Mai ho havia provat, ni una cosa ni l’altra, però promet que aquesta no serà la primera ni l’última vegada: psicoblog i busseig.
Arribes, seguint unes indicacions ben clares (“aparcas al lado de la valla, la saltas, i buscas un lugar por donde saltar al agua (la distancia es de 4 metros de altura)”), i aparques. Des de les altures ja pots ensumar l’olor salífera de la mar, i pots guaitar les persones que ocupen o abandonen la cala. Busques la zona per on t’hauràs de penjar dins d’uns minuts, i la trobes, ocupada per altres escaladors. Mentre els observes, veus com un d’ells cau a l’aigua des d’uns 3 metres, i t’entra el canguelo. Però bé, hui seràs valenta, perquè l’ocasió ho mereix. Per a qui no ho sàpiga, el psicobloc és un tipus d’escalada sense corda als penya-segats que donen a la mar, i a la Cala del Ti Ximo, a Benidorm, es pot practicar. Agafes els peus de gat, i avances poc a poc i amb cautela per tal de no trobar cap medusa, així com fugint dels peixos, fins on es troben les roques que t’esperen desitjoses de tindre’t a sobre. Mires amunt, i sospires. Anem allà.
–Tu primer, Vicente Luis!
Observes cada moviment, i tractes de quedar-te amb cada pas. Bé, no sembla molt difícil, encara que després te n’adonaràs que no val per a res comprovar la dificultat quan Vicente Luis escala, ell està a un altre nivell. I quan menys t’ho esperes: xof! A l’aigua! “Ara em toca a mi”. Mires mans, peus, i cap, per tal de no pegar-te ningun colp. Puges poc a poc, i avances cap a la dreta. Ups! Havies descuidat els genolls, i ja els portes xorrant sang. Força de braços, pressió amb els peus, contrau l’abdomen, el cul per a dins…xof!I a més tragallà que te crio. Ho intentes, una vegada i una altra, i perceps eixes noves sensacions que t’aporta el nou esport que hui has descobert. La veritat és que t’està costant Déu i ajuda, però t’agrada molt, i l’afany de superació és cada vegada major: vinga va, ara un passet més. Quan les feridetes ja són incomptables, l’aigua als peus de gat comença a pesar i la fam apreta, tornes cap a la costa.
Ara toca canviar de calçat, i posar-se les aletes. Amb la poca traça que et correspon, doncs és, aproximadament, la segona vegada que te les poses, fiques primer un peu i després l’altre, i seguidament et col·loques les ulleres de bussejar amb el tub corresponent, que ton pare t’ha recalcat que “va per fora de l’aigua, Laieta”. No saps segur si t’agradarà, la veritat és que li tens respecte a la mar, i els peixos mai t’han fet massa gràcia, però ho has de provar. I allà vas, torpe com tu soles, sentin-te més que mai un ànec, intentant caminar mar endins. Ara nades poc a poc, observant cada detall, cada moviment que sota tu es produeix, i la veritat és que t’agrada molt més del que t’imaginaves. Perds la por als peixos ara que els veus més a prop i més clarament, i fins t’atreveixes a aproximar-te a ells. Sentir, únicament, la remor que produeix la teua respiració bucal sota l’aigua, mesclada amb el murmuri d’aquesta; observar el fons marí com mai ho havies fet, i unir-te als bancs de peixos com si fores una d’ells; notar el refrec de la pell amb l’aigua, i de la pell amb la pell, que et fa sentir-te segura de que segueixes a aquest planeta i no has volat a una altra dimensió; actuar d’ecologista netejant l’hàbitat dels peixos; enfonsar-te fins tocar amb les mans la posidònia i sentir la pressió de l’aigua a les orelles; romandre tranquil·lament surant a l’aigua… Un cúmul de sensacions úniques, noves, i que desitges tornar a sentir prompte. El viatge marí t’ha apropat més a aquestes terres i els seus habitants, i estàs tan segura de tu mateixa i tan confiada en la mar, que acabes perseguint un peixet de colors cridaners que et fuig com fa unes hores li feies tu a ell.
Gràcies per aquest viatge per noves sensacions, i per l’oportunitat de gaudir de la perfecta combinació de la roca amb l’aigua. Tot pura natura!
