No en sé massa, de pilota valenciana, i mira que he vist partides i m’han explicat mil vegades com funcionen les diferents modalitats. Segurament no he posat l’atenció necessària, no crec que siga tan difícil. Però bé, la qüestió és que no en sé massa, de pilota; però si que en sé d’emocions, i hui he pogut comprovar que la pilota i les emocions estan molt unides. He tingut el plaer de gaudir de la final on han competit pilotaris del nostre poble, que a més són amics i familiars meus: Pau, Pablo i Jesús. Tres figures de l’esport valencià que han aconseguit quedar primers de la comunitat valenciana en la Lliga de Caixa Popular.
Tot el matí ha sigut un joc d’emocions. Arribem al trinquet i el trobem ple de gent que no coneixem, però també d’altra que coneixem molt bé, tot i que estem tan lluny del nostre poble, i un sentiment de germanor ens envolta a tots. Lluny de casa i oblidant les diferències, que no són poques, entre uns i altres sellardos, tots ens unim per una mateixa causa: recolzar els tres joves que, nerviosos, estan ara calfant pegant pilotades contra la paret. Ells estan nerviosos, però no ho estem menys els que estem assentats, que comencem a veure apropar-se el moment en què es decidirà qui són els millors del País Valencià. Uns més nerviosos que altres (a Fermín ja no li queden ungles), confiem en els nostres jugadors, que sabem que, guanyen o perden, per a nosaltres ja són els millors, com es pot llegir a la pancarta que hem portat.
Arriba el moment: presentació d’ells i dels contrincants, que venen de Moncofa. Els que no els coneixíem, els observem de dalt a baix per veure, a simple vista, quines són les possibilitats del nostre equip. I a jutjar per la petitesa de dos dels contrincants, diríem que els tres “homes” ben plantats de Sella no ho tenen difícil. Però el que no sabem és que rere eixos cossets, petits però fornits, s’amaguen dos altres figures de la pilota que no els ho posaran del tot fàcil a Pablo, Jesús i Pau. Tots saluden a l’afició, que cada cop que presenten a un jugador del seu poble esclata en crits i, en el cas de Sella, fa sonar el tabal que Sergi ha tingut la bona idea d’embarcar cap Alcàsser.
Comença la partida, i des d’on seiem els animem, encara en una veu bastant baixa, perquè comencen amb bon peu. I ho fan, encara que també ho aconsegueixen els seus contrincants. A jutjar pels primers jocs, sembla que la partida no serà gens fàcil per als nostres benvolguts pilotaris, i la situació promet emoció. Cada cop que algun dels dos equips, Moncofa o Sella, fa quinze, tot el trinquet esclata en una mescla de crits d’ànim, xiulits, crits de felicitat, i alguna mala paraula com “em cague en Déu, va, que podeu!”. I encara que des de Sella hem anat molta gent, l’afició de l’equip contrincant és el doble que la nostra, i cada cop que Moncofa fa quinze el soroll duplica el nostre. Això, a alguns ens empetiteix i ens fa pensar en els pobres pilotaris de Sella, que es sentiran cohibits. A altres, els dona més força per xisclar més fort i donar-los tants ànims com siga possible. També, a la majoria, ens posa de mala llet. Com bé Fermín ha comentat amb cara dessoladora, anaven ‘tots contra un poblet’; però com bé Sergi li ha contestat, ‘no podran amb nosaltres’. Aleshores Sergi només ho suposava, perquè els marcadors encara no delataven res respecte al que deparava el final, però com bé ha suposat, no han pogut amb nosaltres. Des que Moncofa ha fet el segon joc ja no n’ha aconseguit fer cap més, mentre Sella avançava i avançava, davant una afició que s’alçava per aplaudir cada quinze, i ha deixat un marcador final de 60-25. Estava clar, una vegada més: sou els millors!
Després de fer l’últim joc ha començat el joc d’emocions més espectacular del matí: els tres jugadors, contents, s’han abraçat amb força i han cridat, mentre l’afició sellarda no deixava d’aplaudir, cridar-los i recordar-los, com tantes altres vegades, que són boníssims. Després d’açò, els dos Vidal petits han anat a abraçar a son pare, Fermín, a qui li deuen gran part de la victòria de hui, i els tres han esclatat el plor mentre es fonien en una abraçada col·lectiva: quina imatge més familiar i emotiva! Mentrestant, la resta felicitava Pau, i més tard també Pablo i Jesús. Abraçar-me a ells, i sentir al meu propi cos la suor que els ha costat ser campions, m’ha fet reflexionar sobre el gran esforç que duen a terme. Seguidament, una altra imatge realment commovedora ens ha fet soltar les llàgrimes a més de dos. I és que el petit Marc, que no entenia molt bé perquè molts ploraven si havíem guanyat, ha esclatat també el plor i s’ha abraçat a Jesús com un fill s’abraça a un pare, amb molt d’amor i alhora buscant protecció.
I com aquestes, moltes altres imatges, com la dels pares orgullosos, la dels avis plorosos, la dels amics contentíssims i la d’una afició altiva amb els caps ben alts i les palmes vermelles de tant aplaudir. I després de tot, una foto col·lectiva que immortalitza el moment i que quedarà, com tantes altres, per a la posteritat del poble i la pilota, pel record de tots aquells que s’impliquen dia rere dia perquè l’esport valencià es mantinga en peu i, sobretot, per commemorar de nou la victòria de tres fenòmens invencibles amb els que, estic ben segura, compartirem moltes finals més.
Enhorabona Jesús, Pau i Pablo, tot el poble de Sella està orgullós de vosaltres! Sou els millors!