Estava el mort dins el taüt, i feia
un fred de mil dimonis, diuen, i
tenia son i cansament, i veia
el mort a gust en el taüt i veia
el funerari i vellutat confort,
i ja pensava, com unes vacances,
aquell futur de muntonet de cendra,
una tovor, i es delità; i de sobte
mirà un costat i l’altre, i agafà
el mort i l’amagà sota la taula
i es va ficar en el taüt, feliç,
i la felicitat li donà al rostre
un complagut i arcaic color de cera
dins el caixó individual i còmode
Vicent Andrés Estellés, 44