Sent el teu alè rere la meua orella, i la càlida olor que emana de la teua boca arriba fins a mi. M’aprope més a tu, dissimuladament, per percebre-la millor. No és agradable, l’olor, no és semblant a la de les roses ni a la dels xiclets de maduixa que menge a menut. Però és singular, i és teva. M’importa ben poc si fa bona o mala olor, perquè és la teva olor. De repent pares de parlar, i la percepció olfativa cessa. És aleshores quan, a poc a poc, torne a la realitat. Durant els instants que parlaves havia estat a un altre món. Em penetrava l’aire que arribava de la teua boca fins a l’interior, i em cobdiciava en ell, per no deixar de sentir-lo ni un instant. Sentir l’olor que brolla del teu cos, percebre els efluvis que exhales… Mai he pogut fer-ho, i sé que per diverses raons tampoc mai arribaré a sentir el teu alè dins de mi, però m’agrada perdre’m en la immensitat mentre imagine que la teua respiració penetra la meua, que els nostres aires es fonen i segueixen el mateix temps, un allegro moderato que mentre avança va accelerant, com el pols dels nostres cors.
Bylaia
Pensaments d’una alumna desesperada
Compte enrere, ara si.
Moltes coses que dir, i poc temps per escriure. Que rabia!!
3 dies i 8 assignatures que estudiar… agobio total, agobio impressionant…
Biblioteca = ma casa
Castellà, Història, Valencià, Hª del Art, Anglés, Llatí, Grec, Filosofia… em se l’horari del simulacre de selectivitat
De que serveix l’horari sense el contigut de cada examen?
Necessite més hores de les que queden!!!!!
I vull bons resultats. NECESSITE bons resultats.
I què fas ací? Calla ja, i a estudiar. Ves-hi.
Bylaia
I una vegada més, els sentits han vençut la raó.
<< Tengo que recurrir a mi poca inteligencia,
me está quitando las ganas de andar por mi senda de hierba,
que la cubre con piedras…>>
Bylaia
Un dissabte de matí
Són les 8:45 del matí d’un dissabte qualsevol.
-Pepicaaa al teléfono!!
-Què dius??
-Que al teléfono, la xiqueta está al teléfono, posa’t!!
-Què dius, Pasqual??No sent el que dius!!
Els habituals crits dels meus veïns em desperten de bon matí, i la mala llet m’envaeix. “Serà possible? Que alguns volem dormir!!”, pense.
-Xsssssssssssssst!!!!! -cride amb recoxineo
-Pepica estic dien-te que agafes el teléfono
-Ai Pasqual que no et sentia. Si estic sorda no és la meua culpa!!
“No, si no callaran… I ara damunt es posaran a discutir qui està més sord dels dos, i qui té la raó. I mentre tant, pense jo, la xiqueta seguirà al teléfono.”
No vull mirar quina hora és. Anit vaig posar el despertador a les 9, i m’agradaria pensar que encara són les 7 i que quan callen podré adormir-me novament i despertar -me després més descansada i tranquil·la, i no amb aquest mal humor.
-Pi pi pi pi pi pi pi pi pi pi! -“noo!ja són les 9!!”
Després de varies repeticions de l’alarma, decidisc alçar-me del llit. La idea de la proximitat del simulacre de selectivitat no em deixa la consciència tranquil·la, i d’un bot m’alce i mire amb un ullada el desastre d’habitació que tinc. El meu excessiu perfeccionisme pel que fa a l’ordre m’augmenta la mala llet que Pepica i Pasqual m’han proporcionat fa uns minuts, i intente amuntonar les coses cap ací i cap allà, sabent que en poques hores tot tornarà a estar igual. Però bé, hui no hi ha temps per ordenar res, la prioritat és estudiar i estudiar.
M’aprope al balcó i obric els portons, i per acabar d’arreglar el fabulós despertar, el cel està totalment nuvolat i els carrers ben mullats i plens de tolls. La veritat és que ja m’he acostumat a estos dies, fa mesos que és difícil veure el sol un dissabte.
Baixe a la cuina, em faig el got de llet amb colacao i galetes príncipe, i mentre desdejune comença a ploure. El gos està trist, sembla que els dies de pluja l’afecten. Però ja fa temps que vam esbrinar que la pena del gos té fàcil solució: amb un quart de galeta tot se li’n passa. Content, agafa el trosset que li done, i se’n va corrent al seu “llit” per assegurar-se que la galeta ja és seua i ningú li la llevarà. És tan petita que abans d’arribar al llit ja se l’ha jalada, però té eixa curiosa costum de protegir el que li donen.
Acabe d’esmorzar, acarície el gos, m’asee i m’asente a la taula de l’escriptori. Ara si que si, toca estudiar. Mentre prepare els llibres pense en lo callaets que estan ara els meus veïns: ja podien haver estat tan tranquils també a les 9 del matí!!
Ara porte ja una bona estona amb el llibre d’història entre mans, i m’he cansat. A més l’oculista (que em va detectar una vista perfecta) em va dir la setmana passada que per no cansar la vista, he de parar de llegir cada hora. Li faré cas, encara que últimament tot el que faig es basa en escriure o llegir unes coses o altres. Ja ho veus, pare de llegir història i comence a escriure al blog. Per descansar-la un poc de veritat, la vista, mire per la finestra per veure com va la pluja. Ha apretat, i plou més fort. Mire els bancals d’enfront, l’escola, un costat del carrer, l’altre, i entre mirada i mirada, apareixien a la meua vista Marta i Quimet, el gos, absolutament xopats de dalt a baix. No puc evitar un cruel somriure, doncs Quimet mullat té una pinta de rateta…pobre gos!! I pobra Marta, que segur que agafa un bon constipat d’eixos que em visiten a mi freqüentment.
Bylaia
Te has cansado, ya lo sé…
«Te has cansado, ya lo sé.
de leyes y prohibiciones;
la manía racional de poner limitaciones
Pero ya no aguantas más que te ordenen con desorden;
el rebaño ya va a entrar, bájense los pantalones,
¡bájense, bájense!
Da otro paso no debes parar,
rompe los cristales si quieres entrar.
Grita al aire aunque no quiera oír
y escribe el principio donde pone fin.»
Bylaia
La plenitud de la lectura
Absorbida per les lectures de l’institut, feia mesos que no tenia temps per llegir per gust, per simple plaer. Normalment intentem aplicar aquest goig a tots els llibres, encara que siguen obligats, per fer-los més amens i agradables i gaudir de les obligacions escolars. Desgraciadament no sempre és possible. De vegades ens toca llegir alguna història que no ens motiva gens i ens fa passar estones avorrides, encara que ens esforcem molt perquè no siga així. A més, quan ja has descobert que el llibre no t’agrada gens o que simplement romans indiferent davant les paraules que et saluden amb poca gana des de les seues pàgines, encara costa més posar-s’hi, i la lectura resulta eterna i horrible.
Bé, això és el que m’està passant a mi amb l’Eneida, un llibre de Virgilio, un poeta llatí que va escriure moltes obres de les quals aquesta és la més coneguda. Sortosament la traducció no és en vers (si ho fóra ja hagués donat per impossible poder acabar de llegir-lo),sinó en prosa. Però està resultant-me inacabable i extremadament pesat, i això que encara em queda la meitat.
Cansada de llegir el fotut llibre, avorrida en casa a causa d’un altre constipat que ha vingut a fer-me la visita i amb la sort d’haver-me deixat l’Eneida a Sella, vaig començar a escodrinyar entre els pocs llibres que ocupen els estants de la casa vilera. En vaig trobar molts que ja havien passat per les meues mans, i altres que no. D’aquest últims em va cridar l’atenció un de Maria de la Pau Janer, Les dones que hi ha en mi, situat al costat de Lola, obra de la mateixa autora que em va captivar fa un any. Així doncs, el vaig agafar, vaig llegir el resum, i em vaig sumir en una intensa lectura.
El contrari del que em passa amb l’Eneida, aquest llibre m’ha embruixat. Com bé es pot endevinar pel títol, parla de les dones, un tema que sempre m’ha interessat, pel fet de pertànyer a aquest grup de la societat, supose. El vaig començar i no me’l podia treure de les mans: llibre per amunt, llibre per avall, llibre a l’habitació, etc. Ni tan sols vaig respondre al crit habitualment efectiu de ma mare quan va dir “Laia, vols una magdalena de xocolate?” Ni berenar, ni mirar la tele, ni fer feina, ni res de res. Només llegir. Quan ho vaig deixar de fer un moment, em preguntava com un llibre pot arribar a causar les sensacions que ens provoca, com et pots introduir tan dins de la història que et conten unes simples lletres ben enllaçades, com pots crear-te el teu propi món on situes allò que t’expliquen, i com aconsegueix fer-te fins i tot mantenir la respiració en els moments més fascinants. Això és el que acabava de sentir un instant abans, capficada totalment dins l’escena que Maria de la Pau Janer em narrava. Quan vaig despertar de la imaginació, em vaig adonar de com n’és d’estranya i juganera la ment, doncs l’escenari mental on havia desenvolupat aquesta preciosa història era el mateix on vaig situar Lola el dia que vaig llegir la seua. Potser és perquè l’autora és la mateixa, o perquè ambdues es situen a Mallorca. No ho sé, però m’ha fascinat, imaginar de nou una casa tal i com l’havia concebut una altra vegada, i que a més no havia passat per la meua ment des d’aquell moment.
Tot açò m’ha fet reflexionar sobre com és d’important la lectura a la meua vida i tot el que em proporciona. Com em plena llegir, com em plau i com disfrute fent-ho. I m’agrada poder ser feliç amb una cosa tan insignificant per a molta gent com és un llibre.
Bylaia
Envermellir-se
Fa temps que em passa, i cada vegada estic més convençuda que no deixarà de passar-me mai.I és que tinc una aguda tendència a ruboritzar-me a menut, per qualsevol raó i en qualsevol situació.
Quan va començar a passar-me, farà uns 4 anys (doncs cal dir que encara que sempre he sigut vergonyosa abans podia controlar els meus colorets naturals), creia que era per la timidesa que em caracteritza. Em passava en moments de tensió: als exàmens d’orquestra, si havia d’exposar alguna cosa a classe o en una situació realment compromesa. Però amb el temps va començar a passar-me a tort i a dret, de vegades sense cap raó evident. Em passa cada vegada que parle a classe, encara que no tinga cap raó per avergonyir-me del que dic; em passa quan toque, evidenment; quan em trobe amb algú pel carrer i el salude, encara que no tinga res que amagar-li a eixa persona ni siga ningú especial, i també quan algú m’afalaga.
En resum, em passa molt sovint, com a mínim una vegada al dia, i puc assegurar-vos que no és un fet gratificant això de sentir com la calentor va pujant dels peus fins al cap, que és el que més patix les conseqüències, i notar que el cos t’arriba a una temperatura tan elevada que sents que explotaràs. A més, el fet d’enrojolar-se és una cadena: alguna cosa et provoca l’envermelliment, i tu sents la calorada a les galtes. Pensar que estàs vermella, encara et posa més nerviosa i et provoca un tremolor incotrolable, i fins i tot et fa suar. A més no pots pensar en altra cosa més que en el color de la teua pell, cosa que no et deixa articular bé ni una sola paraula, empitjora la situació i et deixa en evidència. Això et fa posar-te de nou vermella, i ara amb raó. I bé, així continua la roda inacabable que només cesa quan pares de parlar o tocar o el que estigues fent. Aleshores sents una petita relaxació, que no acabarà de completar-se fins que passe una estona, doncs no pots parar de pensar el ridícul que has fet. En eixe moment la temperatura del teu cos baixa ràpidament i, sumada a la suor que corre cara avall, sents fred i tremoles de nou. Els q
ue estan al teu voltant et miren extranyats, sense acabar d’entendre massa bé la teua naturalesa, però sense dir-te res per no acabar d’apanyar la situació. Tu els mires amb cara de ” Què passa? És que tu no ets humà o què? Hauries d’extranyar-te si em pose verda, o groga, però no faces eixa cara perquè AÇÒ és ben normal!!”
Així que ja sabeu: si algun dia coincidiu amb mi i em pose vermella ( que segurament alguna vegada ja vos ha passat) no vos preocupeu, sóc així i, a pesar de les ganes que tinc, no puc controlar-ho.
Bylaia
Somnis
Bylaia
Estimada ciutat
Barcelona
Bylaia
Intent frustat
De vegades no t’ixen les paraules, no tens ganes d’escriure res, però quan realment no pots, quan l’internet no t’arriba a casa i no pots obrir el teu blog, l’única cosa que desitges és escriure, escriure i escriure. Diuen que mai ens conformem, i sempre volem allò que no tenim. Doncs això serà.
He vingut a estudiar per a l’examen de grec a la biblioteca de la Vila i he descobert satisfactòriament que el carnet de la de Benidorm (no sé si també el de la biblio de Sella) em servix ací també. He aprofitat per fer uns exercicis de llatí per internet i ara em decidia a escriure alguna cosa, ja que a aquesta biblioteca ens donen l’oportunitat de conectar-nos a internet una hora. I bé, ara que estic ací sentada no m’ixen les paraules, no sé que escriure.
Aixina que res, me n’aniré frustada a casa, o potser intente estudiar un ratet més. I dic intente perquè és ben difícil quan el so del teclat dels ordinadors se’t fica dins del cap i quan dos xavaletes de 14 anys ponen l’ou al teu costat a llegir l’horòscop i contar-se els problemes d’amor.
A concentrar-se s’ha dit!