I can’t remember anything
Can’t tell if this is true or dream
Deep down inside I feel to scream
This terrible silence stops me
Bylaia
Deep down inside I feel to scream
Bylaia
L’estima és quelcom que no s’aprén
Cada dia aprenc, a poc a poc, a estimar-te. Cada dia m’aprope més a tu, et conec, amb paciència, millor que a ningú. Et valore. Aprenc el valor de valorar, i el valor de no ser valorat, i valore molt que em valores com ho fas. M’agrada molt que em valoren, que m’exalten, que m’adoren. Em fa enrogir i somriure tèbiament, d’eixa manera que tu tan bé saps descriure, així. Cada dia me n’adone que cada minut em coneixes més, i m’esbalaeixo de veure com saps tan de mi en tan poc temps. M’agrada que em conegues, que m’espies, que m’inventes i, a sobre, encertes. M’acontenta imaginar que m’inventes en la foscor, que penses en mi, i que et fa somriure el meu record. Em fa feliç pensar que en la llunyania també te’n recordes de mi, i que els nostres pensaments es troben al centre del planeta, entre hemisferi i hemisferi, equidistants a tu i a mi. Cada dia cerque en els teus ulls una nova mirada, i la trobe. La sinceritat és conforme passa el temps més grata.
Cada dia aprenc a estimar-te, i oblide que he d’aprendre a oblidar i que l’estima és quelcom que no s’aprén.
Bylaia
Nous esports, noves sensacions.
Mai ho havia provat, ni una cosa ni l’altra, però promet que aquesta no serà la primera ni l’última vegada: psicoblog i busseig.
Arribes, seguint unes indicacions ben clares (“aparcas al lado de la valla, la saltas, i buscas un lugar por donde saltar al agua (la distancia es de 4 metros de altura)”), i aparques. Des de les altures ja pots ensumar l’olor salífera de la mar, i pots guaitar les persones que ocupen o abandonen la cala. Busques la zona per on t’hauràs de penjar dins d’uns minuts, i la trobes, ocupada per altres escaladors. Mentre els observes, veus com un d’ells cau a l’aigua des d’uns 3 metres, i t’entra el canguelo. Però bé, hui seràs valenta, perquè l’ocasió ho mereix. Per a qui no ho sàpiga, el psicobloc és un tipus d’escalada sense corda als penya-segats que donen a la mar, i a la Cala del Ti Ximo, a Benidorm, es pot practicar. Agafes els peus de gat, i avances poc a poc i amb cautela per tal de no trobar cap medusa, així com fugint dels peixos, fins on es troben les roques que t’esperen desitjoses de tindre’t a sobre. Mires amunt, i sospires. Anem allà.
–Tu primer, Vicente Luis!
Observes cada moviment, i tractes de quedar-te amb cada pas. Bé, no sembla molt difícil, encara que després te n’adonaràs que no val per a res comprovar la dificultat quan Vicente Luis escala, ell està a un altre nivell. I quan menys t’ho esperes: xof! A l’aigua! “Ara em toca a mi”. Mires mans, peus, i cap, per tal de no pegar-te ningun colp. Puges poc a poc, i avances cap a la dreta. Ups! Havies descuidat els genolls, i ja els portes xorrant sang. Força de braços, pressió amb els peus, contrau l’abdomen, el cul per a dins…xof!I a més tragallà que te crio. Ho intentes, una vegada i una altra, i perceps eixes noves sensacions que t’aporta el nou esport que hui has descobert. La veritat és que t’està costant Déu i ajuda, però t’agrada molt, i l’afany de superació és cada vegada major: vinga va, ara un passet més. Quan les feridetes ja són incomptables, l’aigua als peus de gat comença a pesar i la fam apreta, tornes cap a la costa.
Ara toca canviar de calçat, i posar-se les aletes. Amb la poca traça que et correspon, doncs és, aproximadament, la segona vegada que te les poses, fiques primer un peu i després l’altre, i seguidament et col·loques les ulleres de bussejar amb el tub corresponent, que ton pare t’ha recalcat que “va per fora de l’aigua, Laieta”. No saps segur si t’agradarà, la veritat és que li tens respecte a la mar, i els peixos mai t’han fet massa gràcia, però ho has de provar. I allà vas, torpe com tu soles, sentin-te més que mai un ànec, intentant caminar mar endins. Ara nades poc a poc, observant cada detall, cada moviment que sota tu es produeix, i la veritat és que t’agrada molt més del que t’imaginaves. Perds la por als peixos ara que els veus més a prop i més clarament, i fins t’atreveixes a aproximar-te a ells. Sentir, únicament, la remor que produeix la teua respiració bucal sota l’aigua, mesclada amb el murmuri d’aquesta; observar el fons marí com mai ho havies fet, i unir-te als bancs de peixos com si fores una d’ells; notar el refrec de la pell amb l’aigua, i de la pell amb la pell, que et fa sentir-te segura de que segueixes a aquest planeta i no has volat a una altra dimensió; actuar d’ecologista netejant l’hàbitat dels peixos; enfonsar-te fins tocar amb les mans la posidònia i sentir la pressió de l’aigua a les orelles; romandre tranquil·lament surant a l’aigua… Un cúmul de sensacions úniques, noves, i que desitges tornar a sentir prompte. El viatge marí t’ha apropat més a aquestes terres i els seus habitants, i estàs tan segura de tu mateixa i tan confiada en la mar, que acabes perseguint un peixet de colors cridaners que et fuig com fa unes hores li feies tu a ell.
Gràcies per aquest viatge per noves sensacions, i per l’oportunitat de gaudir de la perfecta combinació de la roca amb l’aigua. Tot pura natura!
Bylaia
Imaginació
Tractava d’imaginar-los, i fins podia concebre’ls surant en l’aigua. Com més endins fixava la mirada, més fàcil era deixar volar la imaginació i endevinar dos punts en la llunyania que li’ls recordaren. Havia de concentrar-se, oblidar-se de la resta, i només pensar en ells. Una vegada els tenia a la ment, podia jugar amb la imaginació i creure que la miraven, que apartaven la mirada tímidament, que la mantenien fixa fins que ella no l’aguantés més, que li llençaven una mirada fulminant, etc. Però el joc era efímer, instantani, s’acabava tan prompte com un petit peix sortia de l’aigua, o quan la remor de les ones era tan forta que li feia perdre la concentració. Aleshores maleïa els peixos i les ones, i la cridadissa dels nens que corrien per la platja; alçava el cap i tractava de concebre’ls, llavors, en el cel també blau, però resultava més difícil. Cansada d’intentar-ho, jugava a imaginar formes amb els núvols, la qual cosa li agradava des de ben petita, i en ells podia veure des del més significant arbust fins l’ocell més ben aconseguit, com si un il•lustre pintor hagués plasmat en aquell gran paper que era el cel les seues formes més delicades amb la finalitat que ella les veiés, perquè els dibuixos dels núvols eren, igual que les mirades a la mar, efímers i passatgers, i ningú podria veure’ls com ella si no era en aquell lloc i en aquell moment. Un dels núvols, el de la forma més complicada, s’aproximava ràpidament al sol mentre desfeia el seu dibuix, i intentava tapar-lo per llevar-li protagonisme. En la llunyania, altres boires fosques s’aproximaven ràpidament. La llum del dia començava a enrogir, i la proximitat del sol a les muntanyes, pràcticament impossible d’advertir pel núvol que l’amagava, anunciava l’arribada de la nit en una vesprada d’estiu com aquella.
Bylaia
Viatge a Bao, un sentiment traduït en fets
Són les 21:00 del 2 de juliol, i tant des de Sella com des d’Agost tractem d’omplir com podem el portaequipatge de l’autobús per endinsar-nos en una nova aventura, desconeguda per alguns, familiar per a altres: un viatge cap a Bao, un poble de la Catalunya Nord, molt proper a Perpinyà. Allà anem. Aleshores no ho sabíem, però ens quedaven 12 hores de viatge. 12 cansades hores d’intentar dormir i no poder, de buscar una bona postura al petit seient, 12 hores per arribar a Perpinyà i tractar de gaudir del poble fent un gran esforç, donat el cansament i la son, i unes quantes més per arribar a Bao, on ens esperava l’associació d’Aire Nou. Realment aleshores començava l’aventura: preparar els “llits” i les tendes d’acampada, adaptar-nos als horaris del nord (sopen a les 19:00!!), viure cada acte amb força, tractar de retenir cada instant, fer l’esforç de dormir poc, tocar, ballar, cantar, somriure, observar, beure, saborejar cada moment, riure fins no poder més, caminar, caure mort al llit, escoltar, conèixer, fer el “serril” (com a bons valencians “serrils” que som), compartir, sentir, etc. En definitiva, tot un cúmul de sentiments i sensacions que he viscut amb molta intensitat i diferents actes dels quals he gaudit al màxim, sentint una felicitat ben plena que cada vegada resulta més difícil d’aconseguir, com si fóra una xiqueta. Ha sigut un viatge únic, inoblidable, especial, i a més, molt significatiu per la causa: la unió i companyia dels nostres veïns del nord, dels catalans que més lluny tenim, i el contacte amb gent d’altres pobles no tan llunyans, com els companys d’Agost i Xixona. És en moments com aquests quan s’accentua el sentiment nacionalista i quan t’envaeixen les ganes de continuar lluitant, quan et sents, més que mai, del País.
Gràcies als que heu fet possible estos dies de goig, el tracte i la companyia han sigut fantàstics.
Bylaia
La mar blava
Caminava tranquil·la, sense presa, mirant amb calma al seu voltant i sentint el pes de cada petjada: primer un peu, recolzat amb suavitat del taló a la punta, i després l’altre. Es fixava en els seus peus sota les sandàlies: la blancor de la pell ressaltava sota unes cames que començaven a mostrar el morè del sol de juny, i les ungles estaven perfectament retallades. Amb cada pas que feia, augmentava el dibuix d’una gran línia discontinua i desigual que marcava el camí que deixava enrere. Solia passar-li, allò, sempre que, com aquell dia, caminava per l’arena de la platja. Feia temps que no ho feia, però aquell matí no hi podia faltar a la cita amb les ones i la sorra, amb la remor tranquil·litzant de la mar Mediterrània, amb el cant de les gavines que passejaven a prop del port, amb l’olor a sal… Continuava avançant, i no pensava en res, només en cada pas que feia endavant i cada petjada que deixava enrere, oblidant tot allò que la retorcia per dintre. No podia, ni tan sols, percebre el pas del temps, ni tampoc volia. No existia el temps en aquell instant i en aquell món idíl·lic en què es trobava. Sentia a la perfecció els granets de sorra escolar-se entre els seus petits dits del peu, i li agradava la sensació. Alçava el cap i mirava en la llunyania com es confonien el límit de la mar i del cel, quasi imperceptible. I a l’horitzó, un vaixell que s’apropava. Les cames començaven a sentir la fatiga d’una caminata d’hores, i demanaven repòs. Les pedres grans i redones del port la convidaven a asseure’s i descansar, i el cos acceptava la invitació. Des d’allà, asseguda a aquella formosa pedra de pell grisa i brillant, podia oldre millor la mar, podia sentir perfectament el murmuri de les ones i el cant de les gavines, i podia imaginar en la llunyania de l’aigua aquells ulls blaus de mirada penetrant que tant desitjava acariciar amb el seu esguard.
Bylaia
Quina unió més estranya, una panderola i una cuca.
Ningú ens va dir que seria fàcil. Des del principi, des del primer any, la vida se’ns va complicar. Però no tinc cap dubte que la major força que ha fe que superem cada estrat de les dificultats, i que ha fet que finalment tot haja anat bé, ha sigut la nostra unió: sempre hem estat unides. Aquesta unió es va materialitzar per primera vegada més seriosament quan amb 8 anys em vas demanar que et guardara un secret, i no vaig ser capaç ni de contar-li’l a ma mare. Recordes?
Casualitats de la vida, els nostres pares es coneixien. Jo pense, i t’ho dic a tu en secret ara que no ens sent ningú, que el fet que es conegueren molts anys enrere a Catalunya va ser la primera senyal de la nostra unió. Ja saps, millor que ningú, que jo no crec en cap Déu ni religió, però estic segura que això és així. Uns vint anys després ens trobaríem a l’escola, i acabaries convertint-te en la millor amiga que podria arribar a tindre mai: com va a ser això casualitat? Jo crec que els aires de Siurana els van encantar. No és per a menys, Siurana és preciosa, i espere algun dia poder anar-hi amb tu, i compartir l’espai, encara que no el temps, que compartiren ton pare i el meu en la seua joventut.
Doncs si, allí estàvem, vint anys després, a la fila del Serra Gelada. Des del primer moment, ma mare ho recorda molt bé, em vas agafar pel braç amb força per guiar-me dins d’aquella escola, i encara no m’has soltat (ni espere que ho faces mai).
Ja saps que, ni per a tu ni per a mi, la vida ha sigut un camí de roses. Hem tingut complicacions, però això m’agrada. Entén-me: m’agrada perquè per sobre de totes les dificultats hem sabut buscar sempre la felicitat, la manera d’estar bé, les raons que ens feien veure que viure mereix la pena, i que ens han fet entendre que la vida és un regal. De vegades és un regal d’aquests en què ve tot preparat i muntat, només has de treure’l de la caixa; d’altres, un regal en què les peces van soltes, i tu l’has de construir. És aleshores quan depén de tu construir-lo bé o malament, tot esquivant les peces difícils que et trobes per dins la caixa. Aquest és el nostre cas, però aplicant la intel·ligència de què estem dotades, i sobretot, amb el sentit de la vida que hem anat aprenent poc a poc, hem construït un regal meravellós que ens ha fet gaudir de moment incomparables.
Ara acaba una etapa, una etapa molt important en la qual tu has sigut, sinó la més, una de les persones més importants de la meua vida: he contat amb tu per a tot i sempre. Quan em vas comunicar que potser vindries a viure a València amb nosaltres em van envair dos sensacions: la primera, de felicitat plena, per sentir que continuaria compartint amb tu cada moment de la meua vida; la segona, de seguretat, perquè tindre’t a prop em fa estar segura i ser jo mateixa.
I ara què vols que et diga? Que crec que eixa força que a Siurana es va ficar dins el cos dels nostres pares no ens abandonarà mai, i que sempre estarem unides, i que per això, com ja t’he dit, tot ha anat bé. Els esforços, abans o després, d’una manera o d’una altra, acaben eixint a la llum i sent recompensats. L’esforç que ens ha costat arribar fins ací és incomparable amb el d’altres, i sé que per això, tot ha anat bé.
Si hagués de ressaltar algun record d’aquesta etapa, sense cap dubte series tu. Saps que seguiré comptant amb tu, i et convide a que tu també continues fent-ho. I encara que aquestes paraules s’apeguen a la meua llengua i els coste tant eixir de la boca, ara si que t’ho diré: t’estime.
Bylaia
A pesar de los pesares
Tu no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminableTe sentirás acorralada
te sentirás perdida y sola
tal vez querrás no haber nacidoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti
como ahora pienso.La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.Un hombre solo, una mujer
así tomados de uno en uno
son como polvo no son nadaEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.Todos esperan que resistas
que les ayude tu alegría
que les ayude tu canción
entre sus canciones.Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más aquí me quedoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.No sé decirte nada más
sólo tú debes comprender
que yo estoy solo en el caminoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.
La sent, i m’emocione de nou. Sembla mentida que després de tot haja sigut Palazón l’únic que em va fer plorar ahir a les orles. Ho va aconseguir, i és que quin encert de cançó! Només sentir el títol, “palabras para julia”, em van caure les llàgrimes. He mamat eixa música en casa, i sé que els meus pares se l’estimen molt. A més, no fa ni un any la vaig sentir tocada i cantada per un bohemi al Parc Güell. I per a més inri, Goytisolo, autor del poema, li’l dedica a la seua filla. La veritat és que l’elecció va ser molt encertada, quina millor manera de despedir-nos d’una etapa preciosa i plena de records que estic ben segura quedaran per sempre, i de donar-nos ànim per al que ara ens espera.
No sempre la vida ens depara allò que desitgem, o allò millor per a nosaltres, però a partir de les petites demostracions de com de difícil pot arribar a ser viure, ens fem forts i veem el món des d’un altre costat. A mi, els diferents entrebancs en aquesta etapa m’han fet entendre la vida com un regal. Ningú ens va dir que seria fàcil, quan vam vindre al món, i algun cop, com diu el poema “tal vez querrás no haber nacido”, però és aleshores quan hem de pensar en tot allò que ens envolta i ens estima, que ens intenta fer feliços, que ens fa la vida més agradable. I entre aquests, esteu tots vosaltres, els que durant aquests anys heu fet del meu pas per la vida tota una aventura, que, com a bona aventura que ha sigut, també ha tingut els seus moments durs, però que repetiria sense canviar ni un sol instant.
I recordeu, ” a pesar de los pesares tendrás amigos, tendrás amor”
Bylaia
Sempre seràs una part de mi, música.
Ja s’acaba. Dues setmanes i s’acabarà tot. Però, vull que s’acabe?
Està clar que vull acabar amb aquest curs, que vull deixar d’estudiar dia rere dia d’una vegada, que vull que arriben les vacances i poder gaudir d’elles de la millor manera possible, que vull passar la selectivitat i que la nota (un 8.28, mare meua!!!) m’arribe per a fer periodisme en València, que vull deixar de sentir la pressió del conservatori i el remordiment de les hores que no vaig, que necessites descansar… Però si em pare a pensar, em done compte que enguany acabarà una etapa molt important de la meua vida per començar-ne una altra bastant diferent. I és que no només deixe enrere hores d’estudi, d’ estrés, d’angoixa i de pressió, sinó també hores d’amistat, de somriures, d’aprendre, de mirades, d’un mateix institut i uns mateixos companys (fa 10 anys que us conec, i sou fantàstics), d’uns professors que són més bé amics, d’unes aules envaïdes pels records i, a més, infinites hores de música. Perquè si, enguany acabe l’institut per entrar l’any que ve a la universitat; però enguany també acabe el conservatori, i l’any que ve no serà substituït per ninguna altra entitat semblant.
Fa 10 anys que vaig arribar,aporegada i vergonyosa, com era jo, a les portes de la plaça de bous de Benidorm, amb la meua cosina Ana i Sergi Soler, per fer un examen que ens deixaria ben classificats i ens permetria entrar al Conservatori de Música Pérez Barceló de Benidorm. Dels primers anys no recorde massa, únicament alguns dels companys i professors, i poc més. Sobretot recorde el primer dia que vaig conéixer Manolo, el meu professor d’oboè des d’aleshores fins ara. Quan vaig sortir de l’aula on estava ell (la mateixa aula que m’ha vist créixer i rebre classe durant 10 anys) li vaig dir a ma mare: mama, té les mans com el tio Quelo. I ma mare rigué. Aleshores jo encara no sabia que eixes eren les mans d’un músic, d’algú que estima la música i viu per i amb ella. I des d’aquell dia fins hui mateix, Manolo ha sigut el que m’ha ensenyat tot sobre l’oboè, des de la posició del do fins al doble picat, des del lligat fins al vibrato. Tot. Tot el que sé li ho dec a ell, i per a mi sempre serà el meu mestre. I per altra banda està ell, l’altre gran mestre, mon tio Quelo, que tot i no tocar l’oboè també m’ha ensenyat molt sobre la música.
Amb el temps vaig anar coneixent als altres. Quatre anys cursant el grau elemental, i després d’aquest la prova tan temuda: la prova al grau mitjà! Ana i jo també la vam superar amb èxit, i Sergi ja ens havia adelantat algun curs mitjançant les ampliacions. Cada vegada érem menys: uns companys marxaven, altres desconeguts arribaven de nou, i alguns seguíem allí. Aleshores vaig conéixer nous professors dels que he aprés moltíssim i amb qui he passat molts bons moments.
I també vaig conéixer i em vaig relacionar amb companys fabulosos, únics, divertidíssims i amb qui d’un principi, curiosament, només em va unir una cosa: LA MÚSICA. La música ha fet molt per nosaltres. Ens ha fet conéixer-nos, estimar-nos, passar bones estones, riure, posar-nos nerviosos, unir-nos en els moments difícils d’abans de qualsevol actuació…la música ens ha fet sentir molt, i eixos sentiments, únics i irrepetibles, sé que no els oblidaré mai: mirar un company quan sona el fort, suspirar, i saber que ambdós estem pensant el mateix: quin plaer!; creuar els ulls amb un altre company que està a punt de fer un solo i transmetre-li tota la confiança del món, fent-lo sentir relaxat i tranquil, recordant-li que tots passem per moments així i que si falla ho celebrarem igualment més tard al Winston; escoltar la música dels amics, i gaudir…sobretot gaudir.
Ara em queda agrair-los-ho a aquells que realment han fet que açò fora possible: els meus pares. Sense vosaltres jo no hagués, ni tan sols, tocat l’oboè. Gràcies a vosaltres vaig arribar un dia perduda al llarg camí que és la música, gràcies a vosaltres vaig saber trobar el sender més agradable d’ella, i gràcies a vosaltres he arribat al final del camí on jo desitjava anar. GRÀCIES. I clar, papa, que podràs sentir-te orgullós quan arreplegue el títol que tants anys i tant d’esforç m’ha costat aconseguir, perquè sense tu haguera sigut impossible.
Sé que tot i que ara em quiexe de les hores que passe allà i del temps que em roba (o més bé el temps que em regala) la música, l’any que ve, quan arribe la vesprada i no tinga on anar, ho trobaré a faltar. Trobaré a faltar l’oboè, els companys, el bon ambient, els professors…en definitiva, trobaré a falta tot eixe món que per a mi ha sigut LA MÚSICA.
Bylaia
Enhorabona campions!
Diumenge, 25 d’abril
No en sé massa, de pilota valenciana, i mira que he vist partides i m’han explicat mil vegades com funcionen les diferents modalitats. Segurament no he posat l’atenció necessària, no crec que siga tan difícil. Però bé, la qüestió és que no en sé massa, de pilota; però si que en sé d’emocions, i hui he pogut comprovar que la pilota i les emocions estan molt unides. He tingut el plaer de gaudir de la final on han competit pilotaris del nostre poble, que a més són amics i familiars meus: Pau, Pablo i Jesús. Tres figures de l’esport valencià que han aconseguit quedar primers de la comunitat valenciana en la Lliga de Caixa Popular.
Tot el matí ha sigut un joc d’emocions. Arribem al trinquet i el trobem ple de gent que no coneixem, però també d’altra que coneixem molt bé, tot i que estem tan lluny del nostre poble, i un sentiment de germanor ens envolta a tots. Lluny de casa i oblidant les diferències, que no són poques, entre uns i altres sellardos, tots ens unim per una mateixa causa: recolzar els tres joves que, nerviosos, estan ara calfant pegant pilotades contra la paret. Ells estan nerviosos, però no ho estem menys els que estem assentats, que comencem a veure apropar-se el moment en què es decidirà qui són els millors del País Valencià. Uns més nerviosos que altres (a Fermín ja no li queden ungles), confiem en els nostres jugadors, que sabem que, guanyen o perden, per a nosaltres ja són els millors, com es pot llegir a la pancarta que hem portat.
Arriba el moment: presentació d’ells i dels contrincants, que venen de Moncofa. Els que no els coneixíem, els observem de dalt a baix per veure, a simple vista, quines són les possibilitats del nostre equip. I a jutjar per la petitesa de dos dels contrincants, diríem que els tres “homes” ben plantats de Sella no ho tenen difícil. Però el que no sabem és que rere eixos cossets, petits però fornits, s’amaguen dos altres figures de la pilota que no els ho posaran del tot fàcil a Pablo, Jesús i Pau. Tots saluden a l’afició, que cada cop que presenten a un jugador del seu poble esclata en crits i, en el cas de Sella, fa sonar el tabal que Sergi ha tingut la bona idea d’embarcar cap Alcàsser.
Comença la partida, i des d’on seiem els animem, encara en una veu bastant baixa, perquè comencen amb bon peu. I ho fan, encara que també ho aconsegueixen els seus contrincants. A jutjar pels primers jocs, sembla que la partida no serà gens fàcil per als nostres benvolguts pilotaris, i la situació promet emoció. Cada cop que algun dels dos equips, Moncofa o Sella, fa quinze, tot el trinquet esclata en una mescla de crits d’ànim, xiulits, crits de felicitat, i alguna mala paraula com “em cague en Déu, va, que podeu!”. I encara que des de Sella hem anat molta gent, l’afició de l’equip contrincant és el doble que la nostra, i cada cop que Moncofa fa quinze el soroll duplica el nostre. Això, a alguns ens empetiteix i ens fa pensar en els pobres pilotaris de Sella, que es sentiran cohibits. A altres, els dona més força per xisclar més fort i donar-los tants ànims com siga possible. També, a la majoria, ens posa de mala llet. Com bé Fermín ha comentat amb cara dessoladora, anaven ‘tots contra un poblet’; però com bé Sergi li ha contestat, ‘no podran amb nosaltres’. Aleshores Sergi només ho suposava, perquè els marcadors encara no delataven res respecte al que deparava el final, però com bé ha suposat, no han pogut amb nosaltres. Des que Moncofa ha fet el segon joc ja no n’ha aconseguit fer cap més, mentre Sella avançava i avançava, davant una afició que s’alçava per aplaudir cada quinze, i ha deixat un marcador final de 60-25. Estava clar, una vegada més: sou els millors!
Després de fer l’últim joc ha començat el joc d’emocions més espectacular del matí: els tres jugadors, contents, s’han abraçat amb força i han cridat, mentre l’afició sellarda no deixava d’aplaudir, cridar-los i recordar-los, com tantes altres vegades, que són boníssims. Després d’açò, els dos Vidal petits han anat a abraçar a son pare, Fermín, a qui li deuen gran part de la victòria de hui, i els tres han esclatat el plor mentre es fonien en una abraçada col·lectiva: quina imatge més familiar i emotiva! Mentrestant, la resta felicitava Pau, i més tard també Pablo i Jesús. Abraçar-me a ells, i sentir al meu propi cos la suor que els ha costat ser campions, m’ha fet reflexionar sobre el gran esforç que duen a terme. Seguidament, una altra imatge realment commovedora ens ha fet soltar les llàgrimes a més de dos. I és que el petit Marc, que no entenia molt bé perquè molts ploraven si havíem guanyat, ha esclatat també el plor i s’ha abraçat a Jesús com un fill s’abraça a un pare, amb molt d’amor i alhora buscant protecció.
I com aquestes, moltes altres imatges, com la dels pares orgullosos, la dels avis plorosos, la dels amics contentíssims i la d’una afició altiva amb els caps ben alts i les palmes vermelles de tant aplaudir. I després de tot, una foto col·lectiva que immortalitza el moment i que quedarà, com tantes altres, per a la posteritat del poble i la pilota, pel record de tots aquells que s’impliquen dia rere dia perquè l’esport valencià es mantinga en peu i, sobretot, per commemorar de nou la victòria de tres fenòmens invencibles amb els que, estic ben segura, compartirem moltes finals més.
Enhorabona Jesús, Pau i Pablo, tot el poble de Sella està orgullós de vosaltres! Sou els millors!