Tag Archive sentiments

Bylaia

Fins prompte, Puig Campana

Em va despertar la llum, el vent havia obert els portons de l’habitació i, com que ja eren les 9, la llum del sol entrava potent. Massa prompte per a mi, així que em vaig alçar del llit, els vaig tancar, i em vaig adormir. De nou un cop fort i sec, de nou els ulls oberts, i de nou la llum atravessant l’habitació. Feia massa fred per tornar-me a alçar, així que em vaig tapar fins als ulls amb l’edredó, i vaig intentar dormir.

Als pocs minuts es va alçar mon pare, i com que veia llum a l’habitació, va entrar a saludar-me. Definitivament, algú havia decidit que no dormira més eixe matí i em vaig haver d’alçar. Ell em va saludar amb un “bon dia” i em va dir que no havia llum (elèctrica, clar, doncs la llum natural feia hores que jo anava maleint-la). Vam pensar que, com sempre que fa vent al nostre poble, la llum se n’havia anat i tornaria en poques hores.

Però com les notícies volen ràpid, el meu germà ens va dir que aquesta vegada el problema era un altre: havia caigut una torre d’alta tensió a la Núcia que havia provocat un incendi, i havia fet que molts pobles de la Marina quedaren sense llum. Bé, no pintava massa greu, créiem que tot estava controlat. La llum va tornar en poques hores i tot va continuar amb normalitat, excepte el vent, que bramava amb força i feia caure teules i macetes de les cases als carrers.

Però quan començava a fer-se fosc vam poder veure des del Secanet com les flames arribaven a la cima del Puig Campana. Primer va ser el fum roig, després les flames. El foc anava estenet-se lateralment, i la llum venia i se n’anava constantment.

Afortunadament la situació es va poder controlar, i a l’hora de dormir ja no véiem des d’aquest costat del nostre benvolgut Puig Campana aquella fumarada de feia unes hores. 

Ara m’alegre d’haver-lo pujat un bon dia i haver disfrutat del paisatge verd, els pins i el bon ambient que ens oferia, doncs desgraciadament passarà molt temps fins que la muntanya del forat, eixa que tantes llegendes i mites guarda, torne a ser com abans.  

friends.jpg

Recorde el dia de la foto, que caminant a uns 30 minuts de La Carrasca, vam arribar a un lloc preciós de d’on véiem la Núcia, Polop, Benidorm i tots els pobles de la contornà. Imatge que no podrem repetir fins que passe un temps.

Bylaia

L’esport que t’emociona

Arribes a l’Arc, sempre més tard de l’hora prevista, i pel camí, entre bromes i somriures, així com preocupacions sobre la forma física que tens i el que hui podràs fer, penses, ajudada pels companys, quines vies fareu. Si  fa molt temps que no et poses els peus de gat, aniràs a les vies de tercer grau (les més fàcils), que casualment són les que més lluny estan. En aquest cas tindràs un problema si vas en cotxe, perquè prop d’aquestes vies no et permetran aparcar, i a més una pintada t’amenaça des de la paret del costat. No recorde bé què diu, o si encara està, però el que volia dir era “prohibit escalar”. Bé, no cal comentar-ho. Però això dona igual, perquè si realment tens ganes, escalaràs igualment, t’amenace una pintada o no. En el cas de que portes un ritme més o menys constant d’escalar i entrenes prou a menut, ja faràs de quintets per amunt, i si estàs realment fort i tens les condicions necessàries podràs fer vies de sisé, seté o huité grau i et deixaràs allí l’alé (només arribar fins on es troben aquestes vies ja te’l pot llevar).

Una vegada ja heu decidit on anireu (fet de vegades realment costós) aparcareu (si podeu, com ja he dit) i només baixar del cotxe, miraràs les muntanyes que s’obrin dalt de tu, aquelles muntanyes que tant t’agraden però que també t’han acollonat més d’una vegada. Agafaràs la motxila, on portes l’arnés, els peus de gat i el magnesi, freqüentment acompanyats d’alguna barreta energètica, una botella d’aigua, un parell de peces de fruita i, fins i tot de vegades, un bon entrepà. Si tens sort (sort que a menut tinc jo gràcies a la meua escassa força i, segurament, al fet de ser dona) no et tocarà dur la corda, com a molt alguna cinta. Poc a poc aniràs pujant, mentre preguntes 40 vegades al de darrere teu si vas pel camí correcte. Quan arribeu al sector on havieu acordat anar, descarregaràs tot el que duies i començareu a decidir quina via serà la primera. Després d’uns minuts d¡indesició, algun valent, s’animarà a obrir una via no massa difícil, per calentar. Tu, tranquil·lament, et posaràs l’arnés i asseguraràs al teu company(també vols participar i no deixar de tot ho facen els demés). Mentre ell puja, tu inentes quedar-te amb els passos que fa, per poder repetir-los tu i no tardar massa en pujar, fet que, lògicament, afectarà desesperadament els teus companys, encara que ells t’asseguren i reafirmen que no, que tu tranquil·la, pren-te el teu temps. Mentre assegures, des de dalt algú et crida: -Dóna’m corda! Tensa! Espera, espera, aah!!!que m’apreta mooolt! -Baixem? . Siii, baixa ja si us plau -penses.- No puc mantenir més temps el coll mirant per amunt. 

El company/a baixa, i ara et toca a tu. Et poses els peus de gat i li fas el nus huit a la corda, ben apretat i segur per no caure per res del món. Quan algú s’anima a assegurar-te a tu, t’encamines cap a la paret. La toques. Està gelada. Només tocar-la et provoca un cúmul de sentiments i records, i la por comença a pujar pels talons. Mires per amunt i veus el camí de dibuixen les xapes, el camí que hauràs de recórrer per arribar fins a la cadena que et saluda des de dalt del tot. Respires i mires al teu company, per comprovar que et té ben lligada. Ara suspires. Anem allà. Busques el primer forat per ficar el dit, i si pot ser el braç i poder fer força. Poc a poc vas pujant: el peu dret ací, la mà més amunt, equilibri cap a l’esquerra, un poc de força de braços. Sense adonar-te’n ja has pujat la mitat de la via. Arribes a un lloc segur i descanses un poc. Mires avall, per veure què fan els teus acompanyants, i de repent te’n adones que el que t’assegura està mirant les musaranyes, fet que et mosqueja profundament. Quan retorna del seu món particular, decideixes continuar escalant.

 Ara t’espera el millor: un pas ben complicat que estàs segura de no poder resoldre. Des de baix t’ajuden, van dien-te: a la dreta, el peu ahí, la mà més avall, etc. Tú, immersa en un mar de dubtes, por i confusions, ni tan sols acertes quina és la teua dreta. Com que l’altura no t’ajuda, has d’ajudar-te de la tècnica i la força. Estires els peus tot el que pots fins que només la punta del dit gros toca la roca i intentes agafar-te de la pedra que es mostra dalt del tau cap. I quan ja estàs a punt d’apoderar-te d’ella, un ràfega de vent et desequilibra i caus. Mentre caus el cor et va a mil, i demanes per favor que el que et té lligada estiga ara ben despert, per pegar un estiró a la corda i deixar-te penjant abans de que toques terra. I així és, ho fa. La corda para, i amb ella també pares tu, acollonida fins la mèdula. Però una vegada ja estàs més tranquil·la, penses que ha sigut una experiència emocionant: has volat!! Animada pel fet d’haver-te sentit com un ocell i per no haver retrocedit massa metres, continues la faena. Ara sí, ara ja saps el que has de fer, i amb gran decisió puges i puges fins a tocar la cadena, que produix un soroll que anuncia la teua victòria: per fi has arribat!! Mires per avall amb la cara més feliç del món, esperant que t’afalaguen, i així ho fan: collons, la xiqueta! Ara només et queda disfrutar del paisatge que la nostra terra ens oferix i deixar-te caure per anar cap avall. Allí t’esperen uns quants somriures, i un “com que no podies, no?”. Tu els tornes el somriure, contenta d’haver coincidit amb ells fa un temps i d’haver-te aficionat a escalar. Feia temps que no anaves, però promets que no ho deixaràs córrer més, que aniràs cada setmana (promesa que desgraciadament no compliràs).

Passarà un temps, i quan tornes a anar les sensacions seran de nou les mateixes. Els moments que passes perduda enmig dels pins i la penya no els oblides. Potser es fan tan especials pel fet d’anar a la llarga, potser pel fet de les amistats que t’ha proporcionat, potser pel fet de l’entorn…la qüestió és que t’agrada, i tant et fa que et diguen que es perillós, que vages amb compte o que canvies de hobby. A tu t’agrada escalar, i continuaràs disfrutant d’aquest esport sempre i quan la salut, l’únic inconvenient que realement podria separa-te d’ell, t’ho permeta.

(Ànims a tots aquells que no ho heu provat mai. És impressionant.) 

Bylaia

Paraules i música

El dia 4 de gener del 2008 ens vam reunir algunes personetes de Sella per presentar l’experiment artístic que havíem preparat. Vam unir  música, poesia, pintura, fotografia i creativitat per a expressar-nos. La veritat és que a pesar dels dubtes i els escassos assajos, l’experiment va tindre èxit i va aconseguir emocionar a molts dels presents en l’Acadèmia aquell 4 de gener (tant al públic com als intèrprets). Per a aquells que no pogueren vindre, o aquells que van vindre però volen tornar-ho a veure, ho poden fer a  http://www.tu.tv/videos/paraules-i-musica

Aquests són alguns fragments dels textos i poesies escrites per a “paraules i música”, que van ser representades amb música, llums i, sobretot, un fort sentiment.

PACHAMAMA, escrit per Lara.

 “Andaba Pachamama deseosa de tener un hijo con el que poder compartir los misterios más sublimes de su cuerpo. De sus recientes creaciones obtuvo árboles de frutos exquisitos, narcisos y crisantemos de inmejorables olores, la calma del trigo con la que dotó de color al oro, ríos de vida que desembocaban en el mar y en su paso refrescaban cuidadosamente a las criaturas de los valles. […] Cuando Pachamama volvió de su letargo descubrió la soledad del ser que debía haber sido su máxima perfección. Aquel ser abandonado en el exilio, con la rabia como única compañía, había sido gestado entre tristezas. Queriendo ofrecer el ser más perfecto había engendrado un ser abominable, que la maltrataba y la hacía responsable de su desdicha […] Entonces, Pachamama descubrió que había dado a luz un ser muerto. El Humano, ocupó su tiempo en construir máquinas demoledoras que revientan el vientre de Pachamama. Ahora, el humano no hace más que olvidar a su hacedora de vida y construir tanques que la destruyen […] Aquél trágico ritual fue el inicio del caos que reina hoy en toda Europa y en la América europeizada. Esa barbarie que la modernidad inauguró como progreso, que lleva por bandera el alejamiento de la tierra y por esencia la desanimación, que no es otra cosa que la falta de alma”.  

 Una metàfora i una personificació del món amb la qual Lara aconseguix fer-nos veure què estem fent amb aquell que ens ha creat i ens ha donat la vida. La lletra està molt ben cuidada i és preciosa, i la música (composada per Miquel) i les llums (ideades per Glòria) li donen un sentiment especial, que en el seu moment va fer que la intèrpret i autora, Lara, no pogués acabar sense que 4 llàgrimes caigueren dels seus ulls, i li termolara la veu. 

LA FORÇA DEL SENTIMENT, escrit per Consol.

“[…]Aún te quiero con fuego delirante/por ti batallo, venzo y me valido/en ti me guardo, vivo y en ti anido/y para ti me dono como amante […]”

“Me dices que te vas y desespero/mi anhelo de vivir se desmorona/me asfixio en el dolor que me aprisiona/y me seco como agua en el alero […]”

“Yo, que le di sentimiento enamorado,/ahora contemplo con pena y asombro /como cruel me deshecha como escombro/porque por otra mujer me ha reemplazado./Yo, que por él tengo el corazón preñado/de tanto que le amo y que le nombro,/hoy ni siquiera deja que en su hombro/llore el amor que con saña me ha abortado[…]”.

3 poemes d’amor de Consol que Eva, la intèrpret, i Miquel, el pianista, ens expressen amb un fort sentiment que ens transmet el dolor que Consol va voler plasmar als seus poemes.

 EL CERCLE TEMPORAL, escrit per Luis Vicente.

“Abans, l’hivern era llarg i fred.El llebeig arrissava ones en la mari el cel, gris, semblava caure de pur trist[…]”

“[…]Arrapa el vent la pell de l’arbre,i la despulla de la darrer fulla.[…]”

“[…]Cançons de Pasqua,berenars damunt d’un taper blanc,correres fins esgotar l’alè,mirades que els ulls encenen i a l’instantcaptiven el jove cor enamorat[…]”

“A l’estiu tot el món viu,com diu l’acudit popular,i sota la calenta atmosfera ambientalplantes i animalsculminen el procés vital[…]”

4 poemes curts, un d’ells per a cada època de l’any, amb els quals Luis Vicente plasma clarament els moments més importants i representatius per a la gent valenciana de cada una de les estacions en què dividim l’any. Sergi dóna amb la seua veu el to que cada època mereix, i la música flueix d’estació en estació, adaptant-se en cada moment per expressar millor allò que la lletra ens vol dir.  

UN PAISATGE MÀGIC, SELLA, escrit per Josep.

“Baix de la penya, protegit dels vents,apareix el meu poble envoltat de vents.Al nord Aitana, al sud el mar,vent de Tramuntana, vent de Voramar.Lloc de muntanyes, creuar de rius,costals de canyes, pinars plens de nius[…]”

Un poema mitjançant el qual Josep ens resumix com és Sella, on està i com és la vida al nostre poble. I qui millor per a explicar-nos tot açò que una autèntica sellarda, Aurora. L’oboè, imitant la xirimita, i el tabal, ens recorden a les festes, les quals tots esperem amb ànsia durant la resta de l’any.

Gràcies a tots els que van dur avant aquest projecte i el van fer possible: David, Fede, Pere, Consòl, Josep, Luis Vicente, Miquel, Lara, Eva, Sergi, Aurora, Glòria, Salvador, Dani,Vicent, Jose Miguel, Tòfol, Jordi i Laia

Bylaia

Odi

És ben sabut per tots que l’odi, el racisme i la violència són aspectes negatius que trobem freqüentment a aquest món al qual vivim. Un món on cada dia hi ha algú fent un petit esforç perquè funcione amb més pau i igualtat, per eliminar tot allò que causa problemes, per conseguir un món millor. Però, desgraciadament, aquests són ben pocs, i els resultats són mínims.

Tots parlem d’igualtat, tots volem els nostres drets, tots volem ser pacifistes, molts demanen llibertats. A més, moltes d’aquestes coses són els somnis de la gent de la meua edat, adolescent, potser massa somniadora, que creem que podrem canviar el món amb aquestos pensaments. O això és el que creia jo, que la nova generació, els que farem funcionar el món en un futur no molt llunyà, creem en la igualtat, la pau i totes aquestes quimeres que alguna vegada en la vida a tots se’ns passen pel cap. Però avuí he pogut comprovar a l’institut que no és així. Una actuació totalment racista i violenta m’ha provocat un odi impressionant cap a tots aquells que la duien a terme.

Mentre em menjava tranquilament el meu entrepà de formatge a les 10:30 del matí (l’únic moment per relaxar-te un poc entre classes i classes) he pogut observar des de les grades del patí com un cúmul de gent anava formant-se cap a l’altre costat de la pista. Havia molta gent, la majoria d’ells sudamericans, i estaven jugant. Jugaven a “mosca”, un joc en el qual es formen dos files de gent amb les mans alçades, i una personeta desgraciada i normalment feble, passa corrent entre les dos files, mentre la resta de “companys” li peguen manotades. El joc, que sempre m’havia semblat una mica violent, no és sol fer per a pegar amb gana i deshofegar-se…simplement per pegar algun calvotet que altre (fet injustificable també, però bé). Però la “mosca” de hui era diferent. Els xiquets pegaven fort, tant com la força dels seus braços els ho permitia. Un d’ells (d’aquestos dèbils i apagats) no ha volgut passar, tenia por i, com és lògic, no li apetia que li pegaren una manta de bara. Aleshores la resta han començat a xillar-li i a dir-li que havia de passar, que si no era un cagat, i tot això que és sol dir per fer que un es senta inferior. Però no acaba ahí la “bomba”: a més, molts alumnes aliens al joc, que estaven sentats amb mi o algun altre lloc del patí han anat apopant-se cap allí al veure que s’estava armant bulla. Quan ho veus, pots pensar que aniran a ajudar al pobre xiquet, a salvar la situació, a eliminar la violència. Però no; van a animar la brega i, si pot ser, a pegar-li ells també. Finalment, el pobre xiquet (sudamericà, per cert) s’ha vist obligat a passar per enmig d’aquelles 30 i pico violentes mans (si no ho feia segur que “l’esperaven a l’eixida”).

M’he quedat alucinada de veure que tant braços com cames anaven amun i avall en direcció al cos del menut, que ha caigut a terra i ha continuat sent colpejat. Però encara he flipat més quan s’ha apropat un company i ben orgullós ens ha dit:

-Li hem pegat unes patades al xiquet!total com és un matxupitxu no li fa mal.

INCREÏBLE. Un company d’eixos que criden llibertat als quatre vents. I com ell, unes desenes més d’alumnes de l’institut. M’ha semblat un acte tan repugnant, xenòfob i injust, que no podia entendre com la resta de la gent podia estar rient-li la gràcia a aquells que venien contents d’haver-li “espolsat” quatre òsties a un company. He sentit vertader odi.

No sé si es que visc a un món de fades, però em sembla molt injust que es produïsquen aquests tipus d’espectacles, i més a un intitut, lloc on es suposa que anem a educar-nos. I em sembla encara pijor que la gent que formarà el futur del nostre país tinga aquesta mentalitat. On anirem a parar?

Bylaia

Regala’m una llàgrima

És costum a la nostra cultura fer un regal, luxós o senzill, quan alguna persona complix anys. Fem regals als familiars, als estimats i, com no, als amics. Triar un regal per a un amic no és per a mi una tasca simple. A tu t’agrada tal cosa, però realment has de pensar si a ell/a li agradarà eixa mateixa cosa o una altra de ben diferent. Però bé, si realment és un/a amic o amiga coneixeràs bé els seus gustos i podràs triar allò que saps que li agrada tant. A pesar d’això sempre queda la tensió, el dubte de com reaccionarà quan ho veja, encara que sapies que el teu regal és una cosa que li agrada molt. Quan, amb les mans tremoloses, li dones el regal tan esperat i ell/a, també amb mans tremoloses, li lleva el paper de regal i el veu, tan sols esperes veure un somriure a la seua cara, o escoltar “moltes gràcies, m’agrada molt”. I eixa és la part del regal que et quedes tu, l’agraïment d’un amic.

Eixe seria un bon regal després de fer-ne tu un, un agraïment. Però he comprovat esta setmana que hi ha un regal millor. Quan vaig comprar aquell llibre sabia que li agradaria, sabia que feia temps que se’l volia llegir, i a més ella el volia en català!! Aquell llibre s’havia convertit en un dels de la seua llista de llibres obligats després de llegir-ne un altre del mateix autor. I encara que jo ho sabia sempre sorgia el dubte: i si ja li l’ha regalat algú? I si no li agrada que li regalen llibres? Però bé, li’l vaig comprar. El llibre va arribar a les seues mans 2 mesos després del seu aniversari (imprevistos…). Quan el va agafar i va notar el pes de les fulles va començar a emocionar-se i a xillar, i amb un gran nerviós li va llevar el paper de regal. “El joc de l’àngel” de Carlos Ruiz Zafón la saludava convidant-la a llegir hores i hores (doncs se’n necessiten moltes per a llegir-se’l). Va ser la primera vegada que ella va plorar d’alegria.

Pot haver un regal millor?

Espere que disfrutes del llibre!

Bylaia

Per començar… petit país

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen poc,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país

 LLUIS LLACH

Bylaia

I per què un blog?I per què la pluja?

Doncs perquè sempre m’ha agradat escriure, i plasmar el que pense, senc o em passa a un paper. Una bona forma de buidar la ment o deshofegar-te (almenys a mi em servix).

Com que les tecnologies avancen i el cabiló ens ajuda a fer-nos un blog fàcilment, per què no crear-te una pàgina a internet i escriure en ella??Així pots compartir les teues opinions amb els demés.

El nom es deu a que hui ha estat tot el matí ploent i bueno…la pluja sempre inspira, de vegades odi, altres nostalgia, altres alegria…