Quan vaig llegir a “Oyendo el silencio” les redaccions que Pep, el mestre de valencià, ens demanava escriure constantment a 2on d’ESO, em van vindre ganes de retrobar-me amb els meus escrits, i buscant pels calaixos em vaig trobar amb, possiblement, el millor que vaig escriure aquell any, una poesia dedicada als meus avis paterns que feia temps havien faltat. Allà va:
Ja sé que he passat pocs anys
amb cada ú de vosaltres
però han sigut bons moments
per a mi inoblidables.
Primer vas ser, avi, tu,
aquell que ens va dir adéu;
tan fumar no era bo
ja t’ho deia a tu la gent.
Envoltat de serps del camp
i entre bromes i bregues
has passat la teua vida
sense veure mai res negre;
tot en tu felicitat,
mai ets trist, sempre alegre.
Ja era jo un poc més gran
quan vas marxar d’aquí, àvia.
Llavors ja vaig “soltar” llàgrimes,
ja era més gran la ràbia.
Pensar que no tornaria a veure’t
ni a menjar aquell arròs…
arròs amb fesols i penques
que alimentava fins el cor.
Heu sigut fantàstics avis,
mai us oblidaré;
per molt que el vostre cos s’allunye
dins del cor us portaré.
No es una poesia massa aconseguida, tenia 14 anys, i la vaig escriure per obligació, per com el mestre em va apuntar al final de la pàgina, “és un molt bon record pels teus avis”.
Dos persones pobres, amb l’única funció que la de cuidar els seus fills i tirar endavant, i sense cap accés a la cultura, però dos persones molt humils i, sobretot, dos bones persones. No vaig poder passar molt de temps amb ells, sobretot amb m’auelo Pep, que va faltar quan jo tenia 7 anys, però tot el que recorde amb ells són somriures i bons moments, mai ni un sol crit, mai una mala cara.
About the author