El Cementeri Vell

On 13 Gener, 2015 by arxiver
Spread the love

Amb aquest estudi volem reivindicar el valor patrimonial d’un lloc oblidat però molt important en el nostre passat recent. Allí descansen eternament molts dels nostres avantpassats.

És un dels llocs més ignorats del nostre patrimoni, i no obstant la seua construcció va significar una fita en la història recent de Sella. En 1787 Carlos III va emetre una Real Cédula per a abolir els soterraments en les esglèsies per falta de salubritat i en 1804 el seu fill, Carlos IV, va obligar a construir cementeris extramurs o allunyats de la població.

A Sella els soterraments es feien a l’esglèsia de Santa Anna, que conté nombroses criptes al seu subsòl (en la part central i davant dels altars Major i de la Divina Aurora, principalment) i també al pati de la capella de la Comunió, que es coneixia com El Fossar (1). Durant el segle XVIII, el desenvolupament de la medicina va demostrar que la putrefacció dels cóssos en les esglésies -llocs tancats i poc ventilats on es concentrava molta gent- era motiu d’infeccions i malalties.

cementeri_vell

Sector nord del cementeri vell. Parcialment reblit per escombraries, la part inferior es conserva en bon estat i encara cobreixen la superfície lliri-blaus, planta típica de cementeris (Font: L’Arxiu de Sella, 2014).

Per a l’edificació del cementeri es va elegir la Rastrellera i el Barranquet, un lloc ventilat, proper al poble però prou allunyat de les cases. Es va construir un recinte voltejat de sòlids murs de pedra amb uns 650 m2, i la primera referència de soterraments allí que apareix als llibres parroquials és del 23 d’octubre 1816. És possible que uns anys abans ja estiguera en funcionament, tal com assenyala Natividad Martínez (2).  El cementeri va estar utilitzat durant 60 anys, fins que en la dècada de 1870 es va construir l’actual. Possiblement degut al fort creixement de la població que va viure Sella durant la segona meitat del segle XIX, el recinte es va quedar xicotet. Segurament també, les cases del carrer Cementeri o Sant Jaume havien anat apropant-se cap als murs… fins que la mort sobtada del pare del rector Quilis al 8 de febrer de 1874, va accelerar l’apertura del nou cementeri. El promotor del projecte, Santiago Llorca, es faria construir posteriorment un majestuós panteó a la part central (3)

nitxols

Nínxols que encara es conserven al sector sud, junt al mur inferior. Generacions de xiquets hem jugat alli… (Font: L’Arxiu de Sella)

Moltíssimes persones, de tota condició social, estan soterrades allí. Pensem que són sis dècades i en uns temps on es patien elevades taxes de mortalitat (4). Allí descansen en la pau eterna els infectats de la primera epidèmia de còlera (1855), o Josep Giner, descobridor del tresor (1819), Teresa Cerdà, la dona de Joan Thous i mare de Dª Catalina (1841)… però caldria destacar al capità Pedro Menor (1844), un dels sublevats junt amb Pantaleón Boné i que va ser capturat i assassinat en Sella mentre fugia des d’Alacant. Els seus companys, afusellats posteriorment, foren reconeguts després com a “Los mártires de la libertad” i les seues sepultures reben cada any un homenatge per part de la societat civil. Doncs bé, ací a Sella està, oblidat per tots, un d’aquests militars màrtirs, que encapçalaren un dels primers alçaments moderns per la llibertat i contra l’absolutisme…

 

Detall del mur inferior amb e nivell de recreixement de la tapia

Detall del mur inferior amb e nivell de recreixement de la tàpia (Font: L’Arxiu de Sella)

lapides_sella1874

Làpida commemorativa del primer soterrament al nou cementeri (esquerra) i fragment de la làpida original (abandonada al cementeri). Es tractava del pare del rector Constatino Quilis. 8 de febrer de 1874.

 

Però… com era el cementeri?

Actualment està pràcticament reblit de runes i escombraries, la qual cosa dificulta fer-se una idea de com era aquell “camposanto”. Però segons hem pogut interpretar a partir de les nostres recerques de camp, entrevistes i fotografies aèries, el cementeri estava escalonat (possiblement aprofitaria uns bancals anteriors a la seua construcció), accedint-ne per la part superior. El carrer Sant Jaume es deia aleshores carrer del Cementeri i per allí es dirigien els familiars amb els morts, la majoria sense caixa o taüt. Moltes persones encara recorden els nínxols de la zona que actualment està reblida per les deixalles i encara queden restes de dos nínxols, on generacions de xiquets hem jugat sense ser massa conscients. La resta dels morts es feien soterrar en terra i els lliri-blaus, planta típica dels cementeris, encara cobreix algunes zones, dos-cents anys després.

Detall aeri dels cementeris vell (nº 1) i nou (nº 2), en 1945-46. Encara conservaba la tàpia superior, que donava al carrer Sant Jaume. Font: CNIG-IGN

Detall aeri dels cementeris vell (nº 1) i nou (nº 2), en 1945-46. Font: CNIG-IGN

Detall aeri del cementeri en 1978, on s'aprecia la seua forma original, tot i que les escombraries ja s'acumulaven en el sector inferior del mateix. (Font: Institut Interuniversitari de Geografia - UA)

Detall aeri del cementeri en 1978, on s’aprecia la seua forma original, tot i que les escombraries ja s’acumulaven en el sector inferior del mateix. (Font: Institut Interuniversitari de Geografia – UA)

Tampoc es lliura el cementeri vell de llegendes. Des de fa molts anys ha sigut un lloc on els xiquets hem jugat i fins i tot persones nascudes en la dècada de 1920 ens han parlat de “La Senyora”, unes restes humanes que encara es podien observar aleshores en un dels nínxols i que els xiquets més valents anaven a visitar, servint després per a fer crèixer contarelles fantàstiques al voltant d’aquest personatge i d’aquest indret tan especial.

Esperem que aquestes línies servisquen per a conéixer millor el nostre primer cementeri modern i gaudir de la seua respectable presència a llevant del poble de Sella.

Pablo Giménez Font


(1) Arxiu Parroquial de Sella. Fons Pare Tomàs

(2) Martínez Llorens, N. (1987): Sella, historia y costumbres. Alacant: Akra-Leuka

(3) Giménez, P. (2012): “Els secrets que amaga el panteó de Santiago Llorca”. L’Arxiu de Sella https://elcabilo.com/larxiu/2012/02/03/els-secrets-que-amaga-el-panteo-de-santiago-llorca/

(4) per exemple, només a l’estiu de 1856 moriren 17 xiquets a causa d’una epidèmia de tifus (Martínez Llorens, 1987: 224)

 

Comments are closed.

Aneu a la barra d'eines