seus progenitors també han sigut joves i també tenen problemes.

   Un altre factor que implica la falta d’afecte és el pensament masclista i retrògrada d’algunes persones, sobretot homes. Molts creuen que dir “t’estime” és de nenes, de dèbils, de sentimentals i romàntics purs, i per res del món li ho dirien al seu fill. Si home, fomentar l’actitud femenina i sensible en el meu fill en els temps que corren,  que de cada tres homes dos són maricons. Ni pensar-ho. Jo l’he d’ensenyar a ser un home com cal, amb els ous ben posats, les paraules nècies preparades a la punta de la llengua i els músculs ben forts per soltar una bona garrotada al primer que li toque la moral. On volem arribar?

   A part d’aquestes, segur que hi ha mil raons més per les quals hi ha una gran falta de demostració d’estima en les famílies. Potser molts penseu que és insignificant dir “et vull” a algú, i que també tu romans indiferent quan t’ho diuen. Jo pense que un “t’estime” sincer pronunciat al moment necessari de boca dels teus pares significa molt més del que ens imaginem. Gràcies a la vida, tinc la sort de comprovar-ho de tant en tant, i us anime a que ho comproveu vosaltres també.

Bylaia

La tieta

Mai m’havia interessat per la figura de la tieta. La familiaritat amb Catalunya m’ha fet sentir diverses vegades  eixa paraula, doncs per ací no és sent massa, però mai havia arribat a preguntar-me quin era en realitat el seu significat, quin tipus de dones es catalogaven exactament com a “tietes”. Supose que això va lligat a que la tieta de la meua família és “la tieta Pura”, que rep el nom en diminutiu amb relació a la seua mida: és xicoteta. Però fa pocs dies a classe d’història de l’art el professor va comentar la figura de la tieta, i va dir d’ella que era aquella dona que vivia amb el germà major tota la vida, absenta d’amors i amb una tristor interior. Ell adjudicava aquesta tristor al passat de la dona: de joveneta s’havia enamorat d’aquell que seria l’home de la seua vida, i s’havia passat els anys de la joventut brodant l’aixovar, fins que pocs mesos abans de la tan esperada boda el xicot fugia del poble o apareixia agafat del braç d’una altra. Aquesta dona, segons Juan Pedro, quedava viuda per sempre sense haver-se casat. Quan els pares morien o el germà major se n’anava de casa per formar una família, la encara jove tieta marxava amb ell i amb ell hi viva la resta de la seua vida, una vida sigil·losa que no alterava la vida familiar de la resta dels components de la casa. Segurament se’n podran establir mil variants d’aquesta definició de tieta, com la de la viuda de mala llet, però en resum és això.

La menció sense importància que el professor va fer, em va portar a pensar sobre el sentit que té “tieta”, i sobre el concepte equivocat que jo en tenia. Si penseu, segur que heu conegut alguna tieta a les vostres vides, encara que no siga la vostra tieta, i sobretot si viviu a un poble. Són persones curioses, que solen tenir una bona llibreta plena d’estalvis al banc i que malcrien els fills dels germans, és a dir, els nebots, que a menut són també els fillols. Solen ser callades i no remenen massa per on passen. Però a pesar del silenci d’estes dones (que des del meu punt de vista són majors, doncs la història de l’amor frustrat la situe a l’època de la joventut dels meus avis en què mantenir una relació no tenia ni de ben lluny el mateix sentit que ara) jo pense que amaguen moltes cròniques a la seua ment i al seu cor, històries frustrades que mai han contat a ningú, ni que mai ho faran. Pense que han viscut en silenci moltes coses que si sortiren a la llum serien interessants.

No sé, sempre he tingut la curiosa costum d’imaginar la vida dels demés i de crear personatges que engloben certes característiques de la gent, encara que pense que cadascú és un personatge particular. Potser això m’ha portat a qüestionar-me com haurà sigut la vida d’estes dones tan misterioses que s’amaguen rere la figura del seu germà cautelosament, però que estic ben segura que tenen molt que dir sobre la vida. 

Ací podeu trobar una cançó de Serrat que tracta sobre la tieta: http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM

Bylaia

Feia temps que no ens trobàvem…

Feia temps que no ens trobàvem, si més no, d’eixa manera. Les absurdes relacions sentimentals, que han acabat la majoria convertint-se en pols, realment mai ens havien arribat a tancar a un món individual llunyà de tota gran amistat i tot col·lectivisme, reduint-nos a la vida en parella. Hauria sigut trist als 16 anys. A pesar dels “amiguets” sempre havia hagut un petit fil que ens unia i ens feia estar en contacte, principalment perquè quasi totes ens vem diàriament. En part done les gràcies de l’existència d’una escola,un  institut o un coservatori que ens han fet trobar-nos i més tard, tot i les nosters diferències, han mantés viva la flama que teníem en comú. 

Somriures, mirades de complicitat que et fan veure que l’altra sap què vols i què penses, problemes, llàgrimes, tant de pena com d’alegria, festa, hores d’estudi, música, molta música, platja, hores de paraules i paraules infinites i repetitives que escoltes o murmures, moments difícils… però sobretot unió. Una unió enorme que ve d’anys enrere i que sé que durarà per sempre.

L’any que ve cadascuna començarà una vida diferent, o no, però el que si que es cert és que ja no ens trobarem cada matí al banc de l’institut mentre ens saludem amb un badall, ni ens veurem als corridors del conservatori carregades d’intruments mentre llancem un  bes al vol que esperem que l’altra capture i guarde al cor. L’any que ve comença el que molts cataloguen com la bona vida: la vida universitària. Amb sort, algunes anirem a viure juntes i podrem compartir fins i tot estos nous moments. Però la majoria ens separarem temporalment: músiques, psicopedagogues (o logopedes o gestores o polítiques [t’has d’aclarir que d’ací tres mesos decidixes]), ingenieres, arquitectes, metgesses, filòlogues, periodistes, etc. La veritat és que serà difícil fer una bona unió entre estudis tan diferents.

A pesar de tot això, sé que eixa coseta que tenim dins i que ens ha unit, a algunes des de ben ben petites, i a la resta des que hem tingut la sort de coneixer-nos, no ens deixarà separar-nos mai i ens farà passar tants o més bons moments com hem passat fins ara. HO SÉ!

Feia temps que no ens trobàvem, si més no, d’eixa manera tan grata i sincera, curta, però grata i sincera.

Vos vull.

Bylaia

Deixa’m

Les persones no són tan perilloses quan són dolentes com quan són estúpides. Sàndor Màrai

Que valentia la teua, quina gràcia tens per a fer-la sentir inferior. És increïble. Sempre tens les paraules necessàries per clavar-les on més li dol, per tocar-li l’ànima amb un fort cop de puny. Guardate-les, potser un dia les necessites. I no tornes a utilitzar-les els dies que et trobes sol per recordar-li a ella que és la culpable de tot el que et passa.

Aquesta vegada no ho aconseguiràs, et promet que no. Serà forta, i ensordirà les teues paraules que estan plenes d’odi i ràbia, i intentarà oblidar-les. Què t’ha fet mal? Ja ho sp,no cal que li ho recordes, però el seu egoisme, eixe que tu dius que té tan desenvolupat, li prohibieix fer-se mal a ella mateixa per acontentar-te a tu. I no cal que faces soroll cada vegada que passes al seu davant, no s’ha de moure per veure’t.

Inútil escriure’t açò? Segurament, però tant de bo t’arriben les paraules a través del vent.