Tag Archive injustícies

Bylaia

27 de juny manifestació a Sella: salvem el territori

El proper dissabte 27 de juny es farà a Sella una manifestació per tal de fer sentir les veus del poble en contra del PP-1 Saleres.

Les raons d’aquesta manifestació són:

  • La desinformació del poble pel que respecta al pla.
  • La mala gestió de l’equip de govern
  • El fet que l’equip de govern es gaste en l’enderrocament de la casa del Cantó de Reis els 45.000 euros d’una subvenció destinada al desenvolupament del municipi.
  • L’incompliment de les obligacions per part de l’urbanitzador.
  • El perill de despreniment i escorrenties
  • La defensa del nostre paisatge, la nostra cultura i la nostra terra
  • Les despeses que està suposant i suposarà la urbanització als habitants de Sella
  • La necessitat de la participació ciutadana

A tots aquells que considereu aquestes raons de pes i creeu que el pla Saleres ha estat mal gestionat i no és necessari a Sella, us esperem el dissabte de matí.

Després de la manifestació farem una paella a la Font Major per a tots els manifestants, i si el temps ens acompanya, acabarem amb un bon banyet.

ANIMA’T, PARTICIPA, FES SENTIR LA TEUA VEU, PERQUÈ TU TAMBÉ ETS SELLA.

La sang que plora la terra ens ha esguitat els sentiments
les mans d’alguns van tacades d’avarícia i de diners
i és que un cop més la cultura s’ha enfonsat dins del ciment;
on les gavines ponen l’ou ja no creiexen les arrels
Bylaia

Just a temps

Seu rere la finestra. Escolta el soroll de la seua porta, i intenta no posar-te nerviós. Aixeca’t, i aproxima’t més a la finestra. En uns segons la podràs veure. Camina amb pas tranquil, com sempre, i porta eixos texans que tant t’agraden. Al coll, el penjoll d’or que li va regalar l’àvia, i al braç el braçalet que es va comprar fa uns anys a Eivissa. A les orelles ja no porta les teues arracades, ara les ha canviades per unes més llargues que, segons te n’has assabentat, són un detall de la seua millor amiga. Pots intuir, fins i tot, la seua respiració. Un poc a contratemps, conseqüència de l’operació que li van fer de petita. Però tan càlida com sempre, segur. Donaries el que fora per poder sentir de nou eixe aire a deshora que ix del seu nas; però ja no pots, has fet tard.

Corre, que marxa. Obri la porta quan estiga, aproximadament, a uns cinquanta metres de tu. No faces soroll, que no et senta. Segueix-la des de la llunyania, però tan a prop com pugues per no perdre-la de vista. On anirà? Penses en totes les opcions possibles. Vaja on vaja, la seguiràs, ho tens ben clar. I si segueix el camí que tu desitges, tot anirà bé. Quin cos que té! És únic. El desitges tant…Com t’agradaria tocar-lo amb les teues mans una vegada més; però ja no pots, has fet tard.

Afortunadament, segueix el camí que tu vols. A l’altra punta del carrer pel qual ara camineu tens el cotxe. El carrer és llarg. Si corres i agafes la drecera de baix podràs arribar abans que ella i esperar-la amb el cotxe a l’altra banda del Carrer Major. Corre tot el que pugues, per arribar, engegar el cotxe, i pujar uns quants metres fins arribar on és ella. Ho fas, i quan ella treu el cap amaneixes tu amb el teu vehicle i la música ben alta. Què oportú!

-On vas? Puja, que jo et porte.

I puja. I ja no tornarà a baixar. Li has robat la llibertat i el respecte una vegada més, però ara ja no els podrà recuperar. Només algun dia, si vos trobeu en el més enllà, li podràs demanar perdó, o bé la podràs tornar a tocar. Tu tries. Tens tot el temps del món, no faces tard.

Bylaia

25 d’abril, un dia que recordar

Toni Cucarella, 21 d’abril de 2009, L’accent.

300 anys sense full de ruta

«Sí, han passat tres segles d’ençà que ens posaren els grillons castellans i borbònics “por justo derecho de conquista”. Tres segles d’embotir-nos nacionalisme espanyol pels sets forats dels cos. Per tots els set. Compteu-los. Tres segles de dir-li “solidaridad” a allò que tothom sap que és vulgar extorsió i robatori. Tres segles d’obligar-nos a parlar “cristiano”. Tres segles d’ingomínia.

Però… tres segles de resistència?

Sí, hem resistit. D’aquella manera. No gaire col·lectivament. No pas com un sol poble que sap on té l’enemic i el combat i no se’n refia. Hem resistit a rogles, des de les trinxeres, en desbandada, amb múltiples i escampades excepcions que han confirmat la regla. La regla que diu que som un país sense política. Perquè la política és, al capdavall, la que dissenya els fulls de ruta. I què és per nosaltres un full de ruta sinó el trajecte planificat, conscient i conseqüent (sobretot conseqüent) cap a un horitzó de llibertat…

No hem tingut full de ruta ni consciència de poble sotmès que ha d’alliberar-se. Vull dir: en general i col·lectivament, cohesionadament, no hem tingut aqueixa consicència. Hem defugit, secularment, el conflicte. Aquest és el tret que millor ens defineix, dissortadament, com a catalans. Catalans del nord, del sud, de l’est i de l’oest: catalans pactistes. Pactar estatuts de pa sucat amb oli, pactar i estimar les banderes dels enemics, pactar la desmembració del català, pactar quants dels nostres diners ens tornaran els arrogants senyorets espanyols… Tot és susceptible de ser pactat. I no solament l’imaginari simbòlic, la llengua o la integritat del territori nacional, fins i tot es pot posar a pacte la pròpia supervivència, i assumir, definitivament, la derrota irreversible. Els espanyols ens tenen molt i molt ben apamats. Saben per quin clavill cal abocar el raig d’aigua perquè esdevinga badall, forat, avenc, abisme. Al contrari de nosaltres tenen perfectament dissenyat, de fa segles, el full de ruta que cal seguir per a diluir-nos en el no-res de les nacions. Poc se’n van ells del camí traçat. Saben, per exemple, que sempre defugim el conflicte. I ells en saben un fum, de moure conflictes. Els creen i els gestionen a la perfecció per al seu benefici. Davant els seus conflictes, els nostres polítics oficials i els seus intel·lectuals orgànics ofereixen de seguida el pacte. I el pacte imposa unes renúncies. Un cop aconseguit aquest pacte, els espanyols organitzen un altre conflicte, i tot seguit els nostres polítics oficials i seus intel·lectuals orgànics proposen un altre pacte i unes altres renúncies. Tot es renunciable. Així portem tres-cents anys: de pacte en pacte, de renúncia en renúncia, fins l’esvaïment irreparable.

Això hauria de canviar si volem tenir cap oportunitat. Caldria bandejar definitivament del nostre tarannà polític l’enganyifa del pactisme. No hem de pactar res amb els espanyols. Perquè, fet i fet, com ens advertia Joan Fuster, ara tan abominat per la mediocritat creixent, “pactar és perdre”. I la sort, a l’igual que la independència, cap buscar-la, cal arriscar-se a guanyar-la. Per a guanyar, cap apostar i jugar. Jugar a guanyar, és clar. O, com a mínim, jugar per a ficar la por al cos dels nostres enemics, sempre tan prepotents. De cap manera jugar a perdre. Jugar a perdre és acomodar-se a ser gestor d’autonomies espanyoles, i dir, com la rabosa deia al raïm aparentment tan alt, que la independència encara és verda i no paga la pena l’esforç d’intentar collir-la.

Aquest hauria de ser el missatge: el pactisme ha mort com a tret polític català. Ara fem política contra el nacionalisme espanyol supremacista i exterminacionista, contra els qui arranquen crostes catalanistes i tanquen televisions en català, contra els qui denominen solidaritat a l’extorsió, contra els corruptes que ofrenen “nuevas glorias a España”, contra els qui malmeten el nostre territori per a omplir-se impunement les butxaques, contra els qui ens volen espanyols “por justo derecho de conquista”, és a dir, contra els qui ens volen cornuts i pagant-los el beure.

Agranem per fi només cap a casa nostra. Planifiquem el nostre full de ruta. Encara que no siga un camí gens còmode, encara que tots els raïms ens semblen verds. El camí l’hem de fer nosaltres i de més verdes n’han madurat. Així doncs, el 25 d’abril a València amb l’esquerra que no oblida. Per la memòria. Per la dignitat. Per la llibertat dels Països Catalans.»

Hui, 25 d’abril de 2009, fa exactament 302 anys que l’exèrcit de Felip V es va fer amb la Corona d’Aragó, 302 anys des que, per mitjà dels decrets de Nova Planta, s’imposà al nostre país l’organització políticoadministrativa de Castella, arrebatant-nos molt més que una independència política: una llengua, una cultura i unes lleis que van haver de desaparéixer en favor de les castellanes. 302 anys després, havent passat per moltes i diferents situacions, encara és difícil de vegades parlar en la pròpia llengua sense ser menyspreat, enorgullir-se d’una cultura tan viva i plena com la resta sense que et facen sentir que és inferior, gaudir d’unes lleis que reconeguen i defensen la diversitat al País Valencià. 

En poder pujaré algunes fotos de la mani de l’any passat a Alacant que estan molt bé. Ho vam passar de luxe! Desgraciadament enguany l’estudi em prohibeix moure’m de casa el dia 9 de maig, que és quan es farà. Per als que aneu, que ho passeu molt bé! 

Bylaia

L’educació de Los Legionarios de Cristo

   Cada dia estic més segura que llegir aporta molt, sobretot molt sobre la realitat i la veritat, ens ajuda a afirmar que les coses són com ja sabíem o a descobrir coses noves. Hui m’ha passat una barreja d’això: he descobert una cosa nova que m’ha ajudat a reafirmar un fet que creia vertader. I és que llegint, me n’he assabentat d’una més de les bestieses de l’Església.

   El 1941 el mexicà Marcial Maciel va fundar Los Legionarios de Cristo, una ordre religiosa, i pocs anys després es va fer sacerdot. Actualment pertanyen a aquesta ordre 800 sacerdots i 2500 seminaristes, alguns dels quals han estat formats i “educats” per Maciel, si al que feia ell se li pot dir educació. No hi ha dubte que segurament els introduïa el valors de l’Església i els ensenyava a ser bons cristians, amb les variants pròpies de l’ordre. El que si que es dubta és una part més fosca d’aquesta educació, que no se sap ni es donaria com a matèria típica de Los Legionarios o és matèria comuna per a totes les ordres: abusos sexuals i pederàstia. I és que el bon catòlic Marcial Maciel, que va estar a punt de ser nomenat sant, mantenia relacions amb molts dels seminaristes, alguns d’ells menors d’edat.

   No massa anys després de la fundació de l’ordre, l’any 1956, ja es sabia alguna cosa sobre els actes del sacerdot, doncs es van fer algunes investigacions. Fins 1959 a Maciel se li va negar el càrrec de superior general i va ser expulsat de Roma, però no va tardar en tornar-hi. Anys després, el 1999, quan molts dels abusos van eixir a la llum per part d’algunes de les víctimes i tot i les evidències, tampoc en va fer res el cardenal Ratzinger, al·legant que ell i Maciel eren molt amics i que no es podia procesar a un amic tan proper al Papa. Aquesta complicitat que trenca les lleis és un error imperdonable a l’Església, i a aquells que ho van permetre (si es que hi havia alguna forma de evitar-ho). Sembla que els sacerdots i els “bons” catòlics estan per damunt de qualsevol norma social o veritat indubtable, com per exemple l’efectivitat dels anticonceptius.

Com la història de Marcial Maciel, estic ben segura que se n’amaguen sota clau moltíssimes més que no han eixit a la llum i que estan per sobre de tota moralitat i religió.

Quan he llegit l’article m’ha vingut al cap una pel·lícula que vaig veure fa poc, Los Hijos del Diablo, de Claude Timon Gaignaire, que es desenvolupa a un internat catòlic masculí a Irlanda sobre els anys 40. La història dels abusos i la tossuda costum de callar als que saben més del que l’Església vol saber es reflexa molt bé i acaba amb un final ben trist, trist sobretot pel fet de pensar tot el dolor que s’ha patit en nom de Déu.

 

Bylaia

Deixa’m

Les persones no són tan perilloses quan són dolentes com quan són estúpides. Sàndor Màrai

Que valentia la teua, quina gràcia tens per a fer-la sentir inferior. És increïble. Sempre tens les paraules necessàries per clavar-les on més li dol, per tocar-li l’ànima amb un fort cop de puny. Guardate-les, potser un dia les necessites. I no tornes a utilitzar-les els dies que et trobes sol per recordar-li a ella que és la culpable de tot el que et passa.

Aquesta vegada no ho aconseguiràs, et promet que no. Serà forta, i ensordirà les teues paraules que estan plenes d’odi i ràbia, i intentarà oblidar-les. Què t’ha fet mal? Ja ho sp,no cal que li ho recordes, però el seu egoisme, eixe que tu dius que té tan desenvolupat, li prohibieix fer-se mal a ella mateixa per acontentar-te a tu. I no cal que faces soroll cada vegada que passes al seu davant, no s’ha de moure per veure’t.

Inútil escriure’t açò? Segurament, però tant de bo t’arriben les paraules a través del vent.

Bylaia

Seguiu-lo

   Mou masses de gent allà on va, i fins i tot quan està ben quiet al seu estat particular. Va d’ací cap allà parlant i aconsellant, dient què és el que s’ha de fer, quines coses són correctes i quines altres s’han d’eliminar de la societat actual, com si d’un déu es tractara. En definitiva, si més no, és la representació del cristià a la Terra.

    Es tracta del Papa, màxima autoritat religiosa del cristianisme. Aquell que predica arreu del món i ens diu com hem de viure. Aquell que expressa la voluntat de Déu al nostre planeta, explicant a la humanitat quins són els desitjos del Nostre Senyor. Bé, del vostre, perquè jo no en tinc cap, de senyor. Si sumem totes les aportacions que cada Papa ha fet al món podem escriure un llibre sobre la vida i la cultura cristiana, sobre allò que els fidels han de fer a la Terra per guanyar-se el cel, per evitar anar a parar a l’infern i poder viure, després de mort, ben tranquil. Un poc contradictori, això de viure després de mort, però així ho diu al Testament. Entre tantes aportacions culturals estan algunes com aquella de estimar al company, al costat d’una altra com la de cremar o burlar aquells que no pensen com tu. Interessant contradicció.

   L’última gran aportació sensata ha sigut la que fa uns dies va fer En Benedicte XVI a Camerun: l’ús dels preservatius no només no ajuda a evitar la transmissió de la sida, sinó que l’augmenta. Intel·ligent afirmació, sobretot a oïdes d’aquells països necessitats de mitjans de prevenció que eviten desgràcies com és la transmissió de la sida. Sumat a tot això i seguint amb la línia de la sexualitat, també ha reafirmat el Papa fa poc que l’Església continua mantenint la seua postura en contra de l’avortament, i aquesta ha patrocinat diverses campanyes publicitàries en què es fa veure que avortar és matar i s’apel·la fortament als sentiments de la gent, incrementant la sensació de culpabilitat de les suposades assassines: dones que interrompen el procés de l’embaràs. Com que vivim a una democràcia i totes les opinions són respectables, s’accepta la versió eclesiàstica i a més s’utilitza per a fer política: dreta i esquerra posen els seus punts de vista sobre la taula i breguen per decidir quin és el correcte.

   Ara, l’única cosa que queda és que aquells que recolzen l’Església i segueixen el Papa allà on va, complisquen les obligacions del Seu Senyor, totes i cada una tal i com ell les mana, o més bé com el cap del Vaticà les expressa a la Terra. Entre altres tantes coses, que mantinguen relacions sexuals sense mitjans de prevenció i que no avorten per res del món. Potser d’ací uns anys ens trobem a un món superpoblat, o tal vegada no, doncs els morts de la sida podran contrarestar els naixements indesitjats.

Bylaia

La mare

Per totes aquelles dones que segur tindrien molt que dir, però un dia van silenciar les seues veus.  

Com cada any, arribava el dia en que feia X anys que havia passat. Enguany en feia 6. Tu feies per oblidar-ho, intentaves que eixe dia passara com un més de la teua vida, perquè teòricament allò no havia passat. Quan encara quedava un mes per la cita amb la por, el remordiment i el penediment, tu ja et preparaves per a l’ocasió. En realitat no volies, només desitjaves faltar a aquella cita, oblidar-la, i en això es basaven tots els teus esforços durant el mes anterior, en fer altres coses que borraren la quedada del cap. Però allò només feia que ho recordares més: intentar oblidar és recordar. Moltes vegades no ens n’adonem que l’oblit arriba sol, que no es pot forçar, perquè pensar en l’oblit d’una cosa significa recordar-la. El teu afany és en va.
   Tot i els esforços, arribava i el dia i acudies a la cita,ben puntual, com un nen cregut. Enguany era especial. T’havies alçat, i ho havies recordat, perfectament. Havies saludat la teua filla, la cosa que més volies al món i a l’única de li devies la vida, i havies marxat a prendre cafè alhora que, melangiós, llegies el periòdic. Com cada any, per aquell dia, enguany era el dia de la dona, el 8 de març, i periòdics i revistes s’omplien d’articles reivindicant llibertats i drets per a les dones, exposant la gran feina revolucionària d’aquestes al llarg del temps, contant històries cruels que elles havien viscut. T’agradava llegir tot allò, et provocava una síntesi de fàstic i rebuig gratificant. Després d’un matí incòmode i lúgubre anecdòticament amb un sol brillant, havies marxat a casa. Havies fet el dinar i havies cridat la teua filla. Ella va aparéixer amb el millor dels seus somriures, com sempre ho havia fet, i va seure a taula. Mentre dinàveu ella t’havia parlat dels estudis, de com li agradava la carrera que estava fent, de com en sabia la mare quan li aconsellava que estudiara allò. El simple so del pronunciament del seu nom t’intimidava: la mare… Et descol·locava sentir parlar d’ella, et desconcentrava i et posava nerviós, un nerviós que no es podia ocultar a la vista de la resta. Afortunadament eren poques les vegades que et parlaven d’ella, però quan ho feien reaccionaves d’una manera distinta, treies un “JO” que no era el teu, un interior incomprensible. Aquell dia li havies dit a la teua estimada filla que si, que la mare en sabia molt, d’estudis, però que on era ara la mare, que si era ella la que li estava pagant una carrera, que si era sa mare la que l’escoltava cada nit, que si l’havia cuidada sa mare durant tots estos anys, i que et semblava una falta de respecte que la nomenara i l’alabara en la teua presència, mentre pegaves mil i un cops a la taula. La teua nena, pàl·lida, fora de lloc, sense entendre què passava allà, va amagar la mirada dirigint-la al plat d’arròs, i després d’un silenci trencador i molt incòmode, es va alçar d’una revolada i et va cridar a tota veu que estava ben segura que la mare havia marxat per raons de pes, que si és que encara era viva sabia que algun dia tornaria i ho explicaria tot, perquè la mare els estimava molt i no els haguera abandonat sense raons. Envermellida i enfurismada, d’una revolada t’havia dit ademés que on estaves tu els anys que la mare si que hi era, que quantes nits havies arribat a casa sobri, i que si alguna vegada li havies aconsellat sobre què podia estudiar. Això si que era una falta de respecte, t’havia dit.Ella se n’havia anat corrent a l’habitació i havia fet tremolar la casa d’una portada, i tu havies callat. Havies callat i no havies sabut dir res. I diuen que qui calla, atorga.    
   Minuts després havies marxat al camp, i mentre llauraves la terra les llàgrimes rodolaven cara avall, fins tocar-te el coll i fer-te retòrcer de fred. Perquè les llàgrimes venien del teu interior, i aquest estava ple de gelor, de mentida, de falsedat, de repugnància, de masclisme,de vertader fàstic, d’alcohol, de violència, de por… La teua filla t’havia tocat amb el polze la ferida més gran que duies al cor. I és que enguany feia 6 anys que després d’una nit d’alcohol i sexe forçat i imprudent l’havies matada, a la mare.
Bylaia

Carnestoltes invisibles

És curiós.

 Anit, amb una setmana de retràs respecte a la resta de pobles, a Sella vam celebrar carnestoltes. Feia temps que “Va de Bo” havíem decidit disfressar-nos de “majorets”. La idea estava, faltava la disfressa. Com som artesanes totals i ens agrada això de lluir coses que nosaltres mateixes hem fet, mai la comprem, sempre agafem arraps de tela d’ací i d’allà i confeccionem una bona disfressa  (cal dir que l’últim any vam guanyar el primer premi de carnestoltes i de les disfresses de festes).

Aquest any havíem de cosir una falda, feina que naturalment, tan artesanes com som, no fem nosaltres: mares i àvies se n’encarreguen. A algunes, com no tenim àvies al poble ni mares amb màquina de cosir, ens toca endorsar-li la feina a la mare d’alguna amiga (gràcies Dolores). A més calia fer un bon barret. A causa de la bona intuïció que tenim algunes per a la mesura i els diferents tamanys cranials de cadascuna, més d’una va eixir al carrer amb un barret que no li tapava ni la coronilla. Però bé, és carnestoltes! Per fer una bona disfressa, vam pensar que quedaria bé cosir-nos uns botons a la camisa. El poc temps que tenim últimament (conseqüència dels estudis, com tot) va fer que això de cosir ho deixarem per a última hora.

Ahir, a les 10, amb la meitat dels complements per acabar, vam sopar i ens vam decidir a cosir. Cosir?? Qui sap cosir?? Pobretes d’aquelles que sabien, perquè els va tocar brodar botons a tort i a dret. Altres, més valentes, ho van intentar sense estar massa segures de que el resultat seria bo. I la veritat és que no ho va ser massa, però ens va treure uns bons somriures a totes.

A la 1 de la matinada, després de posar les últimes grapes, eixíem al carrer. La 1, déu meu!! I les que demà tenim que estudiar, què? Vam anar al “Far West” (ball de Sella, per aquells que ho desconeixen) i allò estava atapeït de gent: no cabíem!! Mai ho havia vist així, era increïble: punks per ací, extraterrestres per allà, supermans, i fins i tot un goku!! Acotant el cap per evitar la vergonya que provoca anar disfressat i més encara amb eixa faldeta de majoret, vam anar fent lloc fins aconseguir-ne un on poder posar els peus i pegar-nos quatre bailoteos dels nostres.

Bé. I què és el curiós? Doncs que una hora més tard, després de punxades d’agulla, presses, cubates ràpids, mal de peu per les sabates de dos números inferiors al que tocava i mil i un imprevistos més, me’n vaig anar a casa. Mentre me n’anava em preguntava com era possible allò: dedicar hores i hores a fer una disfressa per lluir-la una simple hora! I és que en tot passa igual: dediquem el temps a fer coses que acabaran sent insignificants.

Bylaia

Somnis

Ningú t’havia dit que seria fàcil, però tu ho vas suposar…vas suposar que només havies de tancar els ulls i deixar-te dur, permetre que les emocions i els sentiments et guiaren,i volar i volar fins arribar a l’infinit i aconseguir tocar el cel amb els teus dits… Vas imaginar que el cor t’aniria a mil per hora cada dia, que estaries contenta notant cada sentiment a flor de pell, que cada època de l’any seria per a tu primavera i que el sol ixiria fins i tot els dies més foscos per fer-te feliç. Que cada bufit del vent s’enduria amb ell els records de temps passats i la pluja, escassa al teu gloriós món, esborraria els pijors moments. Vas creure que les llàgrimes que banyarien la teua cara serien sempre d’alegria, i que desitjaries dia rere dia abraçar el món i agrair-li haver-te fet viure en una realitat tan tendra i càlida.
Però va resultar que no, que estaves ben equivocada. Que cada vegada que tancaves els ulls desitjaves que quan els tornares a obrir aparegueres en un altre món, que les emocions i els sentiments només et portaven a fer actes incorrectes i inexplicables que abaven fente mal. Que cada època de l’any era com un hivern trist i fosc, fred i pesarós que es feia inacabable, que quan pensaves que anava a donar pas a la verda,dolça i acollidora primavera dels teus somnis, aquesta passava volant per davant dels teus nassos en un minut, i de nou tornaven els núvols i la foscor. Al contrari del que havies imaginat, el vent només s’enduia lo bo, i amb la pluja caien milers i milers d’obstacles que et feien més difícil l’existència. Cada llàgrima que va caure rodolant galta avall feia veure la falta d’alegria de la teua ànima, i els ulls, plorosos, no podien ni amb el pes de les teues pròpies parpelles. I tu, esgotada i avorrida, només vas desitjar cridar als quatre vents amb molta força…cridar per deshofegar-te, per dir-li al món que allò era un injustícia, per treure’t de damunt tot el t’escanyava. Però et vas estrangular amb els teus propis crits, i et vas quedar sense veu, I ja mai més vas poder cridar, ni emocionar, ni riure, ni tampoc plorar. Ja mai més vas poder sentir, perquè aquell sentiment que amb tanta ànsia havies desitjat havia acabat amb tots els altres.
I vas saber que ja mai podries tornar-te a enamorar.
Bylaia

Un altre fet repugnant

violencia8bq1.gifNo sóc creient, però el dijous em va passar algo que em va fer pensar que existeix un ser superior que tot ho veu, i que ens castiga quan diem alguna cosa que a ell/a no li sembla bé.

I és que hores després d’escriure l’article anterior a aquest (“odi”:s’ha de llegir per entendre quest), mentre caminava tranquila amb dos companys pel Parc de l’Aigüera de Benidorm, ens vam creuar amb una filera de xavals que caminaven amb el pas fixe i no tenien cap intenció d’apartar-se per a que nosaltres poguerem passar. Vaig reconéixer a un d’ells, i aleshores vaig saber que eren els joves (no passaria ningú dels 20 anys) d'”España 2000″, un grup ultrafeixista de Benidorm. Un d’ells, que anava en bici,es va apropar a nosaltres amb la bici ben empinada i li va pegar un cop a l’esquena a un company, mentre li deia: –qué, te gusta o qué? Jo, la veritat, em vaig acollonar. Però per sort no va passar res més, es van quedar rient-se de nosaltres mentre seguiem caminant parc avall. Simplement una lleu falta de respecte.

Com que feia unes hores havia estat escrivint en contra dels feixistes, racistes i xenòfobs, semblava com si hagueren llegit el meu article i estigueren tornant-me la jugada. Però sé que eixe fet és impossible; per una banda perquè l’article estava escrit, però no publicat; per una altra banda perquè, no sé si per sort o per desgràcia, sé que eixos xavals no lligen ni un sol article, ells només es dediquen a molestar i incordiar a la resta de la gent.

Em va semblar de nou al·lucinant no poder ni caminar tranquil pels parcs de Benidorm.