Tag Archive societat

Bylaia

Sense la terra promesa, Enric Valor.

Arrape amb impaciència les últimes pàgines…vull saber JA com acabarà la història! Si s’instaurarà el règim republicà, si Mauri és d’esquerres o un conservador infiltrat, si Garibaldi podrà ocultar la paternitat de la filla que espera Maria, la dona del so Pep, etc. I en pocs minuts, els dubtes es resolen. Mira que m’ha costat de cruspir, tot s’ha de dir, però per fi l’he acabat.

Sense la terra promesa, d’Enric Valor. El vaig començar seguint la recomanació d’un amic, desitjosa de conéixer el mestre Enric Valor, tan conegut per les Rondalles que mai m’havia dignat a llegir. Aquest és un llibre diferent, molt descriptiu (de vegades massa), que ens ajuda a conéixer com era la vida a les nostres terres fa poc menys d’un segle, i a imaginar con viurien els nostres besavis en aquella societat tancada que començava a veure la llum dels ideals d’esquerres fins aleshores ben amagats i sancionats al nostre país, ideals que, per una altra banda, no tardarien en ser afusellats per una cruel dictadura.

A través de la deliciosa redacció de l’autor, m’he pogut traslladar a una altra època i a un altre entorn no molt llunyà, a les terres de Castalla, poble de l’escriptor, i he concebut cada paratge i cada moment com si el tinguera davant els morros, ja que la descripció és perfecta. Us el recomane, sobretot als que visqueu a pobles de l’interior d’Alacant: vos sentireu molt identificats.

Ara ve el dubte. La tauleta de nit està atapeïda de llibres que esperen ser llegits, a poder ser, abans de començar el curs. Quin trie? Els principals candidats són Mil cretins de Quim Monzó, recomanació d’un altre bon amic, i Siddharta de Herman Hesse, llibre que fa anys que els meus pares em proposen que em llija i que fa un mes un bon professor em va aconsellar. Segurament l’elecció serà aquest últim, ja que Demian, del mateix autor, em va fer passar molt bones hores de lectura a Irlanda fa un any, i per llegir un poc en castellà, que falta em fa també.

 

 

 

 

Bylaia

Eixa paraula impronunciable…sexe

Fins a quin punt afecta l’educació que rebem en la manera d’afrontar els afers relacionats amb la sexualitat?

Aquest dissabte, vora les 2 de la matinada, en una d’aquestes converses en què es parla de coses sense cap importància, i després de passar pels distints actes sexuals incauts de part de la població sellarda, va sorgir aquesta pregunta: té molt a veure l’educació que hem rebut de petits amb la manera d’actuar que tindrem en un futur amb tot allò relacionat amb el sexe? Va quedar molt clar, i de fet és així, que si, que està òbviament relacionat, però fins a quin punt ens afecta?

Analitzant distintes situacions pròpies i alienes, vam arribar a la conclusió que la relació educació paternal-sexualitat és molt significativa, és a dir, que l’ensenyament sexual ens marcarà clarament la nostra reacció amb el sexe en un futur. Així, un adolescent criat per uns pares que no amaguen res de la seua sexualitat i la tracten obertament amb ell, afrontarà el sexe d’una manera franca i sincera, sense cap tipus de pudor, i possiblement ho considere quelcom indispensable en la vida i una bona forma de diversió. De la mateixa manera, un adolescent criat en un ambient on la paraula “sexe” és impronunciable, a qui se li ha explicat que dir “vagina” i “penis” és pecat, i que no ha sentit mai parlar als seus pares sobre les relacions sexuals (que, evidentment, en tenen) afrontarà el sexe d’una manera ben distinta, com quelcom dolent que no s’hauria de fer, i potser li cree un trauma que li faça molt més complicat palpar amb naturalitat els afers sexuals.

Ara bé, què és millor per a un/a pare/mare, que el fill/a afronte la sexualitat obertament o que li tinga pudor? No ho sé, encara no tinc fills, però és un tòpic que la majoria dels pares temen a les relacions sexuals dels seus fills i preferirien que li tingueren por a que ho tractaren amb naturalitat. Supose que deu ser difícil imaginar que el teu fillet o la teua nena puga estar passant-ho bé experimentant amb el sexe, però trobe que és un error témer-ho i educar els fills perquè ho rebutgen. Segurament, la millor manera de tractar-ho seria amb un augment de comunicació entre pares/mares i fills/es, que tots sabem que no és gens fàcil, i proporcionant la informació necessària enlloc d’amagar-la. Tot aniria millor, estic segura.

Gràcies als col·laboradors d’aquest article per la informació proporcionada i les vostres opinions (Ana, Núria, Rafa, Aitana i Dani). És increïble el que pot arribar a aprendre una quan l’avorriment arriba a un límit tal com el d’aquella nit. M’encanten eixes converses, algun dia els dedicaré una entrada.

Bylaia

Viatge a Bao, un sentiment traduït en fets

Són les 21:00 del 2 de juliol, i tant des de Sella com des d’Agost tractem d’omplir com podem el portaequipatge de l’autobús per endinsar-nos en una nova aventura, desconeguda per alguns, familiar per a altres: un viatge cap a Bao, un poble de la Catalunya Nord, molt proper a Perpinyà. Allà anem. Aleshores no ho sabíem, però ens quedaven 12 hores de viatge. 12 cansades hores d’intentar dormir i no poder, de buscar una bona postura al petit seient, 12 hores per arribar a Perpinyà i tractar de gaudir del poble fent un gran esforç, donat el cansament i la son, i unes quantes més per arribar a Bao, on ens esperava l’associació d’Aire Nou. Realment aleshores començava l’aventura: preparar els “llits” i les tendes d’acampada, adaptar-nos als horaris del nord (sopen a les 19:00!!),  viure cada acte amb força, tractar de retenir cada instant, fer l’esforç de dormir poc, tocar, ballar, cantar, somriure, observar, beure, saborejar cada moment, riure fins no poder més, caminar, caure mort al llit, escoltar, conèixer, fer el “serril” (com a bons valencians “serrils” que som), compartir, sentir, etc. En definitiva, tot un cúmul de sentiments i sensacions que he viscut amb molta intensitat i diferents actes dels quals he gaudit al màxim, sentint una felicitat ben plena que cada vegada resulta més difícil d’aconseguir, com si fóra una xiqueta. Ha sigut un viatge únic, inoblidable, especial, i a més, molt significatiu per la causa: la unió i companyia dels nostres veïns del nord, dels catalans que més lluny tenim, i el contacte amb gent d’altres pobles no tan llunyans, com els companys d’Agost i Xixona. És en moments com aquests quan s’accentua el sentiment nacionalista i quan t’envaeixen les ganes de continuar lluitant, quan et sents, més que mai, del País.

Gràcies als que heu fet possible estos dies de goig, el tracte i la companyia han sigut fantàstics.

Bylaia

27 de juny manifestació a Sella: salvem el territori

El proper dissabte 27 de juny es farà a Sella una manifestació per tal de fer sentir les veus del poble en contra del PP-1 Saleres.

Les raons d’aquesta manifestació són:

  • La desinformació del poble pel que respecta al pla.
  • La mala gestió de l’equip de govern
  • El fet que l’equip de govern es gaste en l’enderrocament de la casa del Cantó de Reis els 45.000 euros d’una subvenció destinada al desenvolupament del municipi.
  • L’incompliment de les obligacions per part de l’urbanitzador.
  • El perill de despreniment i escorrenties
  • La defensa del nostre paisatge, la nostra cultura i la nostra terra
  • Les despeses que està suposant i suposarà la urbanització als habitants de Sella
  • La necessitat de la participació ciutadana

A tots aquells que considereu aquestes raons de pes i creeu que el pla Saleres ha estat mal gestionat i no és necessari a Sella, us esperem el dissabte de matí.

Després de la manifestació farem una paella a la Font Major per a tots els manifestants, i si el temps ens acompanya, acabarem amb un bon banyet.

ANIMA’T, PARTICIPA, FES SENTIR LA TEUA VEU, PERQUÈ TU TAMBÉ ETS SELLA.

La sang que plora la terra ens ha esguitat els sentiments
les mans d’alguns van tacades d’avarícia i de diners
i és que un cop més la cultura s’ha enfonsat dins del ciment;
on les gavines ponen l’ou ja no creiexen les arrels
Bylaia

Just a temps

Seu rere la finestra. Escolta el soroll de la seua porta, i intenta no posar-te nerviós. Aixeca’t, i aproxima’t més a la finestra. En uns segons la podràs veure. Camina amb pas tranquil, com sempre, i porta eixos texans que tant t’agraden. Al coll, el penjoll d’or que li va regalar l’àvia, i al braç el braçalet que es va comprar fa uns anys a Eivissa. A les orelles ja no porta les teues arracades, ara les ha canviades per unes més llargues que, segons te n’has assabentat, són un detall de la seua millor amiga. Pots intuir, fins i tot, la seua respiració. Un poc a contratemps, conseqüència de l’operació que li van fer de petita. Però tan càlida com sempre, segur. Donaries el que fora per poder sentir de nou eixe aire a deshora que ix del seu nas; però ja no pots, has fet tard.

Corre, que marxa. Obri la porta quan estiga, aproximadament, a uns cinquanta metres de tu. No faces soroll, que no et senta. Segueix-la des de la llunyania, però tan a prop com pugues per no perdre-la de vista. On anirà? Penses en totes les opcions possibles. Vaja on vaja, la seguiràs, ho tens ben clar. I si segueix el camí que tu desitges, tot anirà bé. Quin cos que té! És únic. El desitges tant…Com t’agradaria tocar-lo amb les teues mans una vegada més; però ja no pots, has fet tard.

Afortunadament, segueix el camí que tu vols. A l’altra punta del carrer pel qual ara camineu tens el cotxe. El carrer és llarg. Si corres i agafes la drecera de baix podràs arribar abans que ella i esperar-la amb el cotxe a l’altra banda del Carrer Major. Corre tot el que pugues, per arribar, engegar el cotxe, i pujar uns quants metres fins arribar on és ella. Ho fas, i quan ella treu el cap amaneixes tu amb el teu vehicle i la música ben alta. Què oportú!

-On vas? Puja, que jo et porte.

I puja. I ja no tornarà a baixar. Li has robat la llibertat i el respecte una vegada més, però ara ja no els podrà recuperar. Només algun dia, si vos trobeu en el més enllà, li podràs demanar perdó, o bé la podràs tornar a tocar. Tu tries. Tens tot el temps del món, no faces tard.

Bylaia

25 d’abril, un dia que recordar

Toni Cucarella, 21 d’abril de 2009, L’accent.

300 anys sense full de ruta

«Sí, han passat tres segles d’ençà que ens posaren els grillons castellans i borbònics “por justo derecho de conquista”. Tres segles d’embotir-nos nacionalisme espanyol pels sets forats dels cos. Per tots els set. Compteu-los. Tres segles de dir-li “solidaridad” a allò que tothom sap que és vulgar extorsió i robatori. Tres segles d’obligar-nos a parlar “cristiano”. Tres segles d’ingomínia.

Però… tres segles de resistència?

Sí, hem resistit. D’aquella manera. No gaire col·lectivament. No pas com un sol poble que sap on té l’enemic i el combat i no se’n refia. Hem resistit a rogles, des de les trinxeres, en desbandada, amb múltiples i escampades excepcions que han confirmat la regla. La regla que diu que som un país sense política. Perquè la política és, al capdavall, la que dissenya els fulls de ruta. I què és per nosaltres un full de ruta sinó el trajecte planificat, conscient i conseqüent (sobretot conseqüent) cap a un horitzó de llibertat…

No hem tingut full de ruta ni consciència de poble sotmès que ha d’alliberar-se. Vull dir: en general i col·lectivament, cohesionadament, no hem tingut aqueixa consicència. Hem defugit, secularment, el conflicte. Aquest és el tret que millor ens defineix, dissortadament, com a catalans. Catalans del nord, del sud, de l’est i de l’oest: catalans pactistes. Pactar estatuts de pa sucat amb oli, pactar i estimar les banderes dels enemics, pactar la desmembració del català, pactar quants dels nostres diners ens tornaran els arrogants senyorets espanyols… Tot és susceptible de ser pactat. I no solament l’imaginari simbòlic, la llengua o la integritat del territori nacional, fins i tot es pot posar a pacte la pròpia supervivència, i assumir, definitivament, la derrota irreversible. Els espanyols ens tenen molt i molt ben apamats. Saben per quin clavill cal abocar el raig d’aigua perquè esdevinga badall, forat, avenc, abisme. Al contrari de nosaltres tenen perfectament dissenyat, de fa segles, el full de ruta que cal seguir per a diluir-nos en el no-res de les nacions. Poc se’n van ells del camí traçat. Saben, per exemple, que sempre defugim el conflicte. I ells en saben un fum, de moure conflictes. Els creen i els gestionen a la perfecció per al seu benefici. Davant els seus conflictes, els nostres polítics oficials i els seus intel·lectuals orgànics ofereixen de seguida el pacte. I el pacte imposa unes renúncies. Un cop aconseguit aquest pacte, els espanyols organitzen un altre conflicte, i tot seguit els nostres polítics oficials i seus intel·lectuals orgànics proposen un altre pacte i unes altres renúncies. Tot es renunciable. Així portem tres-cents anys: de pacte en pacte, de renúncia en renúncia, fins l’esvaïment irreparable.

Això hauria de canviar si volem tenir cap oportunitat. Caldria bandejar definitivament del nostre tarannà polític l’enganyifa del pactisme. No hem de pactar res amb els espanyols. Perquè, fet i fet, com ens advertia Joan Fuster, ara tan abominat per la mediocritat creixent, “pactar és perdre”. I la sort, a l’igual que la independència, cap buscar-la, cal arriscar-se a guanyar-la. Per a guanyar, cap apostar i jugar. Jugar a guanyar, és clar. O, com a mínim, jugar per a ficar la por al cos dels nostres enemics, sempre tan prepotents. De cap manera jugar a perdre. Jugar a perdre és acomodar-se a ser gestor d’autonomies espanyoles, i dir, com la rabosa deia al raïm aparentment tan alt, que la independència encara és verda i no paga la pena l’esforç d’intentar collir-la.

Aquest hauria de ser el missatge: el pactisme ha mort com a tret polític català. Ara fem política contra el nacionalisme espanyol supremacista i exterminacionista, contra els qui arranquen crostes catalanistes i tanquen televisions en català, contra els qui denominen solidaritat a l’extorsió, contra els corruptes que ofrenen “nuevas glorias a España”, contra els qui malmeten el nostre territori per a omplir-se impunement les butxaques, contra els qui ens volen espanyols “por justo derecho de conquista”, és a dir, contra els qui ens volen cornuts i pagant-los el beure.

Agranem per fi només cap a casa nostra. Planifiquem el nostre full de ruta. Encara que no siga un camí gens còmode, encara que tots els raïms ens semblen verds. El camí l’hem de fer nosaltres i de més verdes n’han madurat. Així doncs, el 25 d’abril a València amb l’esquerra que no oblida. Per la memòria. Per la dignitat. Per la llibertat dels Països Catalans.»

Hui, 25 d’abril de 2009, fa exactament 302 anys que l’exèrcit de Felip V es va fer amb la Corona d’Aragó, 302 anys des que, per mitjà dels decrets de Nova Planta, s’imposà al nostre país l’organització políticoadministrativa de Castella, arrebatant-nos molt més que una independència política: una llengua, una cultura i unes lleis que van haver de desaparéixer en favor de les castellanes. 302 anys després, havent passat per moltes i diferents situacions, encara és difícil de vegades parlar en la pròpia llengua sense ser menyspreat, enorgullir-se d’una cultura tan viva i plena com la resta sense que et facen sentir que és inferior, gaudir d’unes lleis que reconeguen i defensen la diversitat al País Valencià. 

En poder pujaré algunes fotos de la mani de l’any passat a Alacant que estan molt bé. Ho vam passar de luxe! Desgraciadament enguany l’estudi em prohibeix moure’m de casa el dia 9 de maig, que és quan es farà. Per als que aneu, que ho passeu molt bé! 

Bylaia

L’educació de Los Legionarios de Cristo

   Cada dia estic més segura que llegir aporta molt, sobretot molt sobre la realitat i la veritat, ens ajuda a afirmar que les coses són com ja sabíem o a descobrir coses noves. Hui m’ha passat una barreja d’això: he descobert una cosa nova que m’ha ajudat a reafirmar un fet que creia vertader. I és que llegint, me n’he assabentat d’una més de les bestieses de l’Església.

   El 1941 el mexicà Marcial Maciel va fundar Los Legionarios de Cristo, una ordre religiosa, i pocs anys després es va fer sacerdot. Actualment pertanyen a aquesta ordre 800 sacerdots i 2500 seminaristes, alguns dels quals han estat formats i “educats” per Maciel, si al que feia ell se li pot dir educació. No hi ha dubte que segurament els introduïa el valors de l’Església i els ensenyava a ser bons cristians, amb les variants pròpies de l’ordre. El que si que es dubta és una part més fosca d’aquesta educació, que no se sap ni es donaria com a matèria típica de Los Legionarios o és matèria comuna per a totes les ordres: abusos sexuals i pederàstia. I és que el bon catòlic Marcial Maciel, que va estar a punt de ser nomenat sant, mantenia relacions amb molts dels seminaristes, alguns d’ells menors d’edat.

   No massa anys després de la fundació de l’ordre, l’any 1956, ja es sabia alguna cosa sobre els actes del sacerdot, doncs es van fer algunes investigacions. Fins 1959 a Maciel se li va negar el càrrec de superior general i va ser expulsat de Roma, però no va tardar en tornar-hi. Anys després, el 1999, quan molts dels abusos van eixir a la llum per part d’algunes de les víctimes i tot i les evidències, tampoc en va fer res el cardenal Ratzinger, al·legant que ell i Maciel eren molt amics i que no es podia procesar a un amic tan proper al Papa. Aquesta complicitat que trenca les lleis és un error imperdonable a l’Església, i a aquells que ho van permetre (si es que hi havia alguna forma de evitar-ho). Sembla que els sacerdots i els “bons” catòlics estan per damunt de qualsevol norma social o veritat indubtable, com per exemple l’efectivitat dels anticonceptius.

Com la història de Marcial Maciel, estic ben segura que se n’amaguen sota clau moltíssimes més que no han eixit a la llum i que estan per sobre de tota moralitat i religió.

Quan he llegit l’article m’ha vingut al cap una pel·lícula que vaig veure fa poc, Los Hijos del Diablo, de Claude Timon Gaignaire, que es desenvolupa a un internat catòlic masculí a Irlanda sobre els anys 40. La història dels abusos i la tossuda costum de callar als que saben més del que l’Església vol saber es reflexa molt bé i acaba amb un final ben trist, trist sobretot pel fet de pensar tot el dolor que s’ha patit en nom de Déu.

 

Bylaia

T’estime, fill meu.

-Filla.
-Diga’m, pare.
-Alguna vegada t’he dit que t’estime?
-No, mai ho has fet.

    Aquesta conversa no és clàssica entre pares i fills,perquè si hi ha pocs pares que diguen als seus fills “t’estime”, encara n’existeixen menys que els pregunten si els ho han dit. I és que sembla que dir-se de pares a fills eixa paraula està prohibit. Estic segura que la majoria de vosaltres no els ho heu dit mai als vostres pares, i si ho heu fet ha sigut en contades vegades. Igualment, també estic segura que poques vegades ells us ho han dit a vosaltres, sobretot entre pare i fill de gènere masculí. Molts diuen que “això ja se sap, no cal dir-ho”. I si, es cert (o hauria de ser-ho) que tot pare/mare estima el seu fill/a però, per què costa tant recordar-li-ho de tant en tant?

   Des del meu punt de vista, hi ha diversos factors que afecten al fet de no sentir a menut paraules d’afecte entre membres d’una família.  El primer és la falta de comunicació que hi ha en algunes cases: pares i fills es parlen per dir-se “bon dia” i “bona nit”, i alguna vegada que altra per discutir sobre les males notes del nen o les males llengües que parlen de la nena. Segurament si hi haguera un grau superior de comunicació, els pares podrien comprendre millor els problemes dels seus fills, i no es resoldria tot amb quatre crits o dues hòsties. Però sembla que l’orgull del major per preguntar al fill què li passa o com li va tot, i la falta de confiança del menut per parlar amb el pare i explicar-li els seus problemes, exclouen la comprensió de l’àmbit familiar, i la falta d’aquesta deriva en violència.

    El segon factor és el que ja he dit abans, la falta de confiança. Ens eduquem de tal manera que no som capaços de veure que els nostres pares ho són per a tot, per a les coses bones i per a les dolentes (o almenys hauria de ser així), i som incapaços de preguntar com podem actuar davant una situació difícil o explicar que ens sentim malament per alguna cosa. A la majoria dels fills se’ls fa tot un món contar-li als pares les seues preocupacions, perquè no saben ni com han de fer-ho ni com reaccionaran quan ho facen. No confien en que hi haja una bona comprensió per part de l’adult. Tampoc, és clar, els pares conten els problemes als seus fills. No és necessari capficar als fills en els problemes dels adults, però potser confiar-los alguna preocupació o contar-los una història problemàtica del seu passat ajudaria a fomentar la confiança i a fer veure als fills que els seus progenitors també han sigut joves i també tenen problemes.

   Un altre factor que implica la falta d’afecte és el pensament masclista i retrògrada d’algunes persones, sobretot homes. Molts creuen que dir “t’estime” és de nenes, de dèbils, de sentimentals i romàntics purs, i per res del món li ho dirien al seu fill. Si home, fomentar l’actitud femenina i sensible en el meu fill en els temps que corren,  que de cada tres homes dos són maricons. Ni pensar-ho. Jo l’he d’ensenyar a ser un home com cal, amb els ous ben posats, les paraules nècies preparades a la punta de la llengua i els músculs ben forts per soltar una bona garrotada al primer que li toque la moral. On volem arribar?

   A part d’aquestes, segur que hi ha mil raons més per les quals hi ha una gran falta de demostració d’estima en les famílies. Potser molts penseu que és insignificant dir “et vull” a algú, i que també tu romans indiferent quan t’ho diuen. Jo pense que un “t’estime” sincer pronunciat al moment necessari de boca dels teus pares significa molt més del que ens imaginem. Gràcies a la vida, tinc la sort de comprovar-ho de tant en tant, i us anime a que ho comproveu vosaltres també.

Bylaia

La tieta

Mai m’havia interessat per la figura de la tieta. La familiaritat amb Catalunya m’ha fet sentir diverses vegades  eixa paraula, doncs per ací no és sent massa, però mai havia arribat a preguntar-me quin era en realitat el seu significat, quin tipus de dones es catalogaven exactament com a “tietes”. Supose que això va lligat a que la tieta de la meua família és “la tieta Pura”, que rep el nom en diminutiu amb relació a la seua mida: és xicoteta. Però fa pocs dies a classe d’història de l’art el professor va comentar la figura de la tieta, i va dir d’ella que era aquella dona que vivia amb el germà major tota la vida, absenta d’amors i amb una tristor interior. Ell adjudicava aquesta tristor al passat de la dona: de joveneta s’havia enamorat d’aquell que seria l’home de la seua vida, i s’havia passat els anys de la joventut brodant l’aixovar, fins que pocs mesos abans de la tan esperada boda el xicot fugia del poble o apareixia agafat del braç d’una altra. Aquesta dona, segons Juan Pedro, quedava viuda per sempre sense haver-se casat. Quan els pares morien o el germà major se n’anava de casa per formar una família, la encara jove tieta marxava amb ell i amb ell hi viva la resta de la seua vida, una vida sigil·losa que no alterava la vida familiar de la resta dels components de la casa. Segurament se’n podran establir mil variants d’aquesta definició de tieta, com la de la viuda de mala llet, però en resum és això.

La menció sense importància que el professor va fer, em va portar a pensar sobre el sentit que té “tieta”, i sobre el concepte equivocat que jo en tenia. Si penseu, segur que heu conegut alguna tieta a les vostres vides, encara que no siga la vostra tieta, i sobretot si viviu a un poble. Són persones curioses, que solen tenir una bona llibreta plena d’estalvis al banc i que malcrien els fills dels germans, és a dir, els nebots, que a menut són també els fillols. Solen ser callades i no remenen massa per on passen. Però a pesar del silenci d’estes dones (que des del meu punt de vista són majors, doncs la història de l’amor frustrat la situe a l’època de la joventut dels meus avis en què mantenir una relació no tenia ni de ben lluny el mateix sentit que ara) jo pense que amaguen moltes cròniques a la seua ment i al seu cor, històries frustrades que mai han contat a ningú, ni que mai ho faran. Pense que han viscut en silenci moltes coses que si sortiren a la llum serien interessants.

No sé, sempre he tingut la curiosa costum d’imaginar la vida dels demés i de crear personatges que engloben certes característiques de la gent, encara que pense que cadascú és un personatge particular. Potser això m’ha portat a qüestionar-me com haurà sigut la vida d’estes dones tan misterioses que s’amaguen rere la figura del seu germà cautelosament, però que estic ben segura que tenen molt que dir sobre la vida. 

Ací podeu trobar una cançó de Serrat que tracta sobre la tieta: http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM

Bylaia

Seguiu-lo

   Mou masses de gent allà on va, i fins i tot quan està ben quiet al seu estat particular. Va d’ací cap allà parlant i aconsellant, dient què és el que s’ha de fer, quines coses són correctes i quines altres s’han d’eliminar de la societat actual, com si d’un déu es tractara. En definitiva, si més no, és la representació del cristià a la Terra.

    Es tracta del Papa, màxima autoritat religiosa del cristianisme. Aquell que predica arreu del món i ens diu com hem de viure. Aquell que expressa la voluntat de Déu al nostre planeta, explicant a la humanitat quins són els desitjos del Nostre Senyor. Bé, del vostre, perquè jo no en tinc cap, de senyor. Si sumem totes les aportacions que cada Papa ha fet al món podem escriure un llibre sobre la vida i la cultura cristiana, sobre allò que els fidels han de fer a la Terra per guanyar-se el cel, per evitar anar a parar a l’infern i poder viure, després de mort, ben tranquil. Un poc contradictori, això de viure després de mort, però així ho diu al Testament. Entre tantes aportacions culturals estan algunes com aquella de estimar al company, al costat d’una altra com la de cremar o burlar aquells que no pensen com tu. Interessant contradicció.

   L’última gran aportació sensata ha sigut la que fa uns dies va fer En Benedicte XVI a Camerun: l’ús dels preservatius no només no ajuda a evitar la transmissió de la sida, sinó que l’augmenta. Intel·ligent afirmació, sobretot a oïdes d’aquells països necessitats de mitjans de prevenció que eviten desgràcies com és la transmissió de la sida. Sumat a tot això i seguint amb la línia de la sexualitat, també ha reafirmat el Papa fa poc que l’Església continua mantenint la seua postura en contra de l’avortament, i aquesta ha patrocinat diverses campanyes publicitàries en què es fa veure que avortar és matar i s’apel·la fortament als sentiments de la gent, incrementant la sensació de culpabilitat de les suposades assassines: dones que interrompen el procés de l’embaràs. Com que vivim a una democràcia i totes les opinions són respectables, s’accepta la versió eclesiàstica i a més s’utilitza per a fer política: dreta i esquerra posen els seus punts de vista sobre la taula i breguen per decidir quin és el correcte.

   Ara, l’única cosa que queda és que aquells que recolzen l’Església i segueixen el Papa allà on va, complisquen les obligacions del Seu Senyor, totes i cada una tal i com ell les mana, o més bé com el cap del Vaticà les expressa a la Terra. Entre altres tantes coses, que mantinguen relacions sexuals sense mitjans de prevenció i que no avorten per res del món. Potser d’ací uns anys ens trobem a un món superpoblat, o tal vegada no, doncs els morts de la sida podran contrarestar els naixements indesitjats.