És curiós.
Anit, amb una setmana de retràs respecte a la resta de pobles, a Sella vam celebrar carnestoltes. Feia temps que “Va de Bo” havíem decidit disfressar-nos de “majorets”. La idea estava, faltava la disfressa. Com som artesanes totals i ens agrada això de lluir coses que nosaltres mateixes hem fet, mai la comprem, sempre agafem arraps de tela d’ací i d’allà i confeccionem una bona disfressa (cal dir que l’últim any vam guanyar el primer premi de carnestoltes i de les disfresses de festes).
Aquest any havíem de cosir una falda, feina que naturalment, tan artesanes com som, no fem nosaltres: mares i àvies se n’encarreguen. A algunes, com no tenim àvies al poble ni mares amb màquina de cosir, ens toca endorsar-li la feina a la mare d’alguna amiga (gràcies Dolores). A més calia fer un bon barret. A causa de la bona intuïció que tenim algunes per a la mesura i els diferents tamanys cranials de cadascuna, més d’una va eixir al carrer amb un barret que no li tapava ni la coronilla. Però bé, és carnestoltes! Per fer una bona disfressa, vam pensar que quedaria bé cosir-nos uns botons a la camisa. El poc temps que tenim últimament (conseqüència dels estudis, com tot) va fer que això de cosir ho deixarem per a última hora.
Ahir, a les 10, amb la meitat dels complements per acabar, vam sopar i ens vam decidir a cosir. Cosir?? Qui sap cosir?? Pobretes d’aquelles que sabien, perquè els va tocar brodar botons a tort i a dret. Altres, més valentes, ho van intentar sense estar massa segures de que el resultat seria bo. I la veritat és que no ho va ser massa, però ens va treure uns bons somriures a totes.
A la 1 de la matinada, després de posar les últimes grapes, eixíem al carrer. La 1, déu meu!! I les que demà tenim que estudiar, què? Vam anar al “Far West” (ball de Sella, per aquells que ho desconeixen) i allò estava atapeït de gent: no cabíem!! Mai ho havia vist així, era increïble: punks per ací, extraterrestres per allà, supermans, i fins i tot un goku!! Acotant el cap per evitar la vergonya que provoca anar disfressat i més encara amb eixa faldeta de majoret, vam anar fent lloc fins aconseguir-ne un on poder posar els peus i pegar-nos quatre bailoteos dels nostres.
Bé. I què és el curiós? Doncs que una hora més tard, després de punxades d’agulla, presses, cubates ràpids, mal de peu per les sabates de dos números inferiors al que tocava i mil i un imprevistos més, me’n vaig anar a casa. Mentre me n’anava em preguntava com era possible allò: dedicar hores i hores a fer una disfressa per lluir-la una simple hora! I és que en tot passa igual: dediquem el temps a fer coses que acabaran sent insignificants.
About the author