Bylaia
Gràcies amiga
Ens coneixem des de fa temps, i això implica conéixer-nos molt bé. Des de ben petites sempre juntes d’ací cap allà, moments que desgraciadament no recorde molt bé pel temps que ja ha passat des d’aleshores. Si que recorde que a menut ens confonien, i això que tampoc ens assemblàvem tant… Segurament era perquè sempre ens veien juntes. Fins i tot de més majors han seguit confonent-nos. I això que ara si que som ben diferents!! Tant per dins com per fora.
El temps i les circumstàncies van fer que poc a poc ens separàrem i la nostra relació fora menys intensa. Però sortosament compartíem (i compartim) aficions i això ens feia continuar ben a prop els dies que podíem estar-hi. Quan alguna tenia un problema sabia que allí estava l’altra per escoltar-la i consellar-li el que havia de fer i el que no, com havia dactuar i com no. Però tot això eren petits obstacles insignificants en les nostres vides que sempre acabaven resolent-se amb facilitat i alegria, i ens feien compartir bons somriures quan trobàvem la solució perfecta al dilema.
Però últimament sent que ens anem fent grans, que ja no som aquelles xiquetes que corrien d’un lloc a un altre. El temps ja ha passat i les nostres vides han anat evolucionant, amb els seus contratemps però també els seus meravellosos moments, alguns que hem compartit i altres que no, doncs cal dir que amb el temps anem fent-nos individualistes.
I sent que després de tot el que hem passat, la confiança s’ha esfumat temporalment per tonteries, estupideses com aquelles que ens preocupaven de petites; i em dol pensar-ho. Perquè després de tot, sempre ens hem tingut, i és un error creure que no pot continuar sent així. Perquè encara que cada vegada som més i més diferents, pense que continuem entenent-nos molt bé. I és que fa tants anys que ens coneixem, que hem vist com una i l’altra hem anat desenvolupant-nos. I tu em coneixes, i jo et conec. I saps que vull dir-te amb tot açò. Feia temps que no parlàvem, i havia una petita cosa cremant-me per dins quan ens veiem. Ja saps com sóc, saps que, a pesar del que m’agrada escriure, moltes vegades no trobe les paraules en el moment que les he de dir, i moltes vegades les trobe i no les dic fins que passa un temps, un temps potser massa llunyà. Trobe que les lletres són la meua major arma, la millor forma d’expressar-me que tinc. Espere que aquesta no siga eixa vegada en què no arribe a l’hora de dir les paraules que cal.
Només em queda donar-te les gràcies per tots eixos moments que hem passat juntes, que cada vegada que recorde ric; o per eixos moments que has fet que plorara perquè realment sabies que ho necessitava; o per aquells altres que m’has aconsellat, no t’he fet cas i me n’he adonat tard de que tenies raó. Gràcies per obrir-me els ulls quan m’ha fet falta, i per tancar-me’ls quan era millor somniar que observar la realitat.
Ja ho saps, t’estime.