Tag Archive institut

Bylaia

La gran cadena, el selectiu.

“Vinga, vinga, últim esforç!! Ja quasi toques la cadena que t’obrirà la porta a la vida universitària. Ànims!! I recorda: per amunt.”

M’has fet reflexionar, i la veritat és que tot va començar als estudis d’una manera molt semblant a l’inici en l’escalada. No sabia ni quin era el nus huit, ni què era un arnés, ni per on havia de passar la corda, però poc a poc, professors i companys em van ensenyar a palpar la roca, a moure els peus d’un en un, a buscar els bons agarres que em portarien, a través de la paciència, la tranquil·litat i la tècnica, al final de la via, on m’esperava la prova final: fer la reunió, o en paraules estudiantils, la selectivitat.

Des del principi, la màxima fita era pujar de primer, tocar la cadena i fer la reunió, però costa aconseguir-ho. Pel camí, m’he trobat amb mil obstacles que m’han dificultat la pujada, però que alhora m’han enfortit i m’han fet gaudir d’una àmplia gamma de recursos eficients per a noves dificultats. Aquests obstacles, de vegades procedents de la mateixa via, de vegades derivats dels que m’envoltaven en el moment de la pujada i altres del medi natural, com una bufada de vent o una mosca en un moment crític, han quedat compensats pels bons moments, en què he vist que l’esforç dona fruits, i que confiant amb els que em recolzen des de l’altra banda de la corda, movent poc a poc primer els peus i després les mans i sobretot, amb molta constància i esforç , podré arribar tan lluny com em propose, fins i tot més enllà de la cadena.

Però encara no ho he comprovat. Dins de tres dies començaré la recta final de la via més difícil que he fet en la meua vida, 2on de batxiller, i tractaré de tocar amb la punta dels dits la part més alta de la cadena, la més difícil d’abastar; potser ho aconseguisc, o potser em conforme amb tocar el mosquetó rovellat que hi ha a la part baixa de la cadena, però el que sé segur és que arribaré i faré la reunió de la millor manera que puga, per poder descendir tranquil·lament a través de l’estiu mentre enlaire els peus com a mi m’agrada fins arribar a terra, on m’espera una altra realitat, també dura, però distinta: la universitat. Mentrestant, seguiré entrenant i esperant que arribe el moment de la gran pujada. Espere no caure en l’últim moment i no poder sentir el soroll de la cadena que desitge escoltar durant tot l’any.

Bylaia

A pesar de los pesares

Tu no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida y sola
tal vez querrás no haber nacido

Entonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti
como ahora pienso.

La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.

Un hombre solo, una mujer
así tomados de uno en uno
son como polvo no son nada

Entonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.

Todos esperan que resistas
que les ayude tu alegría
que les ayude tu canción
entre sus canciones.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más aquí me quedo

Entonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.

La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.

No sé decirte nada más
sólo tú debes comprender
que yo estoy solo en el camino

Entonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.

La sent, i m’emocione de nou. Sembla mentida que després de tot haja sigut Palazón l’únic que em va fer plorar ahir a les orles. Ho va aconseguir, i és que quin encert de cançó! Només sentir el títol, “palabras para julia”, em van caure les llàgrimes. He mamat eixa música en casa, i sé que els meus pares se l’estimen molt. A més, no fa ni un any la vaig sentir tocada i cantada per un bohemi al Parc Güell. I per a més inri, Goytisolo, autor del poema, li’l dedica a la seua filla.  La veritat és que l’elecció va ser molt encertada, quina millor manera de despedir-nos d’una etapa preciosa i plena de records que estic ben segura quedaran per sempre, i de donar-nos ànim per al que ara ens espera.

No sempre la vida ens depara allò que desitgem, o allò millor per a nosaltres, però a partir de les petites demostracions de com de difícil pot arribar a ser viure, ens fem forts i veem el món des d’un altre costat. A mi, els diferents entrebancs en aquesta etapa m’han fet entendre la vida com un regal. Ningú ens va dir que seria fàcil, quan vam vindre al món, i  algun cop, com diu el poema “tal vez querrás no haber nacido”, però és aleshores quan hem de pensar en tot allò que ens envolta i ens estima, que ens intenta fer feliços, que ens fa la vida més agradable. I entre aquests, esteu tots vosaltres, els que durant aquests anys heu fet del meu pas per la vida tota una aventura, que, com a bona aventura que ha sigut, també ha tingut els seus moments durs, però que repetiria sense canviar ni un sol instant.

I recordeu, ” a pesar de los pesares tendrás amigos, tendrás amor”

Bylaia

Y al día siguiente…

Salir, beber, el rollo de siempre,
meterme mil rayas, hablar con la gente,
llegar a la cama y jóder qué putada sin tí.
Y al día siguiente…

…qui estudia al dia siguiente??

A disfrutar amb Sejazz!!

Para unos, la vida es galopar un camino empedrado de horas, minutos y segundos.
Yo, más humilde soy, y sólo quiero que la ola que surge del último suspiro de un segundo,
me transporte mecido hasta el siguiente.

 

Extremoduro

Bylaia

Pensaments d’una alumna desesperada

Compte enrere, ara si.

Moltes coses que dir, i poc temps per escriure. Que rabia!!

3 dies i 8 assignatures que estudiar… agobio total, agobio impressionant…

Biblioteca = ma casa

Castellà, Història, Valencià, Hª del Art, Anglés, Llatí, Grec, Filosofia… em se l’horari del simulacre de selectivitat

De que serveix l’horari sense el contigut de cada examen?

Necessite més hores de les que queden!!!!!

I vull bons resultats. NECESSITE bons resultats.

I què fas ací? Calla ja, i a estudiar. Ves-hi.

Bylaia

Intent frustat

De vegades no t’ixen les paraules, no tens ganes d’escriure res, però quan realment no pots, quan l’internet no t’arriba a casa i no pots obrir el teu blog, l’única cosa que desitges és escriure, escriure i escriure. Diuen que mai ens conformem, i sempre volem allò que no tenim. Doncs això serà.

He vingut a estudiar per a l’examen de grec a la biblioteca de la Vila i he descobert satisfactòriament que el carnet de la de Benidorm (no sé si també el de la biblio de Sella) em servix ací també. He aprofitat per fer uns exercicis de llatí per internet i ara em decidia a escriure alguna cosa, ja que a aquesta biblioteca ens donen l’oportunitat de conectar-nos a internet una hora. I bé, ara que estic ací sentada no m’ixen les paraules, no sé que escriure.

Aixina que res, me n’aniré frustada a casa, o potser intente estudiar un ratet més. I dic intente perquè és ben difícil quan el so del teclat dels ordinadors se’t fica dins del cap i quan dos xavaletes de 14 anys ponen l’ou al teu costat a llegir l’horòscop i contar-se els problemes d’amor.

A concentrar-se s’ha dit!

Bylaia

Odi

És ben sabut per tots que l’odi, el racisme i la violència són aspectes negatius que trobem freqüentment a aquest món al qual vivim. Un món on cada dia hi ha algú fent un petit esforç perquè funcione amb més pau i igualtat, per eliminar tot allò que causa problemes, per conseguir un món millor. Però, desgraciadament, aquests són ben pocs, i els resultats són mínims.

Tots parlem d’igualtat, tots volem els nostres drets, tots volem ser pacifistes, molts demanen llibertats. A més, moltes d’aquestes coses són els somnis de la gent de la meua edat, adolescent, potser massa somniadora, que creem que podrem canviar el món amb aquestos pensaments. O això és el que creia jo, que la nova generació, els que farem funcionar el món en un futur no molt llunyà, creem en la igualtat, la pau i totes aquestes quimeres que alguna vegada en la vida a tots se’ns passen pel cap. Però avuí he pogut comprovar a l’institut que no és així. Una actuació totalment racista i violenta m’ha provocat un odi impressionant cap a tots aquells que la duien a terme.

Mentre em menjava tranquilament el meu entrepà de formatge a les 10:30 del matí (l’únic moment per relaxar-te un poc entre classes i classes) he pogut observar des de les grades del patí com un cúmul de gent anava formant-se cap a l’altre costat de la pista. Havia molta gent, la majoria d’ells sudamericans, i estaven jugant. Jugaven a “mosca”, un joc en el qual es formen dos files de gent amb les mans alçades, i una personeta desgraciada i normalment feble, passa corrent entre les dos files, mentre la resta de “companys” li peguen manotades. El joc, que sempre m’havia semblat una mica violent, no és sol fer per a pegar amb gana i deshofegar-se…simplement per pegar algun calvotet que altre (fet injustificable també, però bé). Però la “mosca” de hui era diferent. Els xiquets pegaven fort, tant com la força dels seus braços els ho permitia. Un d’ells (d’aquestos dèbils i apagats) no ha volgut passar, tenia por i, com és lògic, no li apetia que li pegaren una manta de bara. Aleshores la resta han començat a xillar-li i a dir-li que havia de passar, que si no era un cagat, i tot això que és sol dir per fer que un es senta inferior. Però no acaba ahí la “bomba”: a més, molts alumnes aliens al joc, que estaven sentats amb mi o algun altre lloc del patí han anat apopant-se cap allí al veure que s’estava armant bulla. Quan ho veus, pots pensar que aniran a ajudar al pobre xiquet, a salvar la situació, a eliminar la violència. Però no; van a animar la brega i, si pot ser, a pegar-li ells també. Finalment, el pobre xiquet (sudamericà, per cert) s’ha vist obligat a passar per enmig d’aquelles 30 i pico violentes mans (si no ho feia segur que “l’esperaven a l’eixida”).

M’he quedat alucinada de veure que tant braços com cames anaven amun i avall en direcció al cos del menut, que ha caigut a terra i ha continuat sent colpejat. Però encara he flipat més quan s’ha apropat un company i ben orgullós ens ha dit:

-Li hem pegat unes patades al xiquet!total com és un matxupitxu no li fa mal.

INCREÏBLE. Un company d’eixos que criden llibertat als quatre vents. I com ell, unes desenes més d’alumnes de l’institut. M’ha semblat un acte tan repugnant, xenòfob i injust, que no podia entendre com la resta de la gent podia estar rient-li la gràcia a aquells que venien contents d’haver-li “espolsat” quatre òsties a un company. He sentit vertader odi.

No sé si es que visc a un món de fades, però em sembla molt injust que es produïsquen aquests tipus d’espectacles, i més a un intitut, lloc on es suposa que anem a educar-nos. I em sembla encara pijor que la gent que formarà el futur del nostre país tinga aquesta mentalitat. On anirem a parar?

Bylaia

Indesició

Mai he tingut clar que volia estudiar. De xicoteta, com tot el món, vaig pensar en 10.000 professions: que si metge, que si mestra, que si modelo (això deia m’auela Remedios), perruquera, veterinaria…de tot!! És normal. Aleshores no em preocupava tindre-ho clar, pensava que un dia o un altre vindria la inspiració divina a dir-me a què em tenia que dedicar la resta de la meua vida. Però ara, a 6 mesos de “selectivititzar-me”, em preocupa més.

Els últims anys m’havia decantat pel periodisme: la veritat és que sempre m’ha agradat. Però ahi venen les pegues: que si això no te ixides, que si no eres molt bo no podràs viure d’això, que si estaràs limitat a escriure el que et diguen els demés i no el que tu penses…Però a la fi és el que a mi m’agrada, i després de reflexionar i reflexionar, i si la nota m’arriba (un 8’3!!!), estudiaré periodisme.

A l’institut, els alumnes de sociologia han creat un periòdic digital (http://www.elmundoatravesdelospasillos.blogspot.com/), una bona iniciativa on se’ns dóna la oportunitat (tant als de sociologia com als que no som d’aquesta assignatura) d’escriure i expressar-nos, imaginant per un moment que som periodistes importants a qui tot el món llegirà. Una il·lusió, però no està mal il·lusionar-se un poc.

Aquest és el primer i únic article que jo he escrit, de moment. Pot ser el principi d’un fracàs, o el principi d’una bona “opinadora”:

   El darrer dimecres dia 3 ens era anunciada a tots la mort d’un empresari basc l’empresa del qual participava en la construcció de l’AVE al País Basc. La notícia arribava a tota velocitat als mitjans de comunicació i se’ns feia saber a través dels avanços informatius: ETA n’era l’assassí. Quan Ignacio Uría s’encaminava cap al local on habitualment jugava a les cartes, tres bales a l’esquena van acabar amb la seua vida. Seguidament, familiars, amics, polítics bascs i, fins i tot, els líders del govern d’Espanya, van guardar silenci i es van reunir en manifestacions per recordar una nova víctima que havia causat el terrorisme basc, i deixar ben clar que ningun tipus de terrorisme podrà amb la població espanyola. I així és, cada vegada es fa més evident que amb la violència i les armes no arribaran a cap lloc, igual que qualsevol persona que en faça ús per aconseguir el que vol.  

D’altra banda, casualment, 3 dies abans morien a Pontevedra i a València dos dones a mans dels seus companys, i encara que tots els polítics ens han deixat sempre molt clar que així tampoc arribaran a cap lloc, els únics que aquell dia van guardar silenci o es van manifestar interiorment van ser els familiars i amics de les víctimes, desfets, o potser contents de veure que aquestes dones havien acabat amb l’ ”infern” que les perseguia feia temps. Per què aquestes diferències? Per què és més important per a l’Estat un empresari que una dona? Aquest any han mort ja 69 dones per la violència masclista, i 5 persones han sigut víctimes de ETA. No vull dir amb això que els morts dels terroristes bascs es puguen justificar perquè són pocs al costat de les mortes de la violència de gènere, al contrari, cap mort és justificable, i tots hem de lluitar per acabar amb qualsevol tipus de terrorisme. Però hem de donar la mateixa importància a la mort d’una persona rica i relacionada amb el govern, assassinada a mans d’un grup terrorista que va en contra d’aquest, que a una dona qualsevol que mor a mans del seu marit. Com a dona que sóc, aquesta preferència em sembla indignant, doncs em fa sentir que eixa completa igualtat de sexes (i també de classes socials) de la qual fa temps es parla i es fa entendre que s’ha aconseguit, encara no ha arribat a la totalitat, ni molt menys.   

Potser haurem de ser nosaltres, les dones, les que donem eixe pas final i fem sentir, una vegada més, les nostres veus, tan o més potents que les de qualsevol empresari. violencia_machista1.jpg