Per totes aquelles dones que segur tindrien molt que dir, però un dia van silenciar les seues veus.
Bylaia
La mare
Bylaia
Un altre fet repugnant
No sóc creient, però el dijous em va passar algo que em va fer pensar que existeix un ser superior que tot ho veu, i que ens castiga quan diem alguna cosa que a ell/a no li sembla bé.
I és que hores després d’escriure l’article anterior a aquest (“odi”:s’ha de llegir per entendre quest), mentre caminava tranquila amb dos companys pel Parc de l’Aigüera de Benidorm, ens vam creuar amb una filera de xavals que caminaven amb el pas fixe i no tenien cap intenció d’apartar-se per a que nosaltres poguerem passar. Vaig reconéixer a un d’ells, i aleshores vaig saber que eren els joves (no passaria ningú dels 20 anys) d'”España 2000″, un grup ultrafeixista de Benidorm. Un d’ells, que anava en bici,es va apropar a nosaltres amb la bici ben empinada i li va pegar un cop a l’esquena a un company, mentre li deia: –qué, te gusta o qué? Jo, la veritat, em vaig acollonar. Però per sort no va passar res més, es van quedar rient-se de nosaltres mentre seguiem caminant parc avall. Simplement una lleu falta de respecte.
Com que feia unes hores havia estat escrivint en contra dels feixistes, racistes i xenòfobs, semblava com si hagueren llegit el meu article i estigueren tornant-me la jugada. Però sé que eixe fet és impossible; per una banda perquè l’article estava escrit, però no publicat; per una altra banda perquè, no sé si per sort o per desgràcia, sé que eixos xavals no lligen ni un sol article, ells només es dediquen a molestar i incordiar a la resta de la gent.
Em va semblar de nou al·lucinant no poder ni caminar tranquil pels parcs de Benidorm.
Bylaia
Odi
És ben sabut per tots que l’odi, el racisme i la violència són aspectes negatius que trobem freqüentment a aquest món al qual vivim. Un món on cada dia hi ha algú fent un petit esforç perquè funcione amb més pau i igualtat, per eliminar tot allò que causa problemes, per conseguir un món millor. Però, desgraciadament, aquests són ben pocs, i els resultats són mínims.
Tots parlem d’igualtat, tots volem els nostres drets, tots volem ser pacifistes, molts demanen llibertats. A més, moltes d’aquestes coses són els somnis de la gent de la meua edat, adolescent, potser massa somniadora, que creem que podrem canviar el món amb aquestos pensaments. O això és el que creia jo, que la nova generació, els que farem funcionar el món en un futur no molt llunyà, creem en la igualtat, la pau i totes aquestes quimeres que alguna vegada en la vida a tots se’ns passen pel cap. Però avuí he pogut comprovar a l’institut que no és així. Una actuació totalment racista i violenta m’ha provocat un odi impressionant cap a tots aquells que la duien a terme.
Mentre em menjava tranquilament el meu entrepà de formatge a les 10:30 del matí (l’únic moment per relaxar-te un poc entre classes i classes) he pogut observar des de les grades del patí com un cúmul de gent anava formant-se cap a l’altre costat de la pista. Havia molta gent, la majoria d’ells sudamericans, i estaven jugant. Jugaven a “mosca”, un joc en el qual es formen dos files de gent amb les mans alçades, i una personeta desgraciada i normalment feble, passa corrent entre les dos files, mentre la resta de “companys” li peguen manotades. El joc, que sempre m’havia semblat una mica violent, no és sol fer per a pegar amb gana i deshofegar-se…simplement per pegar algun calvotet que altre (fet injustificable també, però bé). Però la “mosca” de hui era diferent. Els xiquets pegaven fort, tant com la força dels seus braços els ho permitia. Un d’ells (d’aquestos dèbils i apagats) no ha volgut passar, tenia por i, com és lògic, no li apetia que li pegaren una manta de bara. Aleshores la resta han començat a xillar-li i a dir-li que havia de passar, que si no era un cagat, i tot això que és sol dir per fer que un es senta inferior. Però no acaba ahí la “bomba”: a més, molts alumnes aliens al joc, que estaven sentats amb mi o algun altre lloc del patí han anat apopant-se cap allí al veure que s’estava armant bulla. Quan ho veus, pots pensar que aniran a ajudar al pobre xiquet, a salvar la situació, a eliminar la violència. Però no; van a animar la brega i, si pot ser, a pegar-li ells també. Finalment, el pobre xiquet (sudamericà, per cert) s’ha vist obligat a passar per enmig d’aquelles 30 i pico violentes mans (si no ho feia segur que “l’esperaven a l’eixida”).
M’he quedat alucinada de veure que tant braços com cames anaven amun i avall en direcció al cos del menut, que ha caigut a terra i ha continuat sent colpejat. Però encara he flipat més quan s’ha apropat un company i ben orgullós ens ha dit:
-Li hem pegat unes patades al xiquet!total com és un matxupitxu no li fa mal.
INCREÏBLE. Un company d’eixos que criden llibertat als quatre vents. I com ell, unes desenes més d’alumnes de l’institut. M’ha semblat un acte tan repugnant, xenòfob i injust, que no podia entendre com la resta de la gent podia estar rient-li la gràcia a aquells que venien contents d’haver-li “espolsat” quatre òsties a un company. He sentit vertader odi.
No sé si es que visc a un món de fades, però em sembla molt injust que es produïsquen aquests tipus d’espectacles, i més a un intitut, lloc on es suposa que anem a educar-nos. I em sembla encara pijor que la gent que formarà el futur del nostre país tinga aquesta mentalitat. On anirem a parar?
Bylaia
Indesició
Mai he tingut clar que volia estudiar. De xicoteta, com tot el món, vaig pensar en 10.000 professions: que si metge, que si mestra, que si modelo (això deia m’auela Remedios), perruquera, veterinaria…de tot!! És normal. Aleshores no em preocupava tindre-ho clar, pensava que un dia o un altre vindria la inspiració divina a dir-me a què em tenia que dedicar la resta de la meua vida. Però ara, a 6 mesos de “selectivititzar-me”, em preocupa més.
Els últims anys m’havia decantat pel periodisme: la veritat és que sempre m’ha agradat. Però ahi venen les pegues: que si això no te ixides, que si no eres molt bo no podràs viure d’això, que si estaràs limitat a escriure el que et diguen els demés i no el que tu penses…Però a la fi és el que a mi m’agrada, i després de reflexionar i reflexionar, i si la nota m’arriba (un 8’3!!!), estudiaré periodisme.
A l’institut, els alumnes de sociologia han creat un periòdic digital (http://www.elmundoatravesdelospasillos.blogspot.com/), una bona iniciativa on se’ns dóna la oportunitat (tant als de sociologia com als que no som d’aquesta assignatura) d’escriure i expressar-nos, imaginant per un moment que som periodistes importants a qui tot el món llegirà. Una il·lusió, però no està mal il·lusionar-se un poc.
Aquest és el primer i únic article que jo he escrit, de moment. Pot ser el principi d’un fracàs, o el principi d’una bona “opinadora”:
El darrer dimecres dia 3 ens era anunciada a tots la mort d’un empresari basc l’empresa del qual participava en la construcció de l’AVE al País Basc. La notícia arribava a tota velocitat als mitjans de comunicació i se’ns feia saber a través dels avanços informatius: ETA n’era l’assassí. Quan Ignacio Uría s’encaminava cap al local on habitualment jugava a les cartes, tres bales a l’esquena van acabar amb la seua vida. Seguidament, familiars, amics, polítics bascs i, fins i tot, els líders del govern d’Espanya, van guardar silenci i es van reunir en manifestacions per recordar una nova víctima que havia causat el terrorisme basc, i deixar ben clar que ningun tipus de terrorisme podrà amb la població espanyola. I així és, cada vegada es fa més evident que amb la violència i les armes no arribaran a cap lloc, igual que qualsevol persona que en faça ús per aconseguir el que vol.
D’altra banda, casualment, 3 dies abans morien a Pontevedra i a València dos dones a mans dels seus companys, i encara que tots els polítics ens han deixat sempre molt clar que així tampoc arribaran a cap lloc, els únics que aquell dia van guardar silenci o es van manifestar interiorment van ser els familiars i amics de les víctimes, desfets, o potser contents de veure que aquestes dones havien acabat amb l’ ”infern” que les perseguia feia temps. Per què aquestes diferències? Per què és més important per a l’Estat un empresari que una dona? Aquest any han mort ja 69 dones per la violència masclista, i 5 persones han sigut víctimes de ETA. No vull dir amb això que els morts dels terroristes bascs es puguen justificar perquè són pocs al costat de les mortes de la violència de gènere, al contrari, cap mort és justificable, i tots hem de lluitar per acabar amb qualsevol tipus de terrorisme. Però hem de donar la mateixa importància a la mort d’una persona rica i relacionada amb el govern, assassinada a mans d’un grup terrorista que va en contra d’aquest, que a una dona qualsevol que mor a mans del seu marit. Com a dona que sóc, aquesta preferència em sembla indignant, doncs em fa sentir que eixa completa igualtat de sexes (i també de classes socials) de la qual fa temps es parla i es fa entendre que s’ha aconseguit, encara no ha arribat a la totalitat, ni molt menys.
Potser haurem de ser nosaltres, les dones, les que donem eixe pas final i fem sentir, una vegada més, les nostres veus, tan o més potents que les de qualsevol empresari. 