Barcelona
Bylaia
Estimada ciutat
T’ompli i no saps per què.
La ciutat de la teua vida, diries tu. I això que no hi hauràs estat més de 10 vegades.
Però t’enamora.
Cada vegada que vas descobreixes alguna cosa nova, alguna part amagada de la ciutat que fins ara no t’havien ensenyat, doncs mai tens prou temps per veure-ho tot.
Cada lloc, cada moment, cada paisatge, cada record, cada olor…allí tot és únic.
A més, molts dels llibres que llegeixes estan inspirats en aquella ciutat, fet que et fa imaginar-te-la fa anys, o fins i tot fa segles, i deixar volar la imaginació per descobrir com seria la teua vida allí. Com series si hagueres nascut a la ciutat que tant t’agrada. Penses que si això haguera sigut així, ara no et plauria tant. El fet de visitar-la a la llarga engreixa l’estima i l’anhel.
Des del moment en què puges al tren de rodalies per anar-hi, et sents diferent. Eixa ciutat t’inspira cultura, i no pots evitar llegir quan seus al seient del segon vagó.
Després ve el metro, que t’entusiasma des de petita, quan tanta gràcia et feia pujar corrent amb ta mare de la mà. I córrer de línia en línia: que si la verda, que ara canviem a la roja, que si després agafarem la groga.
I ara passeges, i tant se val on vages, doncs tots els indrets t’agradaran: el Port Olímpic, connectat amb les Rambles per l’estàtua de Colom, el Barri Gòtic, amb la catedral, la Gran Via, la Sagrada Família, Montjuic, Gràcia, el Parc Güell… Tot et fascina i t’embruixa, t’encisa i et cautiva.
I és que és la teua ciutat particular, i alhora la ciutat de tots: multicultural, multiracial, i “multipintes”.
I l’estimes.
I cada dia desitges tornar-hi, però al mateix temps un impuls et retrau i et diu que gaudisques d’ella a la llarga, que l’assaborisques amb tranquil·litat i el gust serà més dolç…
Barcelona
Barcelona
Bylaia
Intent frustat
De vegades no t’ixen les paraules, no tens ganes d’escriure res, però quan realment no pots, quan l’internet no t’arriba a casa i no pots obrir el teu blog, l’única cosa que desitges és escriure, escriure i escriure. Diuen que mai ens conformem, i sempre volem allò que no tenim. Doncs això serà.
He vingut a estudiar per a l’examen de grec a la biblioteca de la Vila i he descobert satisfactòriament que el carnet de la de Benidorm (no sé si també el de la biblio de Sella) em servix ací també. He aprofitat per fer uns exercicis de llatí per internet i ara em decidia a escriure alguna cosa, ja que a aquesta biblioteca ens donen l’oportunitat de conectar-nos a internet una hora. I bé, ara que estic ací sentada no m’ixen les paraules, no sé que escriure.
Aixina que res, me n’aniré frustada a casa, o potser intente estudiar un ratet més. I dic intente perquè és ben difícil quan el so del teclat dels ordinadors se’t fica dins del cap i quan dos xavaletes de 14 anys ponen l’ou al teu costat a llegir l’horòscop i contar-se els problemes d’amor.
A concentrar-se s’ha dit!
Bylaia
Fins prompte, Puig Campana
Em va despertar la llum, el vent havia obert els portons de l’habitació i, com que ja eren les 9, la llum del sol entrava potent. Massa prompte per a mi, així que em vaig alçar del llit, els vaig tancar, i em vaig adormir. De nou un cop fort i sec, de nou els ulls oberts, i de nou la llum atravessant l’habitació. Feia massa fred per tornar-me a alçar, així que em vaig tapar fins als ulls amb l’edredó, i vaig intentar dormir.
Als pocs minuts es va alçar mon pare, i com que veia llum a l’habitació, va entrar a saludar-me. Definitivament, algú havia decidit que no dormira més eixe matí i em vaig haver d’alçar. Ell em va saludar amb un “bon dia” i em va dir que no havia llum (elèctrica, clar, doncs la llum natural feia hores que jo anava maleint-la). Vam pensar que, com sempre que fa vent al nostre poble, la llum se n’havia anat i tornaria en poques hores.
Però com les notícies volen ràpid, el meu germà ens va dir que aquesta vegada el problema era un altre: havia caigut una torre d’alta tensió a la Núcia que havia provocat un incendi, i havia fet que molts pobles de la Marina quedaren sense llum. Bé, no pintava massa greu, créiem que tot estava controlat. La llum va tornar en poques hores i tot va continuar amb normalitat, excepte el vent, que bramava amb força i feia caure teules i macetes de les cases als carrers.
Però quan començava a fer-se fosc vam poder veure des del Secanet com les flames arribaven a la cima del Puig Campana. Primer va ser el fum roig, després les flames. El foc anava estenet-se lateralment, i la llum venia i se n’anava constantment.
Afortunadament la situació es va poder controlar, i a l’hora de dormir ja no véiem des d’aquest costat del nostre benvolgut Puig Campana aquella fumarada de feia unes hores.
Ara m’alegre d’haver-lo pujat un bon dia i haver disfrutat del paisatge verd, els pins i el bon ambient que ens oferia, doncs desgraciadament passarà molt temps fins que la muntanya del forat, eixa que tantes llegendes i mites guarda, torne a ser com abans.
Recorde el dia de la foto, que caminant a uns 30 minuts de La Carrasca, vam arribar a un lloc preciós de d’on véiem la Núcia, Polop, Benidorm i tots els pobles de la contornà. Imatge que no podrem repetir fins que passe un temps.
Bylaia
L’esport que t’emociona
Arribes a l’Arc, sempre més tard de l’hora prevista, i pel camí, entre bromes i somriures, així com preocupacions sobre la forma física que tens i el que hui podràs fer, penses, ajudada pels companys, quines vies fareu. Si fa molt temps que no et poses els peus de gat, aniràs a les vies de tercer grau (les més fàcils), que casualment són les que més lluny estan. En aquest cas tindràs un problema si vas en cotxe, perquè prop d’aquestes vies no et permetran aparcar, i a més una pintada t’amenaça des de la paret del costat. No recorde bé què diu, o si encara està, però el que volia dir era “prohibit escalar”. Bé, no cal comentar-ho. Però això dona igual, perquè si realment tens ganes, escalaràs igualment, t’amenace una pintada o no. En el cas de que portes un ritme més o menys constant d’escalar i entrenes prou a menut, ja faràs de quintets per amunt, i si estàs realment fort i tens les condicions necessàries podràs fer vies de sisé, seté o huité grau i et deixaràs allí l’alé (només arribar fins on es troben aquestes vies ja te’l pot llevar).
Una vegada ja heu decidit on anireu (fet de vegades realment costós) aparcareu (si podeu, com ja he dit) i només baixar del cotxe, miraràs les muntanyes que s’obrin dalt de tu, aquelles muntanyes que tant t’agraden però que també t’han acollonat més d’una vegada. Agafaràs la motxila, on portes l’arnés, els peus de gat i el magnesi, freqüentment acompanyats d’alguna barreta energètica, una botella d’aigua, un parell de peces de fruita i, fins i tot de vegades, un bon entrepà. Si tens sort (sort que a menut tinc jo gràcies a la meua escassa força i, segurament, al fet de ser dona) no et tocarà dur la corda, com a molt alguna cinta. Poc a poc aniràs pujant, mentre preguntes 40 vegades al de darrere teu si vas pel camí correcte. Quan arribeu al sector on havieu acordat anar, descarregaràs tot el que duies i començareu a decidir quina via serà la primera. Després d’uns minuts d¡indesició, algun valent, s’animarà a obrir una via no massa difícil, per calentar. Tu, tranquil·lament, et posaràs l’arnés i asseguraràs al teu company(també vols participar i no deixar de tot ho facen els demés). Mentre ell puja, tu inentes quedar-te amb els passos que fa, per poder repetir-los tu i no tardar massa en pujar, fet que, lògicament, afectarà desesperadament els teus companys, encara que ells t’asseguren i reafirmen que no, que tu tranquil·la, pren-te el teu temps. Mentre assegures, des de dalt algú et crida: -Dóna’m corda! Tensa! Espera, espera, aah!!!que m’apreta mooolt! -Baixem? . Siii, baixa ja si us plau -penses.- No puc mantenir més temps el coll mirant per amunt.
El company/a baixa, i ara et toca a tu. Et poses els peus de gat i li fas el nus huit a la corda, ben apretat i segur per no caure per res del món. Quan algú s’anima a assegurar-te a tu, t’encamines cap a la paret. La toques. Està gelada. Només tocar-la et provoca un cúmul de sentiments i records, i la por comença a pujar pels talons. Mires per amunt i veus el camí de dibuixen les xapes, el camí que hauràs de recórrer per arribar fins a la cadena que et saluda des de dalt del tot. Respires i mires al teu company, per comprovar que et té ben lligada. Ara suspires. Anem allà. Busques el primer forat per ficar el dit, i si pot ser el braç i poder fer força. Poc a poc vas pujant: el peu dret ací, la mà més amunt, equilibri cap a l’esquerra, un poc de força de braços. Sense adonar-te’n ja has pujat la mitat de la via. Arribes a un lloc segur i descanses un poc. Mires avall, per veure què fan els teus acompanyants, i de repent te’n adones que el que t’assegura està mirant les musaranyes, fet que et mosqueja profundament. Quan retorna del seu món particular, decideixes continuar escalant.
Ara t’espera el millor: un pas ben complicat que estàs segura de no poder resoldre. Des de baix t’ajuden, van dien-te: a la dreta, el peu ahí, la mà més avall, etc. Tú, immersa en un mar de dubtes, por i confusions, ni tan sols acertes quina és la teua dreta. Com que l’altura no t’ajuda, has d’ajudar-te de la tècnica i la força. Estires els peus tot el que pots fins que només la punta del dit gros toca la roca i intentes agafar-te de la pedra que es mostra dalt del tau cap. I quan ja estàs a punt d’apoderar-te d’ella, un ràfega de vent et desequilibra i caus. Mentre caus el cor et va a mil, i demanes per favor que el que et té lligada estiga ara ben despert, per pegar un estiró a la corda i deixar-te penjant abans de que toques terra. I així és, ho fa. La corda para, i amb ella també pares tu, acollonida fins la mèdula. Però una vegada ja estàs més tranquil·la, penses que ha sigut una experiència emocionant: has volat!! Animada pel fet d’haver-te sentit com un ocell i per no haver retrocedit massa metres, continues la faena. Ara sí, ara ja saps el que has de fer, i amb gran decisió puges i puges fins a tocar la cadena, que produix un soroll que anuncia la teua victòria: per fi has arribat!! Mires per avall amb la cara més feliç del món, esperant que t’afalaguen, i així ho fan: collons, la xiqueta! Ara només et queda disfrutar del paisatge que la nostra terra ens oferix i deixar-te caure per anar cap avall. Allí t’esperen uns quants somriures, i un “com que no podies, no?”. Tu els tornes el somriure, contenta d’haver coincidit amb ells fa un temps i d’haver-te aficionat a escalar. Feia temps que no anaves, però promets que no ho deixaràs córrer més, que aniràs cada setmana (promesa que desgraciadament no compliràs).
Passarà un temps, i quan tornes a anar les sensacions seran de nou les mateixes. Els moments que passes perduda enmig dels pins i la penya no els oblides. Potser es fan tan especials pel fet d’anar a la llarga, potser pel fet de les amistats que t’ha proporcionat, potser pel fet de l’entorn…la qüestió és que t’agrada, i tant et fa que et diguen que es perillós, que vages amb compte o que canvies de hobby. A tu t’agrada escalar, i continuaràs disfrutant d’aquest esport sempre i quan la salut, l’únic inconvenient que realement podria separa-te d’ell, t’ho permeta.
(Ànims a tots aquells que no ho heu provat mai. És impressionant.)
Bylaia
Paraules i música
El dia 4 de gener del 2008 ens vam reunir algunes personetes de Sella per presentar l’experiment artístic que havíem preparat. Vam unir música, poesia, pintura, fotografia i creativitat per a expressar-nos. La veritat és que a pesar dels dubtes i els escassos assajos, l’experiment va tindre èxit i va aconseguir emocionar a molts dels presents en l’Acadèmia aquell 4 de gener (tant al públic com als intèrprets). Per a aquells que no pogueren vindre, o aquells que van vindre però volen tornar-ho a veure, ho poden fer a http://www.tu.tv/videos/paraules-i-musica
Aquests són alguns fragments dels textos i poesies escrites per a “paraules i música”, que van ser representades amb música, llums i, sobretot, un fort sentiment.
PACHAMAMA, escrit per Lara.
“Andaba Pachamama deseosa de tener un hijo con el que poder compartir los misterios más sublimes de su cuerpo. De sus recientes creaciones obtuvo árboles de frutos exquisitos, narcisos y crisantemos de inmejorables olores, la calma del trigo con la que dotó de color al oro, ríos de vida que desembocaban en el mar y en su paso refrescaban cuidadosamente a las criaturas de los valles. […] Cuando Pachamama volvió de su letargo descubrió la soledad del ser que debía haber sido su máxima perfección. Aquel ser abandonado en el exilio, con la rabia como única compañía, había sido gestado entre tristezas. Queriendo ofrecer el ser más perfecto había engendrado un ser abominable, que la maltrataba y la hacía responsable de su desdicha […] Entonces, Pachamama descubrió que había dado a luz un ser muerto. El Humano, ocupó su tiempo en construir máquinas demoledoras que revientan el vientre de Pachamama. Ahora, el humano no hace más que olvidar a su hacedora de vida y construir tanques que la destruyen […] Aquél trágico ritual fue el inicio del caos que reina hoy en toda Europa y en la América europeizada. Esa barbarie que la modernidad inauguró como progreso, que lleva por bandera el alejamiento de la tierra y por esencia la desanimación, que no es otra cosa que la falta de alma”.
Una metàfora i una personificació del món amb la qual Lara aconseguix fer-nos veure què estem fent amb aquell que ens ha creat i ens ha donat la vida. La lletra està molt ben cuidada i és preciosa, i la música (composada per Miquel) i les llums (ideades per Glòria) li donen un sentiment especial, que en el seu moment va fer que la intèrpret i autora, Lara, no pogués acabar sense que 4 llàgrimes caigueren dels seus ulls, i li termolara la veu.
LA FORÇA DEL SENTIMENT, escrit per Consol.
“[…]Aún te quiero con fuego delirante/por ti batallo, venzo y me valido/en ti me guardo, vivo y en ti anido/y para ti me dono como amante […]”
“Me dices que te vas y desespero/mi anhelo de vivir se desmorona/me asfixio en el dolor que me aprisiona/y me seco como agua en el alero […]”
“Yo, que le di sentimiento enamorado,/ahora contemplo con pena y asombro /como cruel me deshecha como escombro/porque por otra mujer me ha reemplazado./Yo, que por él tengo el corazón preñado/de tanto que le amo y que le nombro,/hoy ni siquiera deja que en su hombro/llore el amor que con saña me ha abortado[…]”.
3 poemes d’amor de Consol que Eva, la intèrpret, i Miquel, el pianista, ens expressen amb un fort sentiment que ens transmet el dolor que Consol va voler plasmar als seus poemes.
EL CERCLE TEMPORAL, escrit per Luis Vicente.
“Abans, l’hivern era llarg i fred.El llebeig arrissava ones en la mari el cel, gris, semblava caure de pur trist[…]”
“[…]Arrapa el vent la pell de l’arbre,i la despulla de la darrer fulla.[…]”
“[…]Cançons de Pasqua,berenars damunt d’un taper blanc,correres fins esgotar l’alè,mirades que els ulls encenen i a l’instantcaptiven el jove cor enamorat[…]”
“A l’estiu tot el món viu,com diu l’acudit popular,i sota la calenta atmosfera ambientalplantes i animalsculminen el procés vital[…]”
4 poemes curts, un d’ells per a cada època de l’any, amb els quals Luis Vicente plasma clarament els moments més importants i representatius per a la gent valenciana de cada una de les estacions en què dividim l’any. Sergi dóna amb la seua veu el to que cada època mereix, i la música flueix d’estació en estació, adaptant-se en cada moment per expressar millor allò que la lletra ens vol dir.
UN PAISATGE MÀGIC, SELLA, escrit per Josep.
“Baix de la penya, protegit dels vents,apareix el meu poble envoltat de vents.Al nord Aitana, al sud el mar,vent de Tramuntana, vent de Voramar.Lloc de muntanyes, creuar de rius,costals de canyes, pinars plens de nius[…]”
Un poema mitjançant el qual Josep ens resumix com és Sella, on està i com és la vida al nostre poble. I qui millor per a explicar-nos tot açò que una autèntica sellarda, Aurora. L’oboè, imitant la xirimita, i el tabal, ens recorden a les festes, les quals tots esperem amb ànsia durant la resta de l’any.
Gràcies a tots els que van dur avant aquest projecte i el van fer possible: David, Fede, Pere, Consòl, Josep, Luis Vicente, Miquel, Lara, Eva, Sergi, Aurora, Glòria, Salvador, Dani,Vicent, Jose Miguel, Tòfol, Jordi i Laia
Bylaia
Un altre fet repugnant
No sóc creient, però el dijous em va passar algo que em va fer pensar que existeix un ser superior que tot ho veu, i que ens castiga quan diem alguna cosa que a ell/a no li sembla bé.
I és que hores després d’escriure l’article anterior a aquest (“odi”:s’ha de llegir per entendre quest), mentre caminava tranquila amb dos companys pel Parc de l’Aigüera de Benidorm, ens vam creuar amb una filera de xavals que caminaven amb el pas fixe i no tenien cap intenció d’apartar-se per a que nosaltres poguerem passar. Vaig reconéixer a un d’ells, i aleshores vaig saber que eren els joves (no passaria ningú dels 20 anys) d'”España 2000″, un grup ultrafeixista de Benidorm. Un d’ells, que anava en bici,es va apropar a nosaltres amb la bici ben empinada i li va pegar un cop a l’esquena a un company, mentre li deia: –qué, te gusta o qué? Jo, la veritat, em vaig acollonar. Però per sort no va passar res més, es van quedar rient-se de nosaltres mentre seguiem caminant parc avall. Simplement una lleu falta de respecte.
Com que feia unes hores havia estat escrivint en contra dels feixistes, racistes i xenòfobs, semblava com si hagueren llegit el meu article i estigueren tornant-me la jugada. Però sé que eixe fet és impossible; per una banda perquè l’article estava escrit, però no publicat; per una altra banda perquè, no sé si per sort o per desgràcia, sé que eixos xavals no lligen ni un sol article, ells només es dediquen a molestar i incordiar a la resta de la gent.
Em va semblar de nou al·lucinant no poder ni caminar tranquil pels parcs de Benidorm.
Bylaia
Odi
És ben sabut per tots que l’odi, el racisme i la violència són aspectes negatius que trobem freqüentment a aquest món al qual vivim. Un món on cada dia hi ha algú fent un petit esforç perquè funcione amb més pau i igualtat, per eliminar tot allò que causa problemes, per conseguir un món millor. Però, desgraciadament, aquests són ben pocs, i els resultats són mínims.
Tots parlem d’igualtat, tots volem els nostres drets, tots volem ser pacifistes, molts demanen llibertats. A més, moltes d’aquestes coses són els somnis de la gent de la meua edat, adolescent, potser massa somniadora, que creem que podrem canviar el món amb aquestos pensaments. O això és el que creia jo, que la nova generació, els que farem funcionar el món en un futur no molt llunyà, creem en la igualtat, la pau i totes aquestes quimeres que alguna vegada en la vida a tots se’ns passen pel cap. Però avuí he pogut comprovar a l’institut que no és així. Una actuació totalment racista i violenta m’ha provocat un odi impressionant cap a tots aquells que la duien a terme.
Mentre em menjava tranquilament el meu entrepà de formatge a les 10:30 del matí (l’únic moment per relaxar-te un poc entre classes i classes) he pogut observar des de les grades del patí com un cúmul de gent anava formant-se cap a l’altre costat de la pista. Havia molta gent, la majoria d’ells sudamericans, i estaven jugant. Jugaven a “mosca”, un joc en el qual es formen dos files de gent amb les mans alçades, i una personeta desgraciada i normalment feble, passa corrent entre les dos files, mentre la resta de “companys” li peguen manotades. El joc, que sempre m’havia semblat una mica violent, no és sol fer per a pegar amb gana i deshofegar-se…simplement per pegar algun calvotet que altre (fet injustificable també, però bé). Però la “mosca” de hui era diferent. Els xiquets pegaven fort, tant com la força dels seus braços els ho permitia. Un d’ells (d’aquestos dèbils i apagats) no ha volgut passar, tenia por i, com és lògic, no li apetia que li pegaren una manta de bara. Aleshores la resta han començat a xillar-li i a dir-li que havia de passar, que si no era un cagat, i tot això que és sol dir per fer que un es senta inferior. Però no acaba ahí la “bomba”: a més, molts alumnes aliens al joc, que estaven sentats amb mi o algun altre lloc del patí han anat apopant-se cap allí al veure que s’estava armant bulla. Quan ho veus, pots pensar que aniran a ajudar al pobre xiquet, a salvar la situació, a eliminar la violència. Però no; van a animar la brega i, si pot ser, a pegar-li ells també. Finalment, el pobre xiquet (sudamericà, per cert) s’ha vist obligat a passar per enmig d’aquelles 30 i pico violentes mans (si no ho feia segur que “l’esperaven a l’eixida”).
M’he quedat alucinada de veure que tant braços com cames anaven amun i avall en direcció al cos del menut, que ha caigut a terra i ha continuat sent colpejat. Però encara he flipat més quan s’ha apropat un company i ben orgullós ens ha dit:
-Li hem pegat unes patades al xiquet!total com és un matxupitxu no li fa mal.
INCREÏBLE. Un company d’eixos que criden llibertat als quatre vents. I com ell, unes desenes més d’alumnes de l’institut. M’ha semblat un acte tan repugnant, xenòfob i injust, que no podia entendre com la resta de la gent podia estar rient-li la gràcia a aquells que venien contents d’haver-li “espolsat” quatre òsties a un company. He sentit vertader odi.
No sé si es que visc a un món de fades, però em sembla molt injust que es produïsquen aquests tipus d’espectacles, i més a un intitut, lloc on es suposa que anem a educar-nos. I em sembla encara pijor que la gent que formarà el futur del nostre país tinga aquesta mentalitat. On anirem a parar?
Bylaia
Un amic diferent
Eh! L’has vist? M’han dit que ha arribat al nostre país pel nord, doncs els meus avis, que viuen a Barcelona, em van dir fa uns dies que l’havien vist passar per allí. Diuen que anava corrent d’ací cap allà, sense tindre on caure mort. Tots li fugien, entraven dins de casa quan el veien arrimar-se al carrer. I si conseguia fer-se algun amic, la resta de la gent el deixava de costat, a l’amic. I si algú el deixava entrar a casa, ja ningun veí ni familiar passava per eixa casa fins que ell se n’anara, doncs la gent comentava que era perillós. També diuen que si oblides tancar la porta 5 segons, ell es fica dins de seguida, i costa déu i ajuda fer-lo ixir de casa.
Poc a poc ha anat baixant cap al sud, i fa uns 4 o 5 dies que ha arribat a la nostra comarca. El dimecres, quan vaig ixir de casa per anar cap a l’institut, em vaig creuar amb ell de cara, i em va entrar un tremolor… encara se me posen els pèls de punta quan ho recorde. Ell de seguida se’n va adonar de la meua reacció, i va vindre corrent fins a mi. Jo li fugia, li deia que no, que em deixara en pau, que jo no volia ser la seua amiga. Ell, amb cara trista em mirava i em deia que no tenia amics, que necessitava algú que l’acollira a casa, algú que li donara estima, carinyo… i em va fer tanta pena que el vaig deixar vindre amb mi. Però quan encara no havien passat ni 2 hores, ja estava penedint-me’n d’haver-me fet un amic tan extrany: el dichós costipat, que desde dimecres m’acompanya a tot arreu i em lleva les ganes d’anar enlloc!!
Ves-te’n!!
Bylaia
Regala’m una llàgrima
És costum a la nostra cultura fer un regal, luxós o senzill, quan alguna persona complix anys. Fem regals als familiars, als estimats i, com no, als amics. Triar un regal per a un amic no és per a mi una tasca simple. A tu t’agrada tal cosa, però realment has de pensar si a ell/a li agradarà eixa mateixa cosa o una altra de ben diferent. Però bé, si realment és un/a amic o amiga coneixeràs bé els seus gustos i podràs triar allò que saps que li agrada tant. A pesar d’això sempre queda la tensió, el dubte de com reaccionarà quan ho veja, encara que sapies que el teu regal és una cosa que li agrada molt. Quan, amb les mans tremoloses, li dones el regal tan esperat i ell/a, també amb mans tremoloses, li lleva el paper de regal i el veu, tan sols esperes veure un somriure a la seua cara, o escoltar “moltes gràcies, m’agrada molt”. I eixa és la part del regal que et quedes tu, l’agraïment d’un amic.
Eixe seria un bon regal després de fer-ne tu un, un agraïment. Però he comprovat esta setmana que hi ha un regal millor. Quan vaig comprar aquell llibre sabia que li agradaria, sabia que feia temps que se’l volia llegir, i a més ella el volia en català!! Aquell llibre s’havia convertit en un dels de la seua llista de llibres obligats després de llegir-ne un altre del mateix autor. I encara que jo ho sabia sempre sorgia el dubte: i si ja li l’ha regalat algú? I si no li agrada que li regalen llibres? Però bé, li’l vaig comprar. El llibre va arribar a les seues mans 2 mesos després del seu aniversari (imprevistos…). Quan el va agafar i va notar el pes de les fulles va començar a emocionar-se i a xillar, i amb un gran nerviós li va llevar el paper de regal. “El joc de l’àngel” de Carlos Ruiz Zafón la saludava convidant-la a llegir hores i hores (doncs se’n necessiten moltes per a llegir-se’l). Va ser la primera vegada que ella va plorar d’alegria.
Pot haver un regal millor?
Espere que disfrutes del llibre!
Bylaia
Indesició
Mai he tingut clar que volia estudiar. De xicoteta, com tot el món, vaig pensar en 10.000 professions: que si metge, que si mestra, que si modelo (això deia m’auela Remedios), perruquera, veterinaria…de tot!! És normal. Aleshores no em preocupava tindre-ho clar, pensava que un dia o un altre vindria la inspiració divina a dir-me a què em tenia que dedicar la resta de la meua vida. Però ara, a 6 mesos de “selectivititzar-me”, em preocupa més.
Els últims anys m’havia decantat pel periodisme: la veritat és que sempre m’ha agradat. Però ahi venen les pegues: que si això no te ixides, que si no eres molt bo no podràs viure d’això, que si estaràs limitat a escriure el que et diguen els demés i no el que tu penses…Però a la fi és el que a mi m’agrada, i després de reflexionar i reflexionar, i si la nota m’arriba (un 8’3!!!), estudiaré periodisme.
A l’institut, els alumnes de sociologia han creat un periòdic digital (http://www.elmundoatravesdelospasillos.blogspot.com/), una bona iniciativa on se’ns dóna la oportunitat (tant als de sociologia com als que no som d’aquesta assignatura) d’escriure i expressar-nos, imaginant per un moment que som periodistes importants a qui tot el món llegirà. Una il·lusió, però no està mal il·lusionar-se un poc.
Aquest és el primer i únic article que jo he escrit, de moment. Pot ser el principi d’un fracàs, o el principi d’una bona “opinadora”:
El darrer dimecres dia 3 ens era anunciada a tots la mort d’un empresari basc l’empresa del qual participava en la construcció de l’AVE al País Basc. La notícia arribava a tota velocitat als mitjans de comunicació i se’ns feia saber a través dels avanços informatius: ETA n’era l’assassí. Quan Ignacio Uría s’encaminava cap al local on habitualment jugava a les cartes, tres bales a l’esquena van acabar amb la seua vida. Seguidament, familiars, amics, polítics bascs i, fins i tot, els líders del govern d’Espanya, van guardar silenci i es van reunir en manifestacions per recordar una nova víctima que havia causat el terrorisme basc, i deixar ben clar que ningun tipus de terrorisme podrà amb la població espanyola. I així és, cada vegada es fa més evident que amb la violència i les armes no arribaran a cap lloc, igual que qualsevol persona que en faça ús per aconseguir el que vol.
D’altra banda, casualment, 3 dies abans morien a Pontevedra i a València dos dones a mans dels seus companys, i encara que tots els polítics ens han deixat sempre molt clar que així tampoc arribaran a cap lloc, els únics que aquell dia van guardar silenci o es van manifestar interiorment van ser els familiars i amics de les víctimes, desfets, o potser contents de veure que aquestes dones havien acabat amb l’ ”infern” que les perseguia feia temps. Per què aquestes diferències? Per què és més important per a l’Estat un empresari que una dona? Aquest any han mort ja 69 dones per la violència masclista, i 5 persones han sigut víctimes de ETA. No vull dir amb això que els morts dels terroristes bascs es puguen justificar perquè són pocs al costat de les mortes de la violència de gènere, al contrari, cap mort és justificable, i tots hem de lluitar per acabar amb qualsevol tipus de terrorisme. Però hem de donar la mateixa importància a la mort d’una persona rica i relacionada amb el govern, assassinada a mans d’un grup terrorista que va en contra d’aquest, que a una dona qualsevol que mor a mans del seu marit. Com a dona que sóc, aquesta preferència em sembla indignant, doncs em fa sentir que eixa completa igualtat de sexes (i també de classes socials) de la qual fa temps es parla i es fa entendre que s’ha aconseguit, encara no ha arribat a la totalitat, ni molt menys.
Potser haurem de ser nosaltres, les dones, les que donem eixe pas final i fem sentir, una vegada més, les nostres veus, tan o més potents que les de qualsevol empresari. 