Són les 8:45 del matí d’un dissabte qualsevol.
-Pepicaaa al teléfono!!
-Què dius??
-Que al teléfono, la xiqueta está al teléfono, posa’t!!
-Què dius, Pasqual??No sent el que dius!!
Els habituals crits dels meus veïns em desperten de bon matí, i la mala llet m’envaeix. “Serà possible? Que alguns volem dormir!!”, pense.
-Xsssssssssssssst!!!!! -cride amb recoxineo
-Pepica estic dien-te que agafes el teléfono
-Ai Pasqual que no et sentia. Si estic sorda no és la meua culpa!!
“No, si no callaran… I ara damunt es posaran a discutir qui està més sord dels dos, i qui té la raó. I mentre tant, pense jo, la xiqueta seguirà al teléfono.”
No vull mirar quina hora és. Anit vaig posar el despertador a les 9, i m’agradaria pensar que encara són les 7 i que quan callen podré adormir-me novament i despertar -me després més descansada i tranquil·la, i no amb aquest mal humor.
-Pi pi pi pi pi pi pi pi pi pi! -“noo!ja són les 9!!”
Després de varies repeticions de l’alarma, decidisc alçar-me del llit. La idea de la proximitat del simulacre de selectivitat no em deixa la consciència tranquil·la, i d’un bot m’alce i mire amb un ullada el desastre d’habitació que tinc. El meu excessiu perfeccionisme pel que fa a l’ordre m’augmenta la mala llet que Pepica i Pasqual m’han proporcionat fa uns minuts, i intente amuntonar les coses cap ací i cap allà, sabent que en poques hores tot tornarà a estar igual. Però bé, hui no hi ha temps per ordenar res, la prioritat és estudiar i estudiar.
M’aprope al balcó i obric els portons, i per acabar d’arreglar el fabulós despertar, el cel està totalment nuvolat i els carrers ben mullats i plens de tolls. La veritat és que ja m’he acostumat a estos dies, fa mesos que és difícil veure el sol un dissabte.
Baixe a la cuina, em faig el got de llet amb colacao i galetes príncipe, i mentre desdejune comença a ploure. El gos està trist, sembla que els dies de pluja l’afecten. Però ja fa temps que vam esbrinar que la pena del gos té fàcil solució: amb un quart de galeta tot se li’n passa. Content, agafa el trosset que li done, i se’n va corrent al seu “llit” per assegurar-se que la galeta ja és seua i ningú li la llevarà. És tan petita que abans d’arribar al llit ja se l’ha jalada, però té eixa curiosa costum de protegir el que li donen.
Acabe d’esmorzar, acarície el gos, m’asee i m’asente a la taula de l’escriptori. Ara si que si, toca estudiar. Mentre prepare els llibres pense en lo callaets que estan ara els meus veïns: ja podien haver estat tan tranquils també a les 9 del matí!!
Ara porte ja una bona estona amb el llibre d’història entre mans, i m’he cansat. A més l’oculista (que em va detectar una vista perfecta) em va dir la setmana passada que per no cansar la vista, he de parar de llegir cada hora. Li faré cas, encara que últimament tot el que faig es basa en escriure o llegir unes coses o altres. Ja ho veus, pare de llegir història i comence a escriure al blog. Per descansar-la un poc de veritat, la vista, mire per la finestra per veure com va la pluja. Ha apretat, i plou més fort. Mire els bancals d’enfront, l’escola, un costat del carrer, l’altre, i entre mirada i mirada, apareixien a la meua vista Marta i Quimet, el gos, absolutament xopats de dalt a baix. No puc evitar un cruel somriure, doncs Quimet mullat té una pinta de rateta…pobre gos!! I pobra Marta, que segur que agafa un bon constipat d’eixos que em visiten a mi freqüentment.
About the author