Tag Archive Sella

Bylaia

27 de juny manifestació a Sella: salvem el territori

El proper dissabte 27 de juny es farà a Sella una manifestació per tal de fer sentir les veus del poble en contra del PP-1 Saleres.

Les raons d’aquesta manifestació són:

  • La desinformació del poble pel que respecta al pla.
  • La mala gestió de l’equip de govern
  • El fet que l’equip de govern es gaste en l’enderrocament de la casa del Cantó de Reis els 45.000 euros d’una subvenció destinada al desenvolupament del municipi.
  • L’incompliment de les obligacions per part de l’urbanitzador.
  • El perill de despreniment i escorrenties
  • La defensa del nostre paisatge, la nostra cultura i la nostra terra
  • Les despeses que està suposant i suposarà la urbanització als habitants de Sella
  • La necessitat de la participació ciutadana

A tots aquells que considereu aquestes raons de pes i creeu que el pla Saleres ha estat mal gestionat i no és necessari a Sella, us esperem el dissabte de matí.

Després de la manifestació farem una paella a la Font Major per a tots els manifestants, i si el temps ens acompanya, acabarem amb un bon banyet.

ANIMA’T, PARTICIPA, FES SENTIR LA TEUA VEU, PERQUÈ TU TAMBÉ ETS SELLA.

La sang que plora la terra ens ha esguitat els sentiments
les mans d’alguns van tacades d’avarícia i de diners
i és que un cop més la cultura s’ha enfonsat dins del ciment;
on les gavines ponen l’ou ja no creiexen les arrels
Bylaia

Als meus avis paterns

Quan vaig llegir a “Oyendo el silencio” les redaccions que Pep, el mestre de valencià, ens demanava escriure constantment a 2on d’ESO, em van vindre ganes de retrobar-me amb els meus escrits, i buscant pels calaixos em vaig trobar amb, possiblement, el millor que vaig escriure aquell any, una poesia dedicada als meus avis paterns que feia temps havien faltat. Allà va:

Ja sé que he passat pocs anys

amb cada ú de vosaltres

però han sigut bons moments

per a mi inoblidables.

Primer vas ser, avi, tu,

aquell que ens va dir adéu;

tan fumar no era bo

ja t’ho deia a tu la gent.

Envoltat de serps del camp

i entre bromes i bregues

has passat la teua vida

sense veure mai res negre;

tot en tu felicitat,

mai ets trist, sempre alegre.

Ja era jo un poc més gran

quan vas marxar d’aquí, àvia.

Llavors ja vaig “soltar” llàgrimes,

ja era més gran la ràbia.

Pensar que no tornaria a veure’t

ni a menjar aquell arròs…

arròs amb fesols i penques

que alimentava fins el cor.

 Heu sigut fantàstics avis,

mai us oblidaré;

per molt que el vostre cos s’allunye

dins del cor us portaré.

No es una poesia massa aconseguida, tenia 14 anys, i la vaig escriure per obligació, per com el mestre em va apuntar al final de la pàgina, “és un molt bon record pels teus avis”.

Dos persones pobres, amb l’única funció que la de cuidar els seus fills i tirar endavant, i sense cap accés a la cultura, però dos persones molt humils i, sobretot, dos bones persones. No vaig poder passar molt de temps amb ells, sobretot amb m’auelo Pep, que va faltar quan jo tenia 7 anys, però tot el que recorde amb ells són somriures i bons moments, mai ni un sol crit, mai una mala cara.

Bylaia

Enhorabona campions!

Diumenge, 25 d’abril
sdc10457-300x2241

No en sé massa, de pilota valenciana, i mira que he vist partides i m’han explicat mil vegades com funcionen les diferents modalitats. Segurament no he posat l’atenció necessària, no crec que siga tan difícil. Però bé, la qüestió és que no en sé  massa, de pilota; però si que en sé d’emocions, i hui he pogut comprovar que la pilota i les emocions estan molt unides. He tingut el plaer de gaudir de la final on han competit pilotaris del nostre poble, que a més són amics i familiars meus: Pau, Pablo i Jesús. Tres figures de l’esport valencià que han aconseguit quedar primers de la comunitat valenciana en la Lliga de Caixa Popular.

Tot el matí ha sigut un joc d’emocions. Arribem al trinquet i el trobem ple de gent que no coneixem, però també d’altra que coneixem molt bé, tot i que estem tan lluny del nostre poble, i un sentiment de germanor ens envolta a tots. Lluny de casa i oblidant les diferències, que no són poques, entre uns i altres sellardos, tots ens unim per una mateixa causa: recolzar els tres joves que, nerviosos, estan ara calfant pegant pilotades contra la paret. Ells estan nerviosos, però no ho estem menys els que estem assentats, que comencem a veure apropar-se el moment en què es decidirà qui són els millors del País Valencià. Uns més nerviosos que altres (a Fermín ja no li queden ungles), confiem en els nostres jugadors, que sabem que, guanyen o perden, per a nosaltres ja són els millors, com es pot llegir a la pancarta que hem portat.

Arriba el moment: presentació d’ells i dels contrincants, que venen de Moncofa. Els que no els coneixíem, els observem de dalt a baix per veure, a simple vista, quines són les possibilitats del nostre equip. I a jutjar per la petitesa de dos dels contrincants, diríem que els tres “homes” ben plantats de Sella no ho tenen difícil. Però el que no sabem és que rere eixos cossets, petits però fornits, s’amaguen dos altres figures de la pilota que no els ho posaran del tot fàcil a Pablo, Jesús i Pau. Tots saluden a l’afició, que cada cop que presenten a un jugador del seu poble esclata en crits i, en el cas de Sella, fa sonar el tabal que Sergi ha tingut la bona idea d’embarcar cap Alcàsser.

Comença la partida, i des d’on seiem els animem, encara en una veu bastant baixa, perquè comencen amb bon peu. I ho fan, encara que també ho aconsegueixen els seus contrincants. A jutjar pels primers jocs, sembla que la partida no serà gens fàcil per als nostres benvolguts pilotaris, i la situació promet emoció. Cada cop que algun dels dos equips, Moncofa o Sella, fa quinze, tot el trinquet esclata en una mescla de crits d’ànim, xiulits, crits de felicitat, i alguna mala paraula com “em cague en Déu, va, que podeu!”. I encara que des de Sella hem anat molta gent, l’afició de l’equip contrincant és el doble que la nostra, i cada cop que Moncofa fa quinze el soroll duplica el nostre. Això, a alguns ens empetiteix i ens fa pensar en els pobres pilotaris de Sella, que es sentiran cohibits. A altres, els dona més força per xisclar més fort i donar-los tants ànims com siga possible. També, a la majoria, ens posa de mala llet. Com bé Fermín ha comentat amb cara dessoladora, anaven ‘tots contra un poblet’; però com bé Sergi li ha contestat, ‘no podran amb nosaltres’. Aleshores Sergi només ho suposava, perquè els marcadors encara no delataven res respecte al que deparava el final, però com bé ha suposat, no han pogut amb nosaltres. Des que Moncofa ha fet el segon joc ja no n’ha aconseguit fer cap més, mentre Sella avançava i avançava, davant una afició que s’alçava per aplaudir cada quinze, i ha deixat un marcador final de 60-25. Estava clar, una vegada més: sou els millors!

Després de fer l’últim joc ha començat el joc d’emocions més espectacular del matí: els tres jugadors, contents, s’han abraçat amb força i han cridat, mentre l’afició sellarda no deixava d’aplaudir, cridar-los i recordar-los, com tantes altres vegades, que són boníssims. Després d’açò, els dos Vidal petits han anat a abraçar a son pare, Fermín, a qui li deuen gran part de la victòria de hui, i els tres han esclatat el plor mentre es fonien en una abraçada col·lectiva: quina imatge més familiar i emotiva! Mentrestant, la resta felicitava Pau, i més tard també Pablo i Jesús. Abraçar-me a ells, i sentir al meu propi cos la suor que els ha costat ser campions, m’ha fet reflexionar sobre el gran esforç que duen a terme. Seguidament, una altra imatge realment commovedora ens ha fet soltar les llàgrimes a més de dos. I és que el petit Marc, que no entenia molt bé perquè molts ploraven si havíem guanyat, ha esclatat també el plor i s’ha abraçat a Jesús com un fill s’abraça a un pare, amb molt d’amor i alhora buscant protecció.

I com aquestes, moltes altres imatges, com la dels pares orgullosos, la dels avis plorosos, la dels amics contentíssims i la d’una afició altiva amb els caps ben alts i les palmes vermelles de tant aplaudir. I després de tot, una foto col·lectiva que immortalitza el moment i que quedarà, com tantes altres, per a la posteritat del poble i la pilota, pel record de tots aquells que s’impliquen dia rere dia perquè l’esport valencià es mantinga en peu i, sobretot, per commemorar de nou la victòria de tres fenòmens invencibles amb els que, estic ben segura, compartirem moltes finals més.

Enhorabona Jesús, Pau i Pablo, tot el poble de Sella està orgullós de vosaltres! Sou els millors!

Bylaia

Les nostres arrels

Diumenge, 19 d’abril de 2009

   Plou, com fa mesos que ho fa. Quin hivern més llarg, Déu meu! Sembla que no s’acabarà mai. A més de la pluja, el fred, i el Puig Campana que s’ha despertat mig nevat. Amb sort, ara les cases són calentes, i qualsevol té bones estufes o fins i tot calefacció per evadir-se de l’exterior i viure calent, com si de la porta cap a fora hi haguera un altre món. Quin plaer, alçar-se del llit i trobar la casa calenta i els ferros que la recorren cremant! Quin plaer apropar-se al radiador i sentir l’escalfor que emana, i posar-li les mans a sobre fins que la calor socarra els dits! Quin plaer, veure la pluja des del balcó i poder imaginar-te el fred que farà al carrer mentre tu vagues en pijama per casa tranquil·lament! Tot un plaer, la veritat, però un plaer incomparable, per a mi, amb el goig de veure la llenya cremant-se a la llar de foc.

   Feia algun any que la llar restava apagada i bruta, sense usar. Aproximadament des que havíem posat la calefacció: el cable d’aquesta havia d’anar del terrat fins a la planta baixa, i quina millor manera de fer-lo recórrer tants metres que posar-lo per dins la xemeneia. Doncs així ho vam fer. L’única condició era, evidentment, no encendre el foc. “Bah, si el foc no ens farà falta! Total, ara tenim calefacció!”, pensàrem. Però han passat uns quants anys des que ens calfem per tubs i radiadors, i aquest hivern, fred i llarg, ens han vingut les ganes del foc tradicional, de la calentor que només escalfa si estàs ben a prop d’ella, de la llar que ens fa, per uns instants, compartir temps i espai, mentre ens apropem per sentir cruspir les rames i veure cremar la llenya. I sentir eixa olor…mm! Quina olor més característica i agradable que desprén la llenya cremada!

   Hui hem encés de nou el foc, doncs el dia ho demanava: pluja, fred, núvols grisos que no deixen veure el sol i, per a mi, la melancolia d’unes vacances que marxen i un trimestre que es presenta dur. L’únic inconvenient de la llar és que no et pots calfar si no estàs ben a prop. I a ma casa, que es ben estreta i alta, és un problema: només a la planta baixa es manté la calor. A la meua habitació no arriba, i per això he decidit traslladar-me un moment al pis de baix amb un llibre i una manta, seure al sillonet que hi ha vora el foc i llegir Conflicte Lingüístic Valencià, de Rafael Ninyoles, mentre em menge una coca de molletes que mon pare m’ha dut del forn, com cada diumenge, observe al gos que està inquiet per les noves sensacions que li provoca el foc, a les quals s’ha anat acostumant durant l’hivern, i sent la remor que mon pare fa a la cuina mentre prepara un bon arròs caldós. Entre capítol i capítol descanse, alce el cap, i escolte mon pare, que s’ha apropat al foc per escalfar-se un poc les mans i remenar-lo amb un pal de ferro que té al costat, que pel que m’explica li’l va fer un amic ferrer per construir amb el pal i una roda també de ferro un joc al qual ell jugava quan era petit i que poc a poc havia anat desapareixent de la nostra cultura.

   I igual que la llar, és veritat que les coses tradicionals i antigues de la nostra cultura van desapareixent poc a poc i sent substituïdes per altres: els jocs manuals o ben senzills com puga ser un pal i una roda de ferro s’esfumen en benefici d’altres més complexos com els videojocs; l’arròs caldós es menja cada vegada menys mentre que augmenta el consum de menjar ràpid o precuinat amb un contingut alimentari inferior, i sobretot amb un sabor incomparable amb el de l’arròs de casa; el mateix passa amb les coques fetes al forn de llenya, com la coca de molletes, que són substituïdes per pastissos industrials; la llar de foc perd valor i queda abandonada davant l’ús de maquinària més avançada que té millor solucions per al fred; etc. I així passa amb tot. Però no és la primera vegada que passa, durant tota la història de la humanitat s’han anant substituint uns objectes per altres, uns costums per altres, unes formes de vida per altres, etc. Així és la vida, i amb tot el que ens permet avançar tampoc estaria bé que ens quedarem estancats en l’edat de pedra per mantindre allò antic i propi de la cultura, però de vegades no ve mal recordar-ho i reviure-ho, sentir-se per un moment uns anys enrere i no oblidar mai les arrels de tot allò que tenim, fem, mengem, parlem, etc.

 

 

Bylaia

Carnestoltes invisibles

És curiós.

 Anit, amb una setmana de retràs respecte a la resta de pobles, a Sella vam celebrar carnestoltes. Feia temps que “Va de Bo” havíem decidit disfressar-nos de “majorets”. La idea estava, faltava la disfressa. Com som artesanes totals i ens agrada això de lluir coses que nosaltres mateixes hem fet, mai la comprem, sempre agafem arraps de tela d’ací i d’allà i confeccionem una bona disfressa  (cal dir que l’últim any vam guanyar el primer premi de carnestoltes i de les disfresses de festes).

Aquest any havíem de cosir una falda, feina que naturalment, tan artesanes com som, no fem nosaltres: mares i àvies se n’encarreguen. A algunes, com no tenim àvies al poble ni mares amb màquina de cosir, ens toca endorsar-li la feina a la mare d’alguna amiga (gràcies Dolores). A més calia fer un bon barret. A causa de la bona intuïció que tenim algunes per a la mesura i els diferents tamanys cranials de cadascuna, més d’una va eixir al carrer amb un barret que no li tapava ni la coronilla. Però bé, és carnestoltes! Per fer una bona disfressa, vam pensar que quedaria bé cosir-nos uns botons a la camisa. El poc temps que tenim últimament (conseqüència dels estudis, com tot) va fer que això de cosir ho deixarem per a última hora.

Ahir, a les 10, amb la meitat dels complements per acabar, vam sopar i ens vam decidir a cosir. Cosir?? Qui sap cosir?? Pobretes d’aquelles que sabien, perquè els va tocar brodar botons a tort i a dret. Altres, més valentes, ho van intentar sense estar massa segures de que el resultat seria bo. I la veritat és que no ho va ser massa, però ens va treure uns bons somriures a totes.

A la 1 de la matinada, després de posar les últimes grapes, eixíem al carrer. La 1, déu meu!! I les que demà tenim que estudiar, què? Vam anar al “Far West” (ball de Sella, per aquells que ho desconeixen) i allò estava atapeït de gent: no cabíem!! Mai ho havia vist així, era increïble: punks per ací, extraterrestres per allà, supermans, i fins i tot un goku!! Acotant el cap per evitar la vergonya que provoca anar disfressat i més encara amb eixa faldeta de majoret, vam anar fent lloc fins aconseguir-ne un on poder posar els peus i pegar-nos quatre bailoteos dels nostres.

Bé. I què és el curiós? Doncs que una hora més tard, després de punxades d’agulla, presses, cubates ràpids, mal de peu per les sabates de dos números inferiors al que tocava i mil i un imprevistos més, me’n vaig anar a casa. Mentre me n’anava em preguntava com era possible allò: dedicar hores i hores a fer una disfressa per lluir-la una simple hora! I és que en tot passa igual: dediquem el temps a fer coses que acabaran sent insignificants.

Bylaia

Per fi el sol

Per fi les boires ens van abandonar (temporalment, doncs hui tornen a estar ací) i ens van permetre gaudir d’un luxós dia de sol amb el cel ben ras. Sessió d’escalada; l’arc a rebentar de cotxes i gent gaudint del bon dia, imatge que es repetirà d’ara en avant amb prou freqüència. Els ametlers florits omplin el camí d’anada i tornada, i també la mateixa zona. Quan estàs dalt d’una via d’escalada, mires avall i sembla que pots deixar-te caure damunt del llit blanc que s’estén sota els teus peus. El dia allarga, però no suficientment com per estar-hi tota la vesprada. Comença a enfosquir i a gelar i, fatigats, cal recollir i tornar cap al poble. El viatge de tornada és silenciós: l’esgotament es fa amb nosaltres, i decidim reposar suaument el cap sobre el seient, sense  dir res més.

Per la nit toca ball. Primer a un bar, i a l’altre, per no patir fred i deixar córrer les hores parlant mentre tot es prepara per la festa. Entrem, i em toca “Alaska”. “Pegamoides” em troba i nyas! Xupito d’aigua. Cupido ens ha destinat a passar una nit absenta d’alcohol, o potser a sigut “Pegamoides”, que no tenia massa ganes de beure i me l’ha pegada.

Balls, riures, mirades, tristor, més beguda, més parelles, peus cansats, demà cal estudiar…cap a casa, ja està bé.

Esta nit les boires han esborrat el càlid dia anterior, doncs m’he alçat i des de la finestra veig el carrer mullat i puc sentir l’olor a terra banyada.

Un dia més, un dia menys.

Bylaia

Fins prompte, Puig Campana

Em va despertar la llum, el vent havia obert els portons de l’habitació i, com que ja eren les 9, la llum del sol entrava potent. Massa prompte per a mi, així que em vaig alçar del llit, els vaig tancar, i em vaig adormir. De nou un cop fort i sec, de nou els ulls oberts, i de nou la llum atravessant l’habitació. Feia massa fred per tornar-me a alçar, així que em vaig tapar fins als ulls amb l’edredó, i vaig intentar dormir.

Als pocs minuts es va alçar mon pare, i com que veia llum a l’habitació, va entrar a saludar-me. Definitivament, algú havia decidit que no dormira més eixe matí i em vaig haver d’alçar. Ell em va saludar amb un “bon dia” i em va dir que no havia llum (elèctrica, clar, doncs la llum natural feia hores que jo anava maleint-la). Vam pensar que, com sempre que fa vent al nostre poble, la llum se n’havia anat i tornaria en poques hores.

Però com les notícies volen ràpid, el meu germà ens va dir que aquesta vegada el problema era un altre: havia caigut una torre d’alta tensió a la Núcia que havia provocat un incendi, i havia fet que molts pobles de la Marina quedaren sense llum. Bé, no pintava massa greu, créiem que tot estava controlat. La llum va tornar en poques hores i tot va continuar amb normalitat, excepte el vent, que bramava amb força i feia caure teules i macetes de les cases als carrers.

Però quan començava a fer-se fosc vam poder veure des del Secanet com les flames arribaven a la cima del Puig Campana. Primer va ser el fum roig, després les flames. El foc anava estenet-se lateralment, i la llum venia i se n’anava constantment.

Afortunadament la situació es va poder controlar, i a l’hora de dormir ja no véiem des d’aquest costat del nostre benvolgut Puig Campana aquella fumarada de feia unes hores. 

Ara m’alegre d’haver-lo pujat un bon dia i haver disfrutat del paisatge verd, els pins i el bon ambient que ens oferia, doncs desgraciadament passarà molt temps fins que la muntanya del forat, eixa que tantes llegendes i mites guarda, torne a ser com abans.  

friends.jpg

Recorde el dia de la foto, que caminant a uns 30 minuts de La Carrasca, vam arribar a un lloc preciós de d’on véiem la Núcia, Polop, Benidorm i tots els pobles de la contornà. Imatge que no podrem repetir fins que passe un temps.

Bylaia

L’esport que t’emociona

Arribes a l’Arc, sempre més tard de l’hora prevista, i pel camí, entre bromes i somriures, així com preocupacions sobre la forma física que tens i el que hui podràs fer, penses, ajudada pels companys, quines vies fareu. Si  fa molt temps que no et poses els peus de gat, aniràs a les vies de tercer grau (les més fàcils), que casualment són les que més lluny estan. En aquest cas tindràs un problema si vas en cotxe, perquè prop d’aquestes vies no et permetran aparcar, i a més una pintada t’amenaça des de la paret del costat. No recorde bé què diu, o si encara està, però el que volia dir era “prohibit escalar”. Bé, no cal comentar-ho. Però això dona igual, perquè si realment tens ganes, escalaràs igualment, t’amenace una pintada o no. En el cas de que portes un ritme més o menys constant d’escalar i entrenes prou a menut, ja faràs de quintets per amunt, i si estàs realment fort i tens les condicions necessàries podràs fer vies de sisé, seté o huité grau i et deixaràs allí l’alé (només arribar fins on es troben aquestes vies ja te’l pot llevar).

Una vegada ja heu decidit on anireu (fet de vegades realment costós) aparcareu (si podeu, com ja he dit) i només baixar del cotxe, miraràs les muntanyes que s’obrin dalt de tu, aquelles muntanyes que tant t’agraden però que també t’han acollonat més d’una vegada. Agafaràs la motxila, on portes l’arnés, els peus de gat i el magnesi, freqüentment acompanyats d’alguna barreta energètica, una botella d’aigua, un parell de peces de fruita i, fins i tot de vegades, un bon entrepà. Si tens sort (sort que a menut tinc jo gràcies a la meua escassa força i, segurament, al fet de ser dona) no et tocarà dur la corda, com a molt alguna cinta. Poc a poc aniràs pujant, mentre preguntes 40 vegades al de darrere teu si vas pel camí correcte. Quan arribeu al sector on havieu acordat anar, descarregaràs tot el que duies i començareu a decidir quina via serà la primera. Després d’uns minuts d¡indesició, algun valent, s’animarà a obrir una via no massa difícil, per calentar. Tu, tranquil·lament, et posaràs l’arnés i asseguraràs al teu company(també vols participar i no deixar de tot ho facen els demés). Mentre ell puja, tu inentes quedar-te amb els passos que fa, per poder repetir-los tu i no tardar massa en pujar, fet que, lògicament, afectarà desesperadament els teus companys, encara que ells t’asseguren i reafirmen que no, que tu tranquil·la, pren-te el teu temps. Mentre assegures, des de dalt algú et crida: -Dóna’m corda! Tensa! Espera, espera, aah!!!que m’apreta mooolt! -Baixem? . Siii, baixa ja si us plau -penses.- No puc mantenir més temps el coll mirant per amunt. 

El company/a baixa, i ara et toca a tu. Et poses els peus de gat i li fas el nus huit a la corda, ben apretat i segur per no caure per res del món. Quan algú s’anima a assegurar-te a tu, t’encamines cap a la paret. La toques. Està gelada. Només tocar-la et provoca un cúmul de sentiments i records, i la por comença a pujar pels talons. Mires per amunt i veus el camí de dibuixen les xapes, el camí que hauràs de recórrer per arribar fins a la cadena que et saluda des de dalt del tot. Respires i mires al teu company, per comprovar que et té ben lligada. Ara suspires. Anem allà. Busques el primer forat per ficar el dit, i si pot ser el braç i poder fer força. Poc a poc vas pujant: el peu dret ací, la mà més amunt, equilibri cap a l’esquerra, un poc de força de braços. Sense adonar-te’n ja has pujat la mitat de la via. Arribes a un lloc segur i descanses un poc. Mires avall, per veure què fan els teus acompanyants, i de repent te’n adones que el que t’assegura està mirant les musaranyes, fet que et mosqueja profundament. Quan retorna del seu món particular, decideixes continuar escalant.

 Ara t’espera el millor: un pas ben complicat que estàs segura de no poder resoldre. Des de baix t’ajuden, van dien-te: a la dreta, el peu ahí, la mà més avall, etc. Tú, immersa en un mar de dubtes, por i confusions, ni tan sols acertes quina és la teua dreta. Com que l’altura no t’ajuda, has d’ajudar-te de la tècnica i la força. Estires els peus tot el que pots fins que només la punta del dit gros toca la roca i intentes agafar-te de la pedra que es mostra dalt del tau cap. I quan ja estàs a punt d’apoderar-te d’ella, un ràfega de vent et desequilibra i caus. Mentre caus el cor et va a mil, i demanes per favor que el que et té lligada estiga ara ben despert, per pegar un estiró a la corda i deixar-te penjant abans de que toques terra. I així és, ho fa. La corda para, i amb ella també pares tu, acollonida fins la mèdula. Però una vegada ja estàs més tranquil·la, penses que ha sigut una experiència emocionant: has volat!! Animada pel fet d’haver-te sentit com un ocell i per no haver retrocedit massa metres, continues la faena. Ara sí, ara ja saps el que has de fer, i amb gran decisió puges i puges fins a tocar la cadena, que produix un soroll que anuncia la teua victòria: per fi has arribat!! Mires per avall amb la cara més feliç del món, esperant que t’afalaguen, i així ho fan: collons, la xiqueta! Ara només et queda disfrutar del paisatge que la nostra terra ens oferix i deixar-te caure per anar cap avall. Allí t’esperen uns quants somriures, i un “com que no podies, no?”. Tu els tornes el somriure, contenta d’haver coincidit amb ells fa un temps i d’haver-te aficionat a escalar. Feia temps que no anaves, però promets que no ho deixaràs córrer més, que aniràs cada setmana (promesa que desgraciadament no compliràs).

Passarà un temps, i quan tornes a anar les sensacions seran de nou les mateixes. Els moments que passes perduda enmig dels pins i la penya no els oblides. Potser es fan tan especials pel fet d’anar a la llarga, potser pel fet de les amistats que t’ha proporcionat, potser pel fet de l’entorn…la qüestió és que t’agrada, i tant et fa que et diguen que es perillós, que vages amb compte o que canvies de hobby. A tu t’agrada escalar, i continuaràs disfrutant d’aquest esport sempre i quan la salut, l’únic inconvenient que realement podria separa-te d’ell, t’ho permeta.

(Ànims a tots aquells que no ho heu provat mai. És impressionant.) 

Bylaia

Paraules i música

El dia 4 de gener del 2008 ens vam reunir algunes personetes de Sella per presentar l’experiment artístic que havíem preparat. Vam unir  música, poesia, pintura, fotografia i creativitat per a expressar-nos. La veritat és que a pesar dels dubtes i els escassos assajos, l’experiment va tindre èxit i va aconseguir emocionar a molts dels presents en l’Acadèmia aquell 4 de gener (tant al públic com als intèrprets). Per a aquells que no pogueren vindre, o aquells que van vindre però volen tornar-ho a veure, ho poden fer a  http://www.tu.tv/videos/paraules-i-musica

Aquests són alguns fragments dels textos i poesies escrites per a “paraules i música”, que van ser representades amb música, llums i, sobretot, un fort sentiment.

PACHAMAMA, escrit per Lara.

 “Andaba Pachamama deseosa de tener un hijo con el que poder compartir los misterios más sublimes de su cuerpo. De sus recientes creaciones obtuvo árboles de frutos exquisitos, narcisos y crisantemos de inmejorables olores, la calma del trigo con la que dotó de color al oro, ríos de vida que desembocaban en el mar y en su paso refrescaban cuidadosamente a las criaturas de los valles. […] Cuando Pachamama volvió de su letargo descubrió la soledad del ser que debía haber sido su máxima perfección. Aquel ser abandonado en el exilio, con la rabia como única compañía, había sido gestado entre tristezas. Queriendo ofrecer el ser más perfecto había engendrado un ser abominable, que la maltrataba y la hacía responsable de su desdicha […] Entonces, Pachamama descubrió que había dado a luz un ser muerto. El Humano, ocupó su tiempo en construir máquinas demoledoras que revientan el vientre de Pachamama. Ahora, el humano no hace más que olvidar a su hacedora de vida y construir tanques que la destruyen […] Aquél trágico ritual fue el inicio del caos que reina hoy en toda Europa y en la América europeizada. Esa barbarie que la modernidad inauguró como progreso, que lleva por bandera el alejamiento de la tierra y por esencia la desanimación, que no es otra cosa que la falta de alma”.  

 Una metàfora i una personificació del món amb la qual Lara aconseguix fer-nos veure què estem fent amb aquell que ens ha creat i ens ha donat la vida. La lletra està molt ben cuidada i és preciosa, i la música (composada per Miquel) i les llums (ideades per Glòria) li donen un sentiment especial, que en el seu moment va fer que la intèrpret i autora, Lara, no pogués acabar sense que 4 llàgrimes caigueren dels seus ulls, i li termolara la veu. 

LA FORÇA DEL SENTIMENT, escrit per Consol.

“[…]Aún te quiero con fuego delirante/por ti batallo, venzo y me valido/en ti me guardo, vivo y en ti anido/y para ti me dono como amante […]”

“Me dices que te vas y desespero/mi anhelo de vivir se desmorona/me asfixio en el dolor que me aprisiona/y me seco como agua en el alero […]”

“Yo, que le di sentimiento enamorado,/ahora contemplo con pena y asombro /como cruel me deshecha como escombro/porque por otra mujer me ha reemplazado./Yo, que por él tengo el corazón preñado/de tanto que le amo y que le nombro,/hoy ni siquiera deja que en su hombro/llore el amor que con saña me ha abortado[…]”.

3 poemes d’amor de Consol que Eva, la intèrpret, i Miquel, el pianista, ens expressen amb un fort sentiment que ens transmet el dolor que Consol va voler plasmar als seus poemes.

 EL CERCLE TEMPORAL, escrit per Luis Vicente.

“Abans, l’hivern era llarg i fred.El llebeig arrissava ones en la mari el cel, gris, semblava caure de pur trist[…]”

“[…]Arrapa el vent la pell de l’arbre,i la despulla de la darrer fulla.[…]”

“[…]Cançons de Pasqua,berenars damunt d’un taper blanc,correres fins esgotar l’alè,mirades que els ulls encenen i a l’instantcaptiven el jove cor enamorat[…]”

“A l’estiu tot el món viu,com diu l’acudit popular,i sota la calenta atmosfera ambientalplantes i animalsculminen el procés vital[…]”

4 poemes curts, un d’ells per a cada època de l’any, amb els quals Luis Vicente plasma clarament els moments més importants i representatius per a la gent valenciana de cada una de les estacions en què dividim l’any. Sergi dóna amb la seua veu el to que cada època mereix, i la música flueix d’estació en estació, adaptant-se en cada moment per expressar millor allò que la lletra ens vol dir.  

UN PAISATGE MÀGIC, SELLA, escrit per Josep.

“Baix de la penya, protegit dels vents,apareix el meu poble envoltat de vents.Al nord Aitana, al sud el mar,vent de Tramuntana, vent de Voramar.Lloc de muntanyes, creuar de rius,costals de canyes, pinars plens de nius[…]”

Un poema mitjançant el qual Josep ens resumix com és Sella, on està i com és la vida al nostre poble. I qui millor per a explicar-nos tot açò que una autèntica sellarda, Aurora. L’oboè, imitant la xirimita, i el tabal, ens recorden a les festes, les quals tots esperem amb ànsia durant la resta de l’any.

Gràcies a tots els que van dur avant aquest projecte i el van fer possible: David, Fede, Pere, Consòl, Josep, Luis Vicente, Miquel, Lara, Eva, Sergi, Aurora, Glòria, Salvador, Dani,Vicent, Jose Miguel, Tòfol, Jordi i Laia